Jot Down Cultural Magazine – Izaskun Arretxe: «L’univers de llibreries de Catalunya és un ecosistema meravellós»

Izaskun Arretxe: «L’univers de llibreries de Catalunya és un ecosistema meravellós»

Publicado por

Fotografía: Jorge Quiñoa

(Versión en castellano)

Izaskun Arretxe va arribar al món editorial de casualitat. En principi ella volia ser medievalista, però la bona sort —i una recepcionista— la va fer canviar d’opinió. Ha estat la meva editora i ja són moltes les converses que hem tingut sobre el català, el castellà a casa, la naturalitat dels bilingües i el món literari. Ens reunim a l’Institut Ramon Llull. Hi treballa des de fa uns mesos. Hem de triar un lloc per fer l’entrevista: és un palau, impressiona, però quan fa mesos que et reuneixes a la mateixa estància, t’hi acabes acostumant. La confiança que ens tenim fa que la conversa sigui rescatada de les anteriors que hem tingut, però la Izaskun és una dona amb les idees molt clares, no es traeix en cap moment i el seu discurs no trontolla. No ensopega, no dubta, és una persona intel·ligent que ja ha reflexionat sobre les coses que cal reflexionar: no es penedeix de res del que ha dit, un cop hem acabat l’entrevista. Totes dues som castellanoparlants a casa, però hem acabat al món de l’edició i la cultura catalana. El castellà, això sí, té un espai íntim a la nostra vida més quotidiana, i al pensament.

Penses en castellà?

Jo les coses profundes, profundes de veritat, les de verdad, les penso en castellà.

I quan t’enfades amb els teus fills, per exemple?

En aquest nivell, no tan profund, en català. Però les de veritat, les poques dues o tres coses de veritat, me les explico en castellà.

Jo tenia una professora que quan s’enfadava, ho deia en castellà.

I les paraulotes?

Tot això ho tinc en català. He viscut en català i les dic en català, són només pensaments profunds. I quan vull fer pensaments profunds però no em vull implicar molt, ho penso en anglès, em parlo en anglès, perquè quan vivia a Austràlia em vaig acostumar molt a parlar de coses molt profundes en anglès. Era com si parlés una altra, no era jo. I llavors hi ha vegades que em dic que això ho vull entendre bé i no m’atreveixo ni a dir-m’ho a mi mateixa… me la dic en anglès, que és com si no me les digués jo.

Izaskun Arretxe. El segon cognom no me’l sé…

Irigoien.

Irigoien… tens els vuit. Hi ha moltes coses que encara no sé. Com parlaves a casa teva, i com has acabat sent editora en català?

Jo crec que he acabat sent editora en català perquè els meus pares eren bascos. Els meus pares són bascos d’expressió castellana, ells no parlen euskera. Són d’una segona generació que no parlen euskera. Els seus pares i avis el parlaven, però a l’anar del camp a la ciutat, es va fer la pèrdua de llengua, que al País Basc era molt acusat, això. Desruralitzar-se era perdre la llengua. Però ells tenien aquesta sensibilitat, malgrat no tenir la llengua. Sempre dic que els meus pares van ser uns emigrants de país normal, com si nosaltres fóssim un país normal. Quan ells van venir, van fer com si aquí el català fos una normalitat, i per tant ells van venir a viure a un lloc i els seus fills els havien d’escolaritzar a una escola on es parlés en català i es visqués en català, amb tota naturalitat.

Per què van venir?

Per qüestions de feina. El meu pare va venir aquí a treballar. Ells ho van fer tranquil·lament, i no era fàcil en aquell moment, perquè encara… sóc molt gran, jo [riu], era el franquisme.

I tot i així els hi va semblar un país normal?

No els hi semblava, però van actuar com si ho fos. Què van fer? Van buscar una escola catalana, perquè era el que havien de fer si venien a viure aquí. Tot i que era difícil, la van trobar. I ells no parlaven euskera ni català.

I l’euskera… no el sabien?

No el sabien, no.

És una cosa que em sorprèn. Hi ha molta gent amb sensibilitat al País Basc, però alhora no tothom coneix la llengua.

Perquè la identitat nacional no està vinculada a la llengua. I aquí, fins fa molt poc, estava molt vinculada a la llengua. Ara ja no ho està tant, per fortuna, també. Però allà no. Allà hi ha la qüestió de la identitat nacional i la qüestió de la llengua, i no necessàriament van unides.

Des de fora ens semblen radicals en alguns aspectes, i en canvi en la llengua…

Els germans de la meva mare, per exemple, han après euskera de grans, els seus fills ja han anat a la ikastola, i després d’aquest salt lingüístic, els seus fills ja parlen als seus propis fills en euskera amb naturalitat. Han fet una recuperació lingüística amb una generació, o dues, que no el tenien. L’han recuperat, diguéssim. Una mica artificial, però l’han recuperat.

Vas començar a Anagrama?

Vaig començar a Quaderns Crema.

Hi ha molts secrets que encara no sé…

[Riu] Vaig començar a Quaderns Crema perquè jo venia d’Austràlia. Vaig estar quatre anys a Austràlia estudiant les poesies d’Ausiàs March, una cosa molt marciana, perquè tenien molts diners i estava fent de research assistant allà, i ensenyant català. Feia de lectora quan encara no existia l’Institut Ramon Llull. I quan vaig tornar, volia fer la tesi però necessitava diners per viure, i vaig pensar: aniré a una editorial. Però mai en la meva vida havia posat els peus en una editorial. Jo no volia ser editora, no tenia vocació d’editora, perquè no hi havien màsters… no hi havia res.

No era estudiable.

No era estudiable, i jo no sabia com es podia ser editora. L’únic que sabia era que havia fet Filologia Catalana, que m’encantaven els llibres i volia ser medievalista.

Medievalista?

Jo estava estudiant Ausiàs March i volia fer una tesi sobre un tema relacionat amb l’Edat Mitjana, la literatura i l’amor hereos.

No ho hagués dit mai.

I de fet havia estudiat literatura i m’havia especialitzat en literatura medieval. I llavors vaig començar la tesi amb la doctora Lola Badia, les qüestions prèvies a la tesi, els cursos de doctorat, etc., i necessitava recursos per menjar, i vaig pensar: aniré a una editorial. I vaig imprimir el meu currículum i vaig fer una cervesa amb una amiga meva. Li vaig dir: demà enviaré tots aquests currículums a les editorials de Barcelona, que les he trobat en un llistat. I em va dir: desengáñate, Izaskun, mañana no tienes nada que hacer, coge esos currículums y llévalos uno a uno. I vaig pensar: té raó, no tinc res a fer. Vaig agafar els currículums i els vaig anar portant a les editorials, i l’última on vaig anar a parar va ser Quaderns Crema. Me’n recordo que anava molt despentinada, cansada, tothom em mirava malament i amb poc interès… i vaig entrar allà i vaig començar a parlar amb una recepcionista. La recepcionista era molt simpàtica i vam començar a xerrar. Jo estava cansada, ja no volia feina, només volia anar a casa. I llavors aquella tarda el Jaume Vallcorba em va trucar: em va dir si podia anar-hi aquella mateixa tarda a fer una entrevista. I jo vaig anar-hi i ell va fer la pregunta que va salvar la meva vida, perquè si no potser ara seria recepcionista. Em va preguntar: tu què vols fer en una editorial? Jo mai de la vida havia posat els peus en una editorial, i li vaig començar a parlar de literatura medieval.

Del que tu sabies.

Del que jo sabia. I ell em va dir: doncs la feina que tinc no és per tu, perquè tinc una vacant a la recepcionista, que és aquesta noia amb qui has parlat aquest matí, però tu no pots ser recepcionista, no ho seràs, i per tant ho sento molt, però vés-te’n a casa teva. I jo me’n vaig anar a casa meva i l’endemà em va tornar a trucar, i em va dir: pots venir un altre cop? Era un divendres. Vaig anar allà i em va dir: és que quan li he explicat aquesta història a l’Ernest Folch, que era l’editor que hi havia en aquell moment, l’Ernest m’ha dit: ah, saps què, és que jo també me’n vaig. I llavors he pensat: aquesta feina sí que la pot fer aquesta noia que ha vingut aquest matí.

I tu sense experiència ni vocació.

No havia posat mai els peus en una editorial. I llavors em diu: aquesta tarda anem a Romanyà de Valls, que hi ha una impremta allà i començaràs a veure com és el sector editorial. Tenia un Mercedes, un cotxe d’aquests gegants, i ens en anem l’Ernest Folch, el Vallcorba i jo a Romanyà de Valls amb aquell cotxe. Al matí no tenia feina i a la tarda estava a una impremta. I ell el dilluns se n’anava quinze dies, o tres setmanes, a Argentina, Xile i no sé on, i era l’estiu. L’Ernest marxava al cap de quinze dies o tres setmanes… el primer dia vaig arribar i li vaig dir: mira, Ernest, és que jo no sé res del món editorial. I va dir: ara estarem quinze dies que no hi és el Vallcorba i t’ho ensenyaré tot. I vaig fer durant quinze dies el màster més potent que s’hagi pogut fer. Recordo que va agafar un llibre i va dir: això és un llibre, això són les guardes, això són els crèdits.

Començar de zero.

De zero. Ell va marxar, jo em vaig quedar, i va durar poquet, perquè no era fàcil treballar amb el Vallcorba [riu]. Va durar poquet perquè em van oferir una altra feina. I llavors Anagrama buscava algú, li van preguntar a l’Ernest si coneixia algú, no directament a l’Ernest però una cadena de persones fins que l’Herralde em va trucar un dia i em va dir: pots venir? Jo hi vaig anar…

Vas passar de voler ser medievalista a treballar a una de les editorials més potents que hi havia en aquell moment.

Sí. A Anagrama portava producció i edició de cobertes, el catàleg, etc. No feia feina d’editora, però de cop va ser entrar per la porta gran a veure com era la cuina de, sens dubte, si no la millor, una de les millors editorials del món. Va ser espectacular, i l’Herralde va ser molt generós amb mi.

Com era treballar amb l’Herralde?

Jo vaig entrar-hi que tenia 27 o 28 anys, i per mi va ser un màster bestial. Treballar amb l’Herralde ha estat un dels grans privilegis de la meva vida, perquè és una de les persones més intel·ligents que conec. És ràpid, té sentit de l’humor… hi ha gent que diu que no és un home fàcil, per mi ho va ser. Era un home exigent, és un home molt exigent, però jo vaig aprendre moltíssim i amb mi va ser generós de principi a fi. Vaig entendre una cosa que crec que després m’ha ajudat molt en el món editorial, que és que perquè les coses surtin bé, s’han de fer amb molta cura no només del text, que per descomptat, sinó de tot el que envolta el text, i s’ha de fer amb molta passió. Has d’anar defensant cada minut allò que fas, si no, no funciona. I això… ell viu per això, i és un mestratge que procuro no oblidar en el dia a dia, no és una cosa que ell tingui imposada i digui: mira, ara ho faré. No, no, viu així. I així s’han de fer les coses. Potser el món està anant en una altra direcció, però el respecte pel contingut, el treball del contingut i la passió per tota la resta és el que fa que tot funcioni.

Apassionar-te també per una coberta, la tipografia…

I ell feia una cosa, que em feia molta gràcia: sempre que podia, en qualsevol conversa, fos del que fos, treia els seus llibres [riu]. Ell estava parlant de cuina amb algú en algun sarao, i acabaven sortint algun dels seus títols. Perquè ell sempre estava defensant els seus títols… sempre ho fa, parlo en passat però encara ara. No baixava la guàrdia ni un minut. I veure com es cuina tot… per mi, una cosa màgica era que d’un manuscrit arribessis a un llibre. Tot aquest procés que jo desconeixia, el coneixia una mica de Quaderns Crema, però hi vaig ser molt poc temps, amb tota la seva complexitat i riquesa, allò va ser un enamorament. Em vaig enamorar de l’ofici.

Vas començar l’ofici amb el Vallcorba i l’Herralde. Després d’això només pots ser editora de la teva pròpia editorial.

I sobretot… amb el Vallcorba hi vaig estar menys temps, perquè de seguida va sortir el tema d’Anagrama. Amb l’Herralde vaig estar sis anys. A mi no m’agrada gaire que em manin, en general. [Riu] Però en el cas de l’Herralde, no tenia mai aquesta sensació… és un home que mana molt, eh, però jo no tenia la sensació que ell em manava. Jo tenia la sensació que ell tenia raó.

Ho feia molt bé, llavors!

En sap molt, sí. La sensació no era: es fa això perquè jo ho dic. Es fa això perquè això que et dic té sentit. No vol dir que sempre tingués raó. Hi havia dies que sorties de l’oficina emprenyada, però la sensació aquesta que estàs aprenent i que hi ha un mestre allà, aquesta la tenia molt vívida. Jo no vaig sentir mai que tenia un amo, per dir-ho d’alguna manera, i ell és molt amo del seu hort, però la sensació sempre va ser que hi havia una persona que en sabia infinitament més que jo, que a més a més m’estava transmetent coneixement. I això per mi és un tresor.

Ara Llibres forma part d’una cooperativa. Com funciona? Què vol dir que una editorial formi part d’una cooperativa, i què hi ha amb Ara Llibres que no és estrictament l’editorial?

Una de les coses que a mi més m’agrada d’Ara Llibres, a part del projecte editorial, evidentment, és el fet que sigui una cooperativa. Crec que és important i crec que de vegades nosaltres mateixos no li hem donat el valor que té. Ho hem assumit tant com una forma d’organització pròpia que no ho hem explicat suficient. Una mica la idea és que al segle XX, i al segle XXI també, hi ha moltes editorials que són d’una persona que té l’editorial, un model d’editorials unipersonals. Quan ara mateix conviuen amb un model de grans grups, i per tant tens l’editorial d’una persona i cada vegada més grans grups editorials, com pot ser Planeta o Random. I a això cal sumar els nous players: Amazon, Google, etc. I nosaltres dèiem: volem que això sigui diferent, que l’univers dels llibres no només siguin editorials molt petites i grans grups, i això només pot ser diferent en una tradició que Catalunya té molt arrelada, que és la tradició de fer coses col·lectivament des de la societat civil. Que hi hagi un grup de gent suficientment important que es pugui expressar fora d’aquests dos models, i que faci de contrapès als grans grups, però amb múscul. I vam pensar: fem-ho nosaltres. I vam fer Ara Llibres i vam formar el grup cooperatiu Som. I per tant, que la propietat sigui de tots. Això vol dir que les decisions siguin de tots, i que la informació sigui de tots i que els resultats econòmics siguin també per a tots. I els drets i els deures. Això vol dir que a Ara Llibres les coses es decideixen de forma assembleària? No. Això vol dir que hem hagut d’aprendre a ser empresaris? Sí. Funciona així, els propietaris són els treballadors, i l’organització del dia a dia és una organització molt similar a la que podria tenir una empresa que no fos cooperativa. És a dir, hi ha unes persones que porten la gerència, unes persones que porten la direcció editorial, uns editors, cap de premsa… cadascú té molt explicitada i molt delimitada la seva feina. Però llavors hi ha un moment al mes, que és quan es reuneix el consell rector, l’equivalent al consell d’administració, on les grans decisions estratègiques es decideixen, i on la informació es comparteix. I això, per mi, canvia completament el tipus d’empresa que tu fas. Ens ha costat molt aprendre-ho, perquè tu tens dos barrets. Hi ha dies que tens el barret d’editor, i hi ha un dia que tens el barret d’empresari. I editor empresari potser s’assembla més, però hi ha una persona que és administrativa, i en el dia a dia opera com a administrativa, però hi ha un dia al mes que és també propietària, i per tant de vegades ha de prendre decisions que com a treballadora no prendria. I fer aquest aprenentatge ha estat costós, i molt dur, però a la llarga el model és molt més just.

També treballes d’una altra manera si tot d’alguna manera és teu?

Absolutament. Primer, que hi ha un projecte que es pensa en el seu nivell més estratègic per part de tothom, i per tant no només ho decideix una persona, que determina que vol anar cap aquí o cap allà, i això ho fa més teu. Es pensa des de tothom i s’executa des de tothom. I tot això per mi ho fa molt més fort, perquè al final la potència que té una persona per defensar un projecte col·lectiu en el qual se sent representada és enorme. Nosaltres a Ara Llibres sempre dèiem: no tenim vocació d’editorial petita, ha de ser una editorial com més gran millor, perquè com més gent pugui participar de la propietat, més fort serà el projecte, més divers serà el projecte, i més ric serà el projecte. Per tant: ambició total per créixer. Amb un model determinat, però per créixer. No a qualsevol preu, evidentment, però a mi m’agradaria veure que Ara Llibres és una editorial potentíssima amb molts recursos de tot tipus, i de molta gent.

Això vol dir que tothom que treballa a Ara Llibres és soci?

Això vol dir que després d’un període de temps, que està fixat en dos, a tothom se’l convida a ser propietari. Això té un aspecte que m’agrada molt, i és que pels socis que ja hi són, quan entra un soci nou, la propietat queda dividida encara més, tu tens menys propietat, i en canvi tu el que vols és que entrin molts socis. Tu saps que com més socis entrin, menys propietat tindràs tu, perquè la propietat es distribueix de manera equitativa, però tu vols que entrin socis, i trobo que això també ho fa un projecte molt potent. Pel que fa a Som, el grup cooperatiu del qual participa Ara Llibre, parteix de la següent base: el segle XX és el segle de les indústries pesades, el segle XXI ha de ser el segle dels continguts. I per tant a més d’una editorial hi ha d’haver més coses, perquè la indústria dels continguts és molt més àmplia, i es va crear una productora, que és BataBat, la revista Sàpiens, el Descobrir Catalunya, la cooperativa que ens dóna serveis a la resta de les empreses, es va integrar el diari Contrapunt, etc..

Llavors tu també tens una part de la productora, de les revistes…?

No. Cada soci és soci de la seva cooperativa, que és la cooperativa on treballa. Llavors hi ha una supracooperativa, que és una cooperativa de segon grau, que és una cooperativa que no factura, per dir-ho d’alguna manera, que el que fa és que les línies estratègiques de totes les cooperatives estiguin alineades i fa més fort el projecte sencer, amb més múscul. Perquè és diferent anar a un banc sent només Ara Llibres, que anar a un banc i tenir darrere diverses empreses. No només per això, no només per qüestions pràctiques, sinó perquè si el que volem és ser més grans, si el que volem és que el projecte sigui cooperatiu i tingui incidència social, hem d’atacar des de diversos fronts. I poder treballar els continguts des de diferents perspectives, l’audiovisual, la de les revistes, la dels llibres, etc., ens feia molt més forts, i per tant molt més rics. I per mi, que això vagi bé i que es faci gran és una gran esperança pel món dels continguts.

Esteu fent també una feina social, doncs?

Per mi, absolutament. També hi ha una repercussió social, més enllà de l’aportació cultural.

L’èxit podria ser no només que Ara Llibres acabi creixent, sinó que hi hagués més editorials que apostessin per aquesta organització.

I més gent que s’organitzi d’una manera que em sembla més justa i més productiva, i més rica… sobretot més rica, perquè la suma de gent ha de ser positiva necessàriament. I per tant, com més gent s’hi sumi, més forta i més diversa serà. Estem anant cap a un món que la diversitat té poc valor, la diversitat no és una cosa que es potenciï. Jo crec en una manera d’organitzar-se en cooperativa que no és senzilla, perquè no naixem apresos, se n’ha d’aprendre molt, has d’aprendre moltes coses, però al final dóna aquesta diversitat. L’ha de donar, perquè els propietaris no són una persona, són un conjunt de persones, i com més gran sigui, més serà el reflex d’una societat.

Tu formes part de la societat i deixes de ser l’editora, però no et desvincules de la societat.

En la meva excedència, ara, sóc simplement sòcia en excedència.

Hi vas, a la reunió mensual?

Al consell d’administració, consells rectors, que són on es marquen línies estratègiques, però no es treballa el dia a dia. És a dir, jo tinc el meu dol, per dir-ho d’alguna manera, de no participar en absolut del dia a dia, perquè al consell rector de la cooperativa mai es discuteixen títols o autors.

Que és el que t’agrada a tu.

És el que jo feia i m’encanta. Allà el que treballes són altres temes: si a l’empresa hem de fer més títols, si hem de treballar aquests mercats, què passa amb la distribució, quina part del pressupost es dedica a la promoció… coses molt més pràctiques, de funcionament d’empresa. I quina estratègia a mig i llarg termini s’ha de tenir. No entres mai al dia a dia, perquè no és la feina de la cooperativa, la cooperativa no decideix aquestes coses. Ara hi ha un director editorial, el Joan Carles, i ell decidirà totes aquestes coses. Com em van explicar molt bé el dia que vaig entrar,  el Consell rector no et qüestiona mai el que tu fas al dia a dia, els teus superiors sí, però la cooperativa com a tal no… ara, el Consell rector ratifica si en conjunt no estàs fent bé la teva feina i si s’han de prendre mesures, que poden incloure un acomiadament en els casos més extrems. I això està bé. Per mi el bon equilibri d’aquest sistema cooperatiu que nosaltres tenim, que no és necessàriament el de tothom, és que permet una operativitat també. No podem estar decidint tot entre tots, en el nostre cas, perquè no seria òptim. I és un entorn dur, és un mercat dur, i necessitem que sigui òptim.

En guanyar Eduardo Mendoza el Premi Cervantes, tornem a parlar dels escriptors catalans que escriuen en castellà, un tema que nosaltres hem xerrat sovint i que vull que en parlem ara. De què serveix traduir el català i el castellà simultàniament? Són realment dos mercats diferents o es barregen?

La certesa absoluta segur que no la tinc. Per què hem de sortir junts? Hem de sortir junts sobretot perquè el català no pot sortir després. Per què? Perquè en aquests moments, tothom, diria que el 100% de la població, pot llegir en castellà, i per tant si primer surt l’oferta en castellà, i la gent té ganes d’accedir a aquell llibre, de llegir-lo, ho farà en castellà i el mercat català és massa petit per permetre-s’ho.

No s’esperarà.

No. No s’esperarà perquè penso que no comprem ara tant els llibres per qüestions lingüístico-patriòtiques.

I faig país.

Ara crec que hi ha una altra naturalitat. Tothom llegeix en castellà, i si primer surt la traducció en castellà, quan surt la catalana ha perdut una gran quantitat de lectors, enorme, i per tant ens és útil anar junts. També ens és útil anar junts perquè ens potenciem els uns als altres i arribem més lluny. Tot i que hi ha una part del mercat que és confluent, hi ha una part del mercat que no ho és, i per tant hem de treballar-lo de maneres diverses. És molt diferent treballar un llibre a Catalunya que fora de Catalunya. L’univers de llibreries de Catalunya és un ecosistema, per mi, meravellós, que no és replicable a la resta d’Espanya. La llibreria mitjana i petita té un pes en la venda de llibres, en la facturació i sobretot en la prescripció, molt gran, més gran que a la resta de la península, que treballen molt més amb les grans cadenes de llibreries. I això condiciona també la manera com es treballen els llibres, especialment quan són en català. Aquí s’ha de fer molta més microcirurgia i no entendre això és treballar els llibres d’una manera no òptima.

Quan les petites i mitjanes editorials espanyoles venen a presentar, se’n van a les grans llibreries, i és un error. No hi va ningú, si no és un autor mediàtic o amb coneguts a la ciutat.

Hi ha un ecosistema que s’ha d’entendre, i que s’ha de treballar en petit i distribuït per tot el territori, no només a Barcelona. I després no només són les llibreries, els mitjans també. Els mitjans nacionals catalans són diferents, per tant has de pensar específicament com els treballes.

I als diaris amb edicions en castellà i català, tot i tenir l’oficina a Barcelona, sovint tenen redactors diferents.

Absolutament. I després la premsa comarcal, teles comarcals, els mitjans locals, etc. És molt més de microcirurgia. L’espai és més petit, i això permet també que hi hagi, si l’autor és d’aquí, molt de moviment presencial. Jo ho visc com una oportunitat, un degoteig que pot allargar en el temps la vigència d’un llibre, en aquesta època de dictadura de la novetat, que inclou biblioteques… la feina que estan fent les bibliotecàries aquí és increïble. Biblioteques, llibreries, presentacions, clubs de lectura. I això és diferent que a la resta de l’estat. Segurament no és diferent pels grans blockbusters, o els grans èxits, però sí per una cosa que a mi em preocupa molt, que ho he de dir en anglès perquè no sé ni com ho diem en català, que és la midlist. Pels llibres que no són èxits esclatants, que no surten mai a la llista dels més venuts, però funcionen, tenen una massa critica de lectors. Que aquesta mena de llibres existeixi, és absolutament fonamental per la riquesa cultural d’un país, perquè en garanteix la diversitat i perquè d’aquests llibres també sortiran els gran autors de futur. Si deixem erma aquesta franja, no podrem fer créixer ningú, no hi haurà grans autors. I no hi haurà llibres bons de públic no tan majoritari. Jo crec que perquè funcioni aquesta midlist entendre bé el nostre mercat és fonamental. Els grans blockbusters funcionaran igual, els tindrà tothom, estaran a totes les llibreries, tant si són en castellà com si són en català , però pels llibres que no són d’aquesta primera línia de venda, cal fer una feina molt més petita, i és una feina diferent.

Pel que fa a les edicions en castellà i català alhora, caldria parlar també del tema del preu, hem de posar un preu igual al del castellà, perquè si no hi ha un desavantatge competitiu; aquest preu igual al castellà per nosaltres és més difícil, perquè les tirades són més curtes. Pagues els mateixos fixes, pagues el mateix per la traducció, pagues el mateix per la correcció, pagues el mateix per la coberta, però la teva tirada i la teva venda és necessàriament inferior. I en canvi, el PVP no el decideixes tu. El decideix el mercat espanyol.

La Laura Huerga en va parlar: el castellà se’t menja.

Se’t menja i a més a més tu no tens el poder de decisió. Quina empresa no pot decidir el preu del seu producte?

Per què has de pagar el  mateix que l’editorial en castellà?

Perquè un traductor… no li pots dir que com que és en català, et pagaré menys, perquè la feina és la mateixa.

I menysprees el català, és clar.

La feina és la mateixa. O un corrector. I en canvi la tirada és més curta. I després per mi hi ha una altra dictadura… és forta, la paraula, però és una cosa que em preocupa gairebé més que la del preu, que és la dictadura dels calendaris editorials. L’editorial en castellà acaba decidint en quin moment publiques aquell llibre, perquè si tu l’has de publicar quan la publiquen en castellà… amb algunes editorials hi ha més flexibilitat i pacteu quan, però amb moltes editorials la realitat no és aquesta. Et diu tal editorial: ho farem en aquell moment, i tu has d’adaptar-te, o si no fes-ho quan vulguis, però saps que no pots sortir després. Això, que sembla una cosa que no té importància, té una importància cabdal, per dos motius, perquè els nostres calendaris del llibre de l’any són diferents, i perquè com que es publiquen en una mateixa editorial llibres que en castellà surten en editorials diferents es produeixen contrasentits com el que em va passar a mi fa poc temps: tenir cinc traduccions potentíssimes, totes el mateix mes.

I després de Sant Jordi?

Era abans de Sant Jordi, però això tampoc ho feia bo. Perquè a més a mi no m’interessaven per Sant Jordi, perquè per Sant Jordi nosaltres estàvem treballant un altre tipus de llibre diferent. En qualsevol cas, el que per a mi és un problema és que no ho estàvem decidint nosaltres. Ho decidia una altra empresa.

La teva logística de premsa no pot suportar cinc llibres potents…

I si decidim nosaltres que els volem treure tots junts perquè ens hem tornat boges, endavant les atxes, però és que no ho hem decidit nosaltres, ho ha decidit un altre mercat. Un altre mercat m’està dient a mi com he de vendre els meus llibres. I a més a més, d’una manera il·lògica. Això sí que em sembla posar-nos en segona posició. No poder decidir sobre el nostre propi producte… no passa a cap empresa. Us imagineu que Coca-Cola depengués de Pepsi per treure un nou producte?

I per exemple amb Libros del Asteroide és més fàcil perquè compartiu el tipus d’editorial i la complicitat ho facilita?

Hi ha editorials i hi ha editorials. Com sempre, el món es farà molt gran, molt tecnificat, molt no sé què, però al final les persones treballen amb persones, i això continua sent la llei que mou el món. Fins i tot en un grup molt gran. Tu et pots trobar un editor que tingui cintura, que t’entengui… per mi no és tant de grans o petits, sinó de persones i persones. Menystenim molt el poder de l’individu. Moltíssim. Si em preguntes si passa amb totes les editorials, o si passa amb totes les grans… tendeix a passar més amb les editorials grans, perquè tenen la força d’imposar més coses, però no sempre.

Als grans grups ni tan sols els segells poden decidir gaire…

Per això amb les grans costa més que tingui cintura, però al final moltes vegades depèn de la persona que tens al davant. Tu em dius: amb Asteroide a mi m’ha resultat fàcil fer coses conjuntament? Facilíssim. Repetiria en qualsevol moment. És perquè són més petits que algunes editorials i per tant entenen més les nostres problemàtiques? Segur. Però també perquè el Solano i jo ens vam entendre bé en aquell moment, i perquè ell és una persona que entén les coses. També m’ha passat amb editorials grans. Amb el llibre del Ramón Gener amb Random… ens vam entendre perfectament, i són Random. I en canvi les persones que estaven allà, eren persones que no et menystenien, que t’escoltaven, que podien entendre les teves problemàtiques. I per tant intentaven planificar conjuntament. I després, amb petites i amb grans, i aquí sí que no et diré noms, hi ha hagut vegades que ha sigut ordeno y mando. Sóc el castellà i surto, i t’aguantes.

Anar acompanyat d’una bona editorial en castellà també guia al lector que pugui conèixer millor un mercat que l’altre. Si veuen que vas amb Asteroide i llegeixen en català, et presenta bé i et compren.

Nosaltres com editors, quan rebíem un original, fèiem dues preguntes molt prosaiques a l’agent internacional: una pregunta que em sembla espantosa, si el llibre és molt llarg, perquè les traduccions en català, amb la poca venda que tenen, és molt difícil que no suposin pèrdues, molt difícil, i per tant fèiem aquesta pregunta terrible… que gairebé la primera cosa que preguntis d’un llibre és quantes pàgines té, pensant que per favor en tingui menys de 300, és patètic… al marge de si és una obra mestra o no, ho trobo molt trist i molt simptomàtic, però aquesta és una altra conversa; i l’altra cosa que preguntàvem era qui ho fa en castellà. Perquè els companys de viatge són importants. I no només per si t’hi podràs entendre o no, sinó per com plantejaran el llibre, com el cuidaran, per com prescriuran el llibre, per com els seus agents prescriuran el llibre.

I quins còmplices tenen.

Absolutament. És molt important. Perquè quan dic que les persones són molt importants, els segells també són molt importants. El segell que hi ha darrere de la persona també et dóna molta informació.

Un dels problemes que poden trobar les petites i mitjanes editorials és que els grans grups hagin incorporat també segells en català, bloquejant els drets en català (i fins i tot sense publicar-los després). Per exemple: Random podria dir de quedar-se Toni Morrison en castellà a Lumen i en català a Rosa dels Vents, i comprar els drets per una quantitat que no et puguis permetre com Ara Llibres. Això passa?

A mi no m’ha passat.

La Laura Huerga ho va comentar un dia i tothom semblava acceptar que això passa sovint.

Ho he sentit a dir moltes vegades. A mi no m’ha passat… diria que mai, de voler una cosa, que l’hagi comprat algú en català i castellà, i que no hagi acabat sortint en català. No vull dir que no passi, estic segura que passa, però en la meva experiència personal a mi això no m’ha passat. El que sí que trobo molt preocupant és: pel mateix preu, posi-me’n dos. Quan les editorials estan comprant alhora català i castellà sense donar un valor al català. Perquè què passa al final: imagina’t que una cosa la pagues, m’invento el preu, quatre mil pel castellà i mil pel català, en una correlació normal de forces. I dius: mira, et faig una oferta que són 4.000+1.000, imaginem-nos. I l’agent et diu: molt bé, perfecte, endavant. Però l’oferta paquet acabarà per no ser 4.000+1.000, seran 4.000 pels dos, no hi haurà el valor del català. I si tu no pagues per una cosa deixa de tenir valor per tu. Però no només em preocupa això, sinó que després, quan tu compres els dos d’aquesta manera, el català esdevingui subsidiari. Ho has comprat perquè com que podia comprar els dos, algun en vendré en català o m’asseguro que ningú l’està venent en català i m’està esgarrapant algunes vendes. Aquella part de passió, de coneixement, de treballar-t’ho, de creure-t’ho, d’anar a buscar un mercat concret… no ho faràs. Perquè no estàs comprant allò perquè realment vols allò i te n’ocuparàs. Estàs comprant un paquet perquè creus que d’allò en trauràs un rendiment, però no hi ha un treball específic sobre aquella edició en català. Quan deia que quan ho fan dues editorials per a mi és ric, ho és perquè al final dues persones sumen més que una persona. Si hi ha una editorial que treballa el seu mercat en castellà d’una manera determinada, i hi ha una editorial que ho fa en català… però fins i tot si s’haguessin de treballar de maneres iguals, quan ho treballen dos suma. Però quan ho fan tot en la mateixa campanya… primer, no s’hauria de fer una mateixa campanya, i segon, qui acaba patint? Dos mai és amb igualtat. Desenganyem-nos. Acaba patint i acaba sent relegada l’edició en català. Evidentment.

Ara tens altres lluites, però. Què fas a l’Institut Ramon Llull?

Faig una cosa molt maca, que és que la literatura en català pugui traspassar fronteres, i per tant pugui ser gaudida més enllà de la gent que és capaç de llegir-la en català. I això, si no és un regal, que baje Dios y lo vea. És preciós. Això és a grans trets el que faig.

Quan dius que la literatura en català traspassi fronteres… ja ho hem parlat molts cops, però la gran frontera que ha de traspassar la literatura catalana és Espanya.

Sí. A mi això em preocupa molt, perquè de manera natural la primera frontera que hauria de traspassar la literatura catalana hauria de ser la del castellà, per proximitat històrica i cultural, per passat comú, i en canvi moltes vegades és un handicap. Jo crec que en els últims anys s’ha fet encara més gran, però això dura de sempre. Quan jo estava a Anagrama, l’Herralde va fer un gran esforç sempre per traduir Montcada, traduir Monzó, traduir Sagarra, traduir Pàmies… ell anava traduint, i evidentment alguns llibres funcionaven, però no en la mesura que ho haurien d’haver fet si no fossin escrits originalment en català, penso. Al mercat espanyol, no tant el llatinoamericà, li costa molt.

I al llatinoamericà vols dir que no costa?

No, vull dir que el que seria més natural, que és l’espanyol, li costa moltíssim perquè té més prejudicis. Jo crec que el mercat llatinoamericà, si no hi hem arribat més és perquè ha costat treballar-lo, ja que la porta d’entrada natural seria la traducció en castellà de la península, perquè penso que allà no hi ha els mateixos prejudicis. En canvi, el nostre mercat natural, és que a Segòvia algú llegís la Llucia Ramis o el Jordi Nopca, o tanta altra gent que després veus com s’està traduint en altres idiomes amb molta naturalitat… i costa. No vol dir que tot costi molt. Hi ha llibres que funcionen, el Cabré funciona. I no hem d’oblidar que la primera llengua de traducció del català és el castellà, però crec que s’hauria de traduir més.

Però el Cabré funciona allà on va. És l’excepció.

Absolutament.

Llibres comercials n’hi ha que funcionen a totes dues bandes. Però hi ha autors que aquí venen molt, i que fora de Catalunya no arriben proporcionalment. Sílvia Soler, Màrius Serra…

No hi ha una proporcionalitat entre els lectors que llegeixen en català aquí i els lectors que troben en un mercat com el castellà.

Però aquí sí que llegim Almudena Grandes, Mendoza o Vila-Matas.

Sí. Aquí no hi ha un problema amb la literatura en castellà, però a la resta d’Espanya costa molt.

Primer que els tradueixin.

I que amb naturalitat funcionin, perquè haurien de funcionar, perquè són dues cultures que estan absolutament imbricades. Forma part d’un prejudici, òbviament. És un problema que no és literari, és un problema que va més enllà dels temes literaris. Jo sempre penso, i més des de que estic aquí, que hem de fer un esforç per intentar revertir aquesta situació, tot i que per nosaltres, des de l’Institut Ramon Llull, no és fàcil, perquè quan hi ha un component que no és literari, se’t fa més difícil trobar elements. Però que ho hem de fer, perquè no pot ser que sent una cultura tan pròxima no estigui més pròxima culturalment, em sembla increïble.

Tu, com editora, has treballat sempre com una gran empresa, amb equilibris. Has publicat tot tipus de libres: vermut, cuina, Kilian Jornet i Toni Morrison.  Quan presentes el catàleg, ho fas tot amb la mateixa passió perquè tots els has triat tu.

Sí, però la mateixa passió no vol dir que ho presentis tot per igual. És a dir, que expliquis tot de la mateixa manera. Jo crec que és molt important creure tot el que fas, però les coses les fas per diferents raons, com a la vida mateixa. Per mi és diferent defensar una Toni Morrison, un Colm Tóibín que defensar un Kilian Jornet. Jo l’adoro, el Kilian… O defensar un Ramón Gener, o una Natza Farré.

A la Natza no las pogut defensar, finalment…

No l’he pogut defensar, que m’ha fet molta pena. Però m’agrada molt que li estigui anant molt bé. És un gran llibre. En qualsevol cas, ho expliques amb passió, però en cada cas és diferent. No dius: tot això és meravellós, tot això és literari, tot això té una qualitat de… no, no. Jo el que vull és que si fas un llibre de cuina, que sigui el millor llibre de cuina que podem fer. I si fem un llibre del Kilian Jornet, que fem el millor llibre sobre la superació, sobre el repte, sobre la llibertat que puguis fer. A mi una cosa que m’encantava és anar a explicar als comercials els nostres llibres. Fins i tot en narrativa no pots explicar de la mateixa manera el Marc Pastor, la Milena Busquets, en Fonalleras o a tu, o la Lolita Bosch. En cada cas els has d’explicar d’una manera. I quan et dic això, quan vas a explicar cuina, no vas a explicar el mateix. Això no vol dir que no ho facis amb carinyo ni apassionadament. Simplement has de saber què és el que estàs oferint en cada cas és diferent. També t’he de dir que el fet d’intentar abastar tantes coses, com hem fet nosaltres, que de la mateixa manera que hem publicar un llibre de no ficció polític o un Francesc Torralba, ens ha costat de vegades perquè ens entengui bé la llibreria. I això va ser un problema que vam tenir. Va ser un repte per nosaltres, dir: no hem explicat bé el nostre projecte a les llibreries. I vaig fer aquella ruta, Amsterdam Tour, que per a mi va ser importantíssim.

T’ho volia preguntar.

Era molt important, perquè hi havia molta gent que no acabava d’entendre aquesta dispersió.

En canvi sí que ho entenen amb els diferents segells d’un mateix grup.

Sí, el que passa és que nosaltres no ens havíem explicat bé. Aquí el problema no era dels llibreters, era nostre. Al final, quan expliques les coses, s’entendrà més o menys, i evidentment això ho has de demostrar llibre a llibre, però jo crec que la dispersió, que era una dispersió per als altres i no per a nosaltres que l’enteníem, nosaltres no vam ser capaços d’explicar-la. No ho havíem fet, no se’ns havia entès bé. No era culpa del receptor.

El purisme lingüístic. De vegades em pregunto per què el meu pare no ha parlat ni una paraula de català entenent-lo i podent-lo parlar, i crec que el pudor a parlar-lo malament fa que molta gent prefereixi no parlar-ne gens. Per exemple, Arrimades parla català i ens en fotem d’ella.

O amb el Montilla.

Això fa mal al català, aquesta tensió? És una barrera?

El que passa és que jo crec que aquesta barrera ja s’ha superat i en el món editorial es nota molt. Fa uns anys, potser molts, potser vint, semblava que en català només es podia publicar determinat tipus de llibre considerat literari. I és evident que s’ha de treballar per mantenir un català literari i una producció editorial literària, però, com a totes les llengües i cultures del món, hi ha llibres literaris i llibres que no ho són.

 

Això seria simptomàtic, en el cas del català, de la naturalitat de la llengua.

Absolutament. En català, fins fa molts anys, només hi havia això. Jo crec que s’ha obert molt aquest ventall. Si tu vas a una llibreria, abans només trobaves literatura en català. I ara trobes molt de tot. I això, que és la gran polèmica sobre si el Sant Jordi, què és el Sant Jordi…, però per a mi és un símptoma de normalitat. Hem de poder consumir porno en català.

Ja tenim el titular.

No, no. No diguis això. [Riu] Em matarà la Natza. Revistes del cor en català. Sense oblidar que cal un català literari. No hem de banalitzar tant les coses que tot valgui perquè és en català, perquè és igual, tant se val si s’escriu bé o malament… no, hi han diferents registres, com a totes les llengües, i hi ha d’haver un registre literari, hi ha d’haver un registre correcte. També per treballar-lo literàriament i fer-lo incorrecte si cal, però hi ha de ser. I després hi ha d’haver-hi tota la resta. Hem de viure amb naturalitat en tots els aspectes de la vida en català. Però això jo crec que està passant. i quan entres a la llibreria es veu molt que el català ja hi és molt. Segur que no suficientment. Es pot parlar de moltes coses en català.

Va sortir un article parlant dels autors joves (Forns, Adam, Espasa, Nopca) preguntant si estaven modernitzant el català.

Jo crec que això és un símptoma també de normalitat. La llengua no pot estar a una torre d’ivori. Hi ha d’haver una llengua formal, amb uns paràmetres de correcció establerts, i també autors que, a partir d’aquesta llengua correcta, la treballin literàriament i la facin evolucionar. La llengua és una cosa viva, no estàtica. Fins i tot que la utilitzin de manera incorrecta voluntàriament, si és amb voluntat estilística.

Creus que Quim Monzó ens ha fet aquesta transició cap a un català més modern?

Absolutament. Especialment quan ell va començar a escriure, ell i alguns altres també, però sobretot ell, Ferran Torrent en el seu moment, Pàmies una mica més tard, van demostrar que es podia fer literatura moderna en català.

Sembla una tonteria, però…

Sí, sembla una xorrada, però això tenia molt de valor en aquell moment. I per tant som hereus d’això. Gràcies a Déu que va existir això.

Com a editora has publicat llibres que han estat marcat políticament. És a dir: Colau, Junqueras, Puigdemont… Cal mullar-se quan edites?

No has d’estar d’acord amb tot el que edites. Això és imprescindible, perquè si no ets un sectari. Però també hi ha uns límits del que tu et ve de gust editar. Has de defensar unes determinades coses, que no vol dir continguts d’un llibre. És difícil el límit, però jo no subscric moltes de les coses dels llibres que he publicat. Però sí que, primer, no eren llibres que m’ofenien en el seu conjunt; he de dir que com editora si un llibre m’hagués ofès moltíssim, fins i tot si em semblés publicable, hagués triat de no publicar-lo, perquè després l’he de defensar, i per tant sempre hi ha aquesta part. No que et casis amb el seu contingut, que això no és així, sinó que no t’ofengui. És un límit molt ampli. Ara, el que per a mi és important és que les persones a qui he publicat tinguin coses a dir i les puguin dir d’una manera articulada i que no existeix ja a la llibreria, i per tant que aportin una visió que pugui ser interessant per als lectors. M’ha passat només una vegada, i tampoc no diré de qui, rebre una proposta de llibre, que el llibre no necessàriament estava malament, però que m’ofenia… i vaig pensar que no calia.

No diràs qui.

No. [Riu] M’ofenia.

Polític?

Era un llibre polític, sí. Però això… hem d’estar molt al límit, perquè si no hi ha moltes coses que a mi em semblen interessants, perspectives que em semblen interessants, i amb les quals jo potser no hi combrego, ni en una gran part, però que em sembla que necessiten ser explicades. És molt divertida, aquesta part de l’edició. Molt maco estar emetent, és una part d’Ara Llibres que a mi m’interessava molt, també, i que és dir: ostres, qui està dient coses? I anar-los a buscar.

Les editorials independents en castellà rescaten molta literatura oblidada, autors que no van tenir prestigi a la seva època, i diria que en català no s’està fent tant. Com també està descuidant la traducció d’autors importants. Ara Club Editor i L’Altra estan fent una gran feina fent traducció nova de Ginzburg i McCullers, però queda molt per fer encara. Per què durant tants anys d’això no ens hem ocupat?

Jo crec que això passa perquè som una industria molt feble. És a dir, passa perquè és més difícil en català que un llibre funcioni, perquè el mercat és més petit, i per tant ens hem dedicat a anar, sobretot en moments de crisi, que ha afectat moltíssim al català, a fer coses més segures, i a la novetat. Li ha afectat molt perquè ja era una industria feble, i perquè si una tirada d’un llibre abans era de 3.000 de mitjana, i ara és de 1.500, això vol dir que perquè un llibre funcioni, has de fer molts miracles. I certs experiments ja no te’ls pots permetre, i ara que sembla que hauríem de sortir d’això, hauríem de fer-los. Amb això no ens trec les culpes col·lectivament, segurament tampoc ens hi hem dedicat. Però crec que la raó va per aquí. I després passa una altra cosa que a mi m’amoïna molt, i que no tinc l’explicació, no tinc la resposta a això. I és: nosaltres, quan miràvem NIELSEN, que no és gaire bo pel català perquè no reflecteix bé aquest entramat de llibreries mitjanes…

Perquè no hi apareixen, perquè fan l’aproximació?

Sí, i el territori no funciona sempre així. I el pes de les grans cadenes de llibreries és menor que en altres mercats, i per tant les extrapolacions no sempre funcionen, però t’ajuda a veure coses. Vèiem una cosa que a mi em resulta molt sorprenent, i és que no hi ha venda de fons del llibre de no ficció. Quan un llibre de no ficció s’atura, n’hem venut molts i arriba un moment que el llibre s’atura, i tu veus que el llibre en castellà, aquell mateix títol, cada any va fent. Poquets, però va seguint. I en català, s’atura en sec. Jo no sé per què és, i amb la ficció passa una mica el mateix. Dius: ostres, aquest llibre, que en castellà tu el vas veient que ja és un llibre antic, que igual té sis, set o vuit anys, però que encara va gotejant, a tu no et goteja ni de la manera proporcional. Per què a nosaltres se’ns asseca el mercat i ja no hi ha una lògica, i en el mercat en castellà, com a mínim en les nostres interpretacions de NIELSEN, això no passava? No sé per què és, però és una cosa molt preocupant, perquè una de les coses que era meravellosa de l’Herralde, era la quantitat de re-edicions que feia. Quan jo hi era, igual re-editava vint o vint-i-dos o vint-i-quatre títols cada mes. Saps el que és això? És una burrada. Vol dir que el pes del fons és enorme. Ell tenia un fons molt ric, però aquests mateixos llibres en la seva edició en català, estic segura que no anaven venent de la mateixa manera ni proporcionalment. Per què? No ho sé, i seria molt sa pel sector, perquè el que et permet funcionar bé és tenir un bon equilibri entre novetat i fons.

L’equilibri impossible.

És l’equilibri desitjable. [Riu] Però és molt difícil. La dictadura de la novetat és terrible.

No només publiques llibres que reps, sinó que tu també en proposes.

En no ficció.

Per exemple, la Natza Farré. A qui li proposaries un llibre ara?

[Riu] No t’ho puc dir! Però hi penso molt. Últimament he pensat molts. Després te’ls dic.

Encara que no siguis editora, doncs, segueixes pensant com si ho fossis.

Vas veient coses…

Des de fora, proposes als editors d’Ara Llibres autors o llibres per publicar a l’editorial? O t’esperes a tornar-hi?

No. No m’espero. Saps què passa? No m’agradaria interferir gaire. No és fàcil substituir algú. Ells han de fer el seu espai, de vegades no és fàcil. I crec que està bé que no interfereixi, perquè no és fàcil canviar d’editor i construir-te el teu propi món, dintre d’una coherència. Per això moltes vegades em mossego la llengua i no sé a qui dir-li. [Riu]

Per què un llibre com el de la Milena Busquets, escrit en castellà, ha de ser traduït al català?

El cas de la Milena és un cas molt especial. A mi m’importa bastant la mirada. Quan defenso que hi hagi un món de lectors en català, no és perquè hi ha autors que escriguin en català i ja està. Que molt bé, és la meva llengua d’adopció, per dir-ho d’alguna manera, i em sembla ric. Però no només això, és que en una llengua hi ha una mirada. I perdre la llengua és perdre aquesta mirada. Nosaltres no traduíem novel·les en castellà pel mercat català, perquè no li vèiem el sentit podent-les llegir en l’original. Quan em van passar el manuscrit de la Milena, que me’l va passar Pontas, me’l va passar primer la Marina i després l’Anna, recordo perfectament que l’estava llegint i pensava que aquesta mirada estava escrita en castellà però hi havia aquesta mirada, i per tant em semblava estrany que no es fes en català. Em va semblar antinatural el que normalment em sembla natural, i és que no hi fos en català. Però vaig pensar amb un gran ull comercial, que seria un fracàs en català. [Riu] Em vaig enamorar de la novel·la, i va haver un punt de bogeria de dir: això no funcionarà en català, funcionarà molt bé en castellà però no en català, perquè tothom se’l llegirà en original, però no em grinyola traduir-lo al català perquè hi ha una mirada, i a més a més m’agrada molt aquesta novel·la i m’agradaria que la féssim. Vam presentar una proposta. Va ser una història maca, perquè al final crec que a l’Anna i a la Milena les va convèncer també les ganes que teníem de fer-ho, com ho plantejàvem, més enllà de la pròpia proposta estrictament de condicions econòmiques, i això va ser un vot de confiança… i vaig pensar que llavors havíem de donar el do de pit, ho havíem de fer bé. I recordo que estava jo a Donosti, al festival de cine, i em va enviar un WhatsApp la Marina i em va dir: és una bogeria, ho està comprant tothom. Perquè era quan encara no l’havia comprat ningú. I jo anava pensant: ostres, a veure si en vendrem algun en català. I llavors la cosa es va anar fent gran, i en el moment que van sortir els dos llibres, i vaig veure com la Milena, que és òbviament catalana el defensava en els mitjans en català, vaig pensar: això funcionarà. Va funcionar molt més bé, per descomptat, del que jo havia previst en el primer moment pel català. Jo pensava que en castellà en vendria moltíssim, com així ha estat, perquè no podia ser d’una altra manera.

La Feria del Libro de Madrid té una cosa que Sant Jordi no: com que són més dies, el lector que s’hi acosta no és només el lector que vol una signatura i persegueix els autors, sinó que és un lector que passeja i descobreix. A Sant Jordi signes però no vens, i a Madrid vens llibres signats.

Jo sóc fan de Sant Jordi. No puc dir una altra cosa. És veritat que el fet que Sant Jordi estigui tan concentrat en un dia té un punt prehistòric, fins i tot. Els editors ens passem un mes abans mirant les notícies del temps com si fóssim pagesos de la pera, amb tot el carinyo del món, però és que nosaltres no vivim de la terra. I és una cosa tan… té un punt que fa gràcia. [Riu] I si és diumenge, i si plourà, i si farà vent, i he sentit…

I si hi ha Barça aquell dia.

Que estigui tot concentrat en un sol dia té un punt absolutament boig. Perquè depens d’una sèrie d’elements que a més a més no tens una oportunitat per rectificar. La campanya de Nadal… tu ho pots veure. A Sant Jordi no tens temps de reacció. El pitjor que et pot passar a Sant Jordi és trencar estocs. És a dir, que un llibre que no preveies que funcionés tan bé, resulta que per raons x, ho peta, i tothom el vol. Això és terrible. Però per no trencar estocs, l’única possibilitat que tens és sobre-produir, i després tens unes devolucions que fan que llibres que podrien ser viables, deixin de ser-ho, perquè has produït per sobre de les teves possibilitats. Només cal imaginar-se que totes les llibreries de Catalunya tenen els mateixos llibres dintre de la llibreria, i després tenen una parada fora plena de llibres que quan s’acaba Sant Jordi, continuen plenes de llibres, i aquells llibres es tornen. Això, des d’un punt de vista de lògica de mercat, és molt dur. Jo crec que seria molt millor si poguéssim allargar-ho uns quants dies més, però és veritat que Sant Jordi és Sant Jordi, i per tant és difícil fer canvis a un esdeveniment tan meravellós que funciona tan bé. Els editors en parlen, els llibreters en parlen… de quina manera podem fer que el llibre sigui la culminació, però hi hagi un escalfament. Que ja hi és, eh… però d’una manera més intensa, perquè és que si no, és una bogeria fiar-ho tot a un dia. Però… no deixa de ser màgic. Si ho miro des de la meva mentalitat infantil, de nena, és maquíssim. És magnífic. Ara, si ho miro des de qualsevol altra perspectiva, què estem fent allà mirant si cauran dues gotes a Olot? Per favor, que portem un any sencer treballant aquest manuscrit, parlant amb l’autor i pensant com el farem, quina coberta li posarem, com farem la promoció, i resulta que plou a Olot, i aquell autor era d’Olot… [Riu] Què estem fent? Si aconseguíssim que la gent llegís… és a dir, el gran tema és aquest. Però deixat una mica de banda el gran tema, després hi ha altres temes. Si aconseguíssim que no tot fos tan estacional en aquests moments concrets, arribar a una certa desestacionaltizació. Ara per a mi la Setmana del Llibre en Català és un gran moment per fer una rentrée en català. Si aconseguim això seria molt sa. No tot és Sant Jordi. És la festa que és, és meravellosa, és singular, no existeix res igual enlloc de món. Per tant, això està allà. Si pogués durar un dies més, seria bo. I després busquem altres moments. La Setmana del Llibre en Català…

L’Off Sant Jordi.

Exacte. Intentem que no tot sigui Sant Jordi.

I que no tot sigui Barcelona.

I sobretot fem que la gent llegeixi tot l’any.

Ho dius amb veu de pena.

És que al final, Sant Jordi, que és una festa meravellosa, és una festa en què hi ha un gran consum de llibres. Quants d’aquests llibres es llegeixen? Com editora estic encantada que s’inventin els Sant Jordis que vulguin. El consum de llibres és bo també per la indústria, és necessari, és bo, m’agrada, però…

Com autor, és desesperant veure les cues que hi ha per personatges.

Sí, però jo crec que ens ho hem de prendre amb molt de relax, això. El problema que jo veig de fons és que pretenem que en el Sant Jordi s’arreglin totes les mancances que tenim nosaltres, i la mancança principal és que som gent que llegeix poc. Si fóssim gent que llegeix molt, i després un dia de Sant Jordi et trobes a Frank de la Jungla signant llibres, no seria un problema, perquè és una gran festa. No de la literatura, sinó del llibre, i per tant som-hi. Ara, és clar, tots posem totes les esperances allà, perquè com que la resta de l’any no llegim, quan podem ens hi agafem. Jo crec que hauríem d’anar solucionant el problema de fons, que no tinc la recepta.

Què opines dels cursos d’escriptura creativa? Perquè vau publicar un llibre de la Maria Escalas, que vau descobrir gràcies a l’Ateneu, si no m’equivoco. Són útils, els cursos?

Jo crec que els cursos d’escriptura creativa són útils però crec que som un país una mica estrany. Moltes vegades he tingut la sensació que s’escriu més que es llegeix. La quantitat de manuscrits que arribàvem a rebre… si tota aquesta gent que ens estan enviant manuscrits, hagués entès una cosa que per mi és important, que és que alhora que escrius, llegeixis… perquè la lectura també t’ajudarà en el teu procés d’escriptura, estaria molt contenta. Però moltes vegades tenia la sensació que hi ha molta gent que escriu i no és lectora. I això em resulta increïble.

A un curs que vaig impartir, el primer dia de classe vaig preguntar quins llibres llegien i molts alumnes deien que no, que no tenien temps ni de llegir el diari.

És la sensació que tenia, llavors. Si són una estafa els cursos de creació… no. Perquè si surt una Maria Escalas, estic satisfeta. Explicava l’editor de El senyor dels anells  que de tota la seva vida lectora, mai va trobar cap altre manuscrit enviat espontàniament que li semblés interessant de publicar. Però va trobar-hi El senyor dels anells, això justifica tot. Què tenen les escoles d’escriptura, per a mi, de bo? Primer, que està molt bé que si la gent vol tenir un hobby que sigui escriure. També ens serveix una mica de filtre, i crec que això per a un editor és interessant. T’arriben molts manuscrits sense filtre, i t’arriba cada cosa… Tant els agents literaris, en un altre ordre de coses i amb molta més intensitat, com les escoles d’escriptura, fan una mica aquesta feina. Ara, que de tot el que es produeix a les escoles d’escriptura, crec que hi ha poques coses realment que siguin publicables amb garanties… I n’hi ha moltes, d’escoles. La de l’Ateneu és la segona del món! Després de Nova York, la segona escola d’escriptura amb més alumnes és l’Ateneu. M’ho va dir la Muriel Villanueva, que era professora d’allà. És insòlit, això. Si són una estafa? Home, entre això i anar a jugar a marcianitos, em sembla un hobby molt més maco. Ara, si això és realment útil… serà útil en alguns casos. Ara, en el cas de la Maria, per exemple, és un cas preciós. L’escola d’escriptura li serveix com un lloc on canalitzar una cosa que no sap molt bé com fer sola. Et dóna una pauta.

Marta Orriols també.

Ja l’he llegida. M’ha agradat molt, perquè té una veu molt personal, perquè els contes no són fàcils, i ella a tots els hi treu la punta. Si som capaços que surtin unes quantes persones com la Maria o com la Marta, perfecte. Ja ho justifica. Hi ha moltíssima gent i el que surt no sempre és publicable. És escribible, però no és publicable.

De quin llibre et sents més orgullosa, com editora?

Jo del llibre que més orgullosa em sento, per motius literaris i també no literaris, segurament és Un cel de plom. És un llibre que per a mi ha estat…

El vau proposar vosaltres?

No. Ens el va proposar l’Anna Soler Pont. Un estiu que jo estava de vacances a Eivissa i li va proposar a la Marina. La Marina Penalva estava treballant a Ara Llibres en aquell moment. Li va dir: tinc això, només és un capítol, però m’has de dir alguna cosa de seguida. I és sobre la Neus Català. L’ha escrit la Carme Martí, que era una persona a qui jo no coneixia. Havia escrit un llibre de relats orals, i no la coneixia. Em va dir: t’ho has de llegir avui perquè li hem de dir alguna cosa. Jo vaig pensar: Neus Català, de sortida m’interessa, però per a mi va ser molt maco perquè el que vaig llegir em va deixar garratibada, però no només pel contingut, sinó per la força literària. La Carme és una escriptora de primera línia, i per tant trobar una història com la de Neus Català, que s’havia de reivindicar… una dona que encara era viva i que li podíem fer aquest regal, que a més a més era una restitució a tot el que li havia passat… i que a més a més això fos una magnífica novel·la. I per mi ho va ser perquè a més a més ens va fer confiança, Pontas, perquè nosaltres en aquell moment havíem publicat poques coses de ficció. Era un llibre important, i nosaltres estàvem segures que ho podíem fer bé, però no necessàriament ho sabia tothom, això. [Riu] La novel·la no l’havia acabada d’escriure, la Carme. Tenia aquells capítols, que eren molt potents, i per tant vam decidir que ho faríem, vam fer el contracte i llavors es va acabar la novel·la, i la novel·la era meravellosa. És una gran novel·la, la Carme Martí és una gran autora i és una història que s’havia d’explicar. Que un país com el nostre, amb una persona com la Neus Català, no pot ser que no tingui aquest llibre. I a més a més, que va ser un gran èxit de públic lector. És a dir, va trobar i continuar trobant lectors. És un dels pocs casos que et diria que sí que hi ha fons, sí que hi ha degoteig. Va funcionar a nivell de trobar lectors, i lectors apassionants. Això a mi em va fer molt feliç. Després hi ha molts altres llibres que per motius diferents m’han fet molt feliç. Em va fer molt feliç publicar-te a tu, per exemple [somriure còmplice].

Això no ho puc deixar.

[Riu] I molts llibres que m’han fet molt feliç per diferents raons. I llibres dels quals em sento molt orgullosa i no han funcionat. Pensava: quin podria ser un llibre que t’agradaria que hagués funcionat i que no ha funcionat? El Nicolàs Valle, que és reporter de TV3, durant molts anys enviat especial a conflicte bèl·lics, va fer un llibre, que es deia Secrets de guerra, que és un llibre preciós. Molt potent. És un llibre que parla de guerres, perquè ell les ha viscut, diguéssim, com a reporter en primera persona. Però no és el típic llibre de reporter de guerra. És un llibre molt profund, que parla de guerra, però sobretot parla de nosaltres. És un llibre que va passar no et diré sense pena ni glòria perquè no és veritat, però no va trobar els lectors que jo continuo pensant que necessita. Em sento molt orgullosa d’haver-lo publicat. Em sap greu, perquè penso que alguna cosa vaig fer malament perquè un llibre tan bo no trobés els lectors. En alguna cosa em vaig equivocar.

 

És veritat, que la majoria d’editors en realitat el que voldrien fer és escriure?

Jo no. Claríssimament. No he tingut mai aquesta pulsió. Jo ho trobo una carència meva. Sempre he trobat en algun llibre el que jo sentia. El que jo volia explicar-me. Sempre ho he trobat. D’una manera o d’una altra. Potser perquè sóc una persona simple, no ho sé. No m’ha passat mai, sentir una cosa i no trobar-m’hi en les pàgines d’un altre. I per tant no he sentit mai la necessitat d’explicar-ho. D’una manera molt profunda, mai he volgut escriure. Només m’he escrit coses a mi mateixa quan jo sabia que jo havia de sortir d’algun forat, havia de cicatritzar alguna cosa. Però mai de la meva vida amb cap voluntat estilística. Sempre amb una voluntat vomitiva, per dir-ho d’alguna manera. Terapèutica però absolutament personal. No he tingut mai aquesta necessitat. No sé si és una cosa bona o dolenta.

Boníssima.

Sempre m’he trobat en els altres.

Fa unes setmanes va sortir un llibre del Sebastià Portell i el van entrevistar al programa Estat de Gràcia, i a la tarda el van presentar a La Calders i va ser un èxit. L’endemà, la Isabel Sucunza va deixar molt clar que sense els mitjans no podem promocionar bé els llibres, i que si tothom fa la seva feina, ens en sortim. Què han de fer polítics, mitjans o qui sigui que no formi part de la cultura per potenciar això i que les coses funcionin?

El que crec és que hem de posar la cultura al centre. És una cosa molt senzilla. Molt obvi. Tinc moltes vegades la sensació que parlem de cultura quan tenim un problema i diem: ara hem de parlar de cultura. No, la cultura forma una part consubstancial importantíssima. Jo no ho veig reflectit en la classe política. No ho veig. No els veig parlar de llibres, no els veig llegir llibres. No dic que siguin els únics, dic que això reflecteix també un estat de les coses. Acabes parlant de les coses només perquè toca fer-ho. Cal que tots ens impregnem d’això. I per tant, evidentment, més presència als mitjans. És obvi. Hi ha una part, que si no hi és d’una manera natural perquè no li hem donat com a societat la importància que ha de tenir, haurem de forçar-ho, i per tant hi ha de ser. Una vegada em preguntaven si jo volia més programes de llibres, i jo deia que el que volia era més llibres al programes. És evident que també vull programes de llibres. D’una banda, programes de llibres.

I si us plau, amb l’Anna Guitart.

A tots! [Riuen] Sí, perquè hem de fer això, hem de tenir programes de llibres, i després tothom hauria de parlar de llibres. Li fan una entrevista a algú, a un polític, o algú amb projecció pública… preguntar-li: i tu què estàs llegint? Fa por aquesta pregunta perquè fa por que l’altre no tingui la resposta. Això ho hem d’incorporar de manera natural. I després programes de llibres… com? Hem de fer programes de llibres que siguin atractius. Que siguin atractius no vol dir que tinguin molta llum i colors. Jo quan veig a l’Anna i la sento parlar de llibres, jo m’enganxo. La començo a sentir parlar de llibres i em quedo clavada, m’agrada. Si deixem de posar-la a una hora que no sabem quina és, per començar, que no sabem ni a quina hora sortirà, i la posem en un lloc que nosaltres li estem donant importància… col·loquem-la en prime time a TV3. És que li estem donant importància i per tant la gent anirà a mirar-ho.

No és només el programa, sinó el missatge que estàs donant amb l’horari.

Estàs dient moltíssimes coses respecte l’horari. Si publiques un llibre  al mes de gener o al juny, estàs donant missatges. No necessàriament és pitjor abans de Sant Jordi o després, però tu envies un missatge. I per tant, el moment en què poses un programa diu molt. Els mitjans han de fer els llibres més naturals en els seus programes, i després per mi una cosa que em resulta insòlita: han d’aprofitar molt una cosa que tenim en aquest país, potser n’hi han d’altres, però que per a mi és impagable: la prescripció dels nostres professionals. Tenim un exèrcit de llibreteres, bibliotecàries, periodistes culturals que són una joia, i que se saben expressar, i que tenen les seves capelles, i que tenen seguidors. I hem d’aprendre també que tenim tot això i tenim una oportunitat única. Única, que no teníem abans, que són les noves tecnologies. Les possibilitats que ens donen determinades maneres noves de comunicar-nos. Aprofitem tot això, perquè tenim carències, però tenim allà un tresor. Que aquesta gent faci arribar aquests missatges en els mitjans convencionals, evidentment, perquè al final continuen sent de masses; i en els no convencionals, perquè també passa ara que de cop una cosa funciona i ningú sap per què. I resulta que la Sucunza ha dit no sé què, la Fe, a l’Altell han comentat no sé quants, i la Júlia a Can Roca ha dit la seva. Aprofitem això, i situem-ho al centre. Hem de començar per donar-li la importància que té. Però no li dono importància perquè m’han dit que és important. Li dono importància perquè és cabdal. Sí que aquí penso que socialment no ens ho creiem. Si ens ho creguéssim…

Això em va molt bé per acabar l’entrevista, perquè a Jot Down sempre acabem les entrevistes demanant un llibre i una pel·lícula a tothom, independentment del seu ofici.

A Trump li van demanar un llibre i es veu que va dir un títol que era lectura obligatòria a l’institut quan ell hi anava. Ara no recordo el títol. Això és imperdonable. Llibres: te’n puc dir dos?

Sí…

Et diria un, però és d’un escriptor home, i em fa il·lusió que hi hagi una escriptora dona. Per mi, La carretera, de Cormac McCarthy és un llibre que és una catedral, i és un llibre sobre l’abandó. És un llibre sobre saber abandonar, que és una cosa que a mi personalment m’interessa. No sobre que t’abandonin, sinó sobre saber-ho fer. I un altre llibre que em va colpir moltíssim és el de la Delphine de Vigan, Rien ne s’oppose à la nuit, Res no s’oposa a la nit. És un llibre sobre les ferides.

Molt alegres tots dos.

M’agrada molt llegir llibres alegres, però els pocs llibres que jo considero per a mi transformadors, els que em transformen a mi, els que em fan ser una persona diferent… n’hi ha molts que m’agraden molt i que no fan aquesta funció, però els que ho fan són terribles. I de pel·lis per recomanar… quan era jove sempre deia Rumble fish, perquè és una pel·li de Coppola que m’agrada molt, que parla sobre la família i sobre la fragilitat, com és de difícil ser fràgil quan tots som fràgils… però si miro més a prop, una pel·li que m’ha agradat molt és Boyhood. El Richard Linklater sempre m’apassiona, perquè fa veure que no passa res, i passa tot. És la transcendència de la vida, de quan sembla que no passa res. L’enorme transcendència que tenen determinades coses que no sembla que siguin transcendents. Això també ho explica sempre molt bé Ian McEwan. D’un detall acaba transformant-ho tot perquè els detalls de la vida de vegades tenen aquest poder. I això és molt guapo.

One Comment

  1. Burbuja idiomática habemus

Responder

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies