Kilian Jornet: «La muntanya és la crua realitat, t’obliga a ser qui ets»

Publicado por

Kilian Jornet para Jot Down 1

(Versión en castellano)

Una dècima de segon abans de tornar a criticar els francesos perquè posen en dubte els èxits dels nostres esportistes, hauríeu de saber que Kilian Jornet Burgada (Sabadell, 1987) ha compartit enguany el reconeixement de “campió de campions” que atorga anualment el diari L’Équipe amb, entre d’altres, Usain Bolt o Serena Williams. La transcendència d’aquest esportista de muntanya supera, i de molt, els seus èxits en competició (us en resumiria el seu palmarès, però a Jot Down el que és llarg són les entrevistes, no les entradetes). Indestriablement vinculat a la muntanya des de la seva infantesa, passada als gairebé 2.000 metres d’alçada del refugi de Cap de Rec, el seu últim projecte, Summits of my life, el portarà a les serralades d’arreu del món intentant batre els rècords als cims més alts de tots els continents. L’excusa perfecte per transmetre uns valors que ell ha heretat i que ara vol compartir. No s’ha cansat de córrer, però l’esgota resseguir sempre els mateixos camins. Amb tot just vint-i-cinc anys, crema etapes tan de pressa com ho fa tot a la seva vida, i ni tan sols ell és capaç d’anticipar què farà demà. Però sap segur on ho farà: a la muntanya. En ple hivern, i només un parell d’hores després d’haver guanyat per enèsima vegada una prova de la Copa del Món d’esquí de muntanya, ens rebia a Chamonix, als Alps francesos, segurament el punt més baix fins on ell està disposat a descendir i el punt més alt on nosaltres érem capaços d’enfilar-nos.

Què en queda d’aquell nen que, de gran, volia ser comptador de llacs?

Tot, perquè jo crec que ho sóc. No sóc comptador de llacs, precisament, però estic tots els dies a la muntanya, entrenant, fent sessions fotogràfiques o fent altres coses. Realment gaudeixo el dia a dia i la meva feina, que és estar a la muntanya. Al principi potser era més egoista, amb allò de ser comptador de llacs…

Home, era molt bonic que un nen de cinc anys digués això.

Sí, però ara almenys transmeto coses. Puc transmetre uns esports que crec que tenen uns valors i et fan adonar d’algunes coses quan els practiques. I això permet que hi hagi més gent que els conegui i s’adhereixi a aquests valors.

El dia que l’alcalde de Sabadell et vulgui dedicar un carrer, què hi hauran de posar a sota del teu nom? Atleta, corredor, esquiador, muntanyenc, nòmada?

Amant de la muntanya.

No sé si per a això hi ha un codi d’ activitat professional a la declaració de la renda. Això ho llegirà gent que probablement és la primera vegada que sent a parlar de tu. Com definiries la teva professió?

[S’ho pensa molta estona] Sóc esquiador i corredor de muntanya professional. Una persona que corre i que intenta anar més ràpid a les competicions de muntanya i intenta ser el millor esquiador i corredor. I amb el que em guanyo la vida és a base de desenvolupar material i amb el màrqueting: vendre somnis.

Quina sort que ja no ens ho fan posar al carnet d’identitat!

[Riu] Sí, sí, però és que moltes vegades intentem posar etiquetes a tot i moltes coses no en poden tenir.

Córrer o morir [2011, Ara llibres] hi dius: “Vaig tenir una infantesa normal, la típica d’un nen que viu a 2.000 metres”. Molt normal, a mi, no m’ho sembla.

Sí, però amb els altres nens de l’escola a la que jo anava, era normal.

Però éreu una excepció.

Era una excepció perquè la majoria de la gent viu a Barcelona, però viure allà dalt vol dir que a l’hivern hi ha neu, que has de caminar per anar a buscar el cotxe, dos-cents, tres-cents o quatre-cents metres de desnivell…

…que amb cinc anys puges a l’Aneto.

Sí, però d’aquestes coses no te’n recordes perquè era el meu dia a dia. Quan tornàvem de l’escola tampoc no miràvem gaire la tele. Em sembla que la primera vegada que vaig veure uns dibuixos animats devia de tenir uns cinc anys i recordo que vaig estar fent voltes a la tele a veure on estava aquella gent. A casa teníem tele i ordinador, però és força avorrit estar davant de la tele o l’ordinador podent sortir a fora amb la meva germana a jugar a atrapar-nos, a fer batalles, a perseguir animals, a enfilar-nos als arbres i a fer cabanes… Quan ets nen el que vols és descobrir, i tenint un terreny de joc on cada dia descobreixes una planta, un animal, puges a un arbre i veus unes altres vistes… Tot això fa que al final t’acostumis a caminar i a córrer. Pujar aquests cims era una conseqüència lògica.

Una de les grans sorpreses de A fine line és la teva traça amb el dibuix. Tens un vessant creatiu molt desenvolupat?

No els ensenyo, però sí, dibuixo. De fet vaig fer el batxillerat artístic i l’assignatura que m’anava millor era la de dibuix. Pel violoncel, en canvi, no estava dotat. El vaig tocar durant molts anys, des dels 5 als 15 o 16, anant al conservatori, i el tocava bé perquè estudiava i hi passava hores, però no estava dotat. No he tocat des dels 16 anys fins ara i l’altre dia per la gravació l’anava a tocar i no en tenia ni idea. Si estic deu anys sense córrer sé que correré bé, però pel violoncel era molt dolent.

No n’ha quedat cap gravació?

Les vaig cremar! [Riu] Jo tinc gravacions del Seb [Montaz], així que sé que no les ensenyarà. En canvi, el dibuix sí que és una cosa que he fet sempre. El dibuix que surt a la pel·lícula va ser a 2.000 metres, amb un paper que vam trobar per allà, jo m’estava congelant els peus perquè hi havia neu i jo portava bambes sense mitjons. Vam filmar ràpid un minut i vam baixar.

No els exposaràs?

Hi ha dibuixos que m’agradaria ensenyar. No ho havia pensat mai, però potser els publicaré al bloc.

La teva adolescència tampoc va ser com la dels altres nois de la teva edat.

No tinc televisió des que vaig marxar de casa dels meus pares amb 17 anys. El primer any vaig ser a un apartament on crec que sí teníem tele, però mai l’he trobada a faltar. Segueixo alguna sèrie amb l’ordinador, sí, en miro algun episodi per internet de tant en tant. I les notícies les llegeixo als diaris i ja està. Per exemple, d’allò de “envàs on vas no en tenia ni idea. Vaig flipar. Fa poc teníem una cursa d’esquí de muntanya i tot l’equip estava amb l’”envàs on vas”, i jo… “de què collons estan parlant?”

Doncs no saps de la que t’has lliurat.

Però és que això em passa amb tot. Programes, coses del cor… jo no en tinc ni idea. L’altre dia vaig anar a les motos, hi havia el Marichalar i jo no en tenia ni idea de qui era. El director del circuit de Moto GP, que també fa muntanya, em va portar a fer un tomb i em van dir: “aquest és el Marichalar”, i jo li vaig haver de demanar al Jordi, el meu mànager: “aquest tio, qui és?”. Al final llegeixes el que vols saber: de França Le Monde, el web del New York Times, l’Ara o La Vanguardia i no és precisament això el que vaig a buscar. Llegeixo les coses que m’interessen. Amb la tele al final t’ho has d’empassar tot per a tenir una informació, però si ho busques tu vas només a allò que t’interessa.

Informar-te forma part de la teva rutina diària?

Sí, normalment llegeixo cada matí aquests tres diaris, tot i que al viure aquí i al viatjar tant acostuma a ser per internet. D’una banda tinc la visió catalana o espanyola de les coses, d’una altra tinc la francesa, perquè estic vivint a França i a nivell polític i social segueixo totes dues per igual; i també a nivell internacional, perquè m’interessa i perquè la meva companya és sueca i tinc molts amics dels Estats Units.

Contradius el tòpic de l’esportista que viu aliè al que passa al seu voltant.

Sí, tot i que és important de vegades aïllar-se per estar centrat. L’altre dia llegia un article molt llarg sobre les immolacions al Tibet i molts tibetans deien que allò que els fa mal de l’ocupació xinesa és el canvi de costums que ha comportat. Els xinesos volien fer autopistes i preses per, en el fons, fer que els tibetans portessin la mateixa vida que porten ells. I els tibetans deien que ells no en necessiten, d’autopistes. Per què necessiten moure’s? Doncs l’esportista d’elit igual: per a què necessites estar informat? No és realment el que necessites.

Però vius en societat. No és una mica egoista agafar distància i desentendre-se’n?

Moltes vegades tenim massa informació, i ens n’arriba tanta que no som capaços d’assumir-la. T’arriba la notícia que han mort trenta-cinc persones al Congo, i tots tristos durant cinc minuts, però llavors t’arriba la notícia que el Barça ha guanyat, i tots contents. I al cap de cinc minuts una altra notícia… al dia següent ja no te’n recordes del trenta-cinc morts del Congo.

L’alternativa no sembla gaire millor.

Potser no. Viure en societat també és pensar en el que tens al teu voltant. Què m’interessa? Els meus amics, els meus veïns, el que passa en aquest lloc i intentar fer-ho millor. Al final, si pots aconseguir que la teva microsocietat, que és el que toques al dia a dia, vagi millor… A mi m’agrada estar informat, així que no és el meu cas, però realment què faràs tu per una guerra o un problema que estan tenint a 10.000 quilòmetres d’aquí? I dic què faràs, no què pots fer, que és molt diferent. En el fons mai no faràs res. Diràs: “ostres, pobres!”, però no faràs res. A mi m’agrada estar informat i saber les coses, però crec que per voler estar massa informats al final ens desinformem i acabem no tocant coses de prop que són igual d’importants, com el dia a dia o la societat real, la que no necessites internet o el telèfon per trobar.

Després de Santi Freixa, ets el segon esportista a qui entrevisto que, com a mètode de protesta, decideix despullar-se. En el teu cas, et vas despullar a més de 4.000 metres d’alçada per denunciar el desglaç de les glaceres del Montblanc i alertar sobre els efectes del canvi climàtic. Era una acció premeditada?

[Riu] No era premeditat. Ja de per si anem amb poca roba, així que no tenim tant de tabú. Va ser arribar allà dalt, al cim del Montblanc, i la calor que feia! Bé, calor… Potser estàvem a 5 o 10 graus quan allà dalt normalment estàs a 15 sota zero. Jo estava amb pantalons curts, samarreta i un paravent fi. Vaig estar dues hores al cim mirant el paisatge, quan normalment puges, t’hi estàs deu minuts perquè fa vent i baixes, però aquell dia s’hi estava molt bé, i vaig pensar “si això passa”… Li vaig donar voltes i em va venir al cap fer això. No podia preveure la reacció que va provocar.

La gent va entendre realment què volies dir o s’ha banalitzat?

La gent es queda amb la part divertida, la foto, la comparteixen i el que no arriba és el missatge. Però només que hi hagi hagut 100 persones que hagin entès el missatge que pretenia transmetre, la resta em són igual.

Per quina altra cosa protestaries, encara que fos vestit?

El tema mediambiental m’interessa molt. Vivim aquest tema amb molta hipocresia. Està molt bé tenir parcs nacionals i cuidar-los, però a la ciutat li fotem merda. Doncs a la ciutat també hi podria haver un parc natural. Siguem conscients que és un tema global i que totes les accions, petites i grans, acaben afectant. Potser a llarg termini, als nostres besnéts, els afectarà la contaminació que s’està produint ara a la Xina i és important pensar amb aquesta globalitat els temes generals.

Kilian Jornet para Jot Down 2

Com pot encaixar el missatge que transmets a Summits of my life d’aprofitar el moment i viure el teu somni en una societat que viu una crisi tan crua? Algú podria acusar-te que és banal, frívol.

És una crisi molt bèstia, però tothom té un iPhone i tothom té un cotxe. La crisi s’ha de veure amb perspectiva. És una crisi molt bèstia perquè venim d’on venim i perquè tenim unes comoditats i necessitats que ens hem creat. Personalment, crec que el problema de la crisi que hi ha ara i de les crisis que vindran és el valor de la moneda. Li hem donat valor a una cosa que en principi només havia de servir per a canviar-se coses. Quan veus societats on la moneda encara només serveix per a intercanviar te n’adones que potser viuen amb menys necessitats o coses, però no hi ha crisi, hi ha més estabilitat. La crisi ve perquè li donem valor a una cosa que no en té. D’altra banda, el missatge que puc transmetre amb el projecte de Summits és que hem de seguir les passions, hem de seguir els nostres somnis, però intentant ser coherents, no llençant-ho tot per la finestra per aconseguir els nostres objectius. Al final te n’adones de què moltes coses de les que estàs fent o estàs utilitzant no et serveixen per ser feliç, i potser t’estan privant de certa llibertat. Si tires endavant amb el teu somni o projecte vital potser deixaràs algunes coses de banda, però aniràs a buscar el que realment t’interessa. La part interessant de Summits són els valors que volem donar, que són els de la sinceritat i aprenentatge a la muntanya, però també que lluitem pels nostres somnis i ens ho passem molt bé. I seguirem lluitant, però no sempre són coses bones. Vas a entrenar, penges una foto guapa i tothom et diu que tens molta sort. Però també hi ha dies difícils, amb mal temps, que surts a entrenar i el teu cos està malament, és dur, hi ha accidents. Hi ha una part molt maca i és molt més gran que la dolenta, però de vegades el preu a pagar és gran. A mi m’ha aportat moltes coses: amics, felicitat i molts moments que no els canviaria per res, però sembla que de vegades s’hagi de compensar, que quan tens molta felicitat has de tenir moments molt baixos. L’esport d’alt nivell fa que tinguis moments increïbles perquè se suma l’entrenament, la victòria, l’adrenalina que has acumulat, el paisatge, la gent amb qui estàs… que ho converteixen en moments de felicitat pura. Però després, quan hi ha hòsties, són molt dures. Si un dia et roben el cotxe no passa res. Però hi ha dies que vas a entrenar, t’emboliques, vas baixant, trobes una esquerda i has de tornar a pujar, fa mal temps, comencen a caure llamps i ets al mig de la tempesta… comences gairebé a resar, vas pujant i desitjant que no et caigui cap llamp, arribes al refugi i buf! no ha passat res, però durant aquella hora és l’hòstia. Pots tenir un accident, pots haver-te esforçat molt per aconseguir alguna cosa i no sortir-te’n… Hi ha moments de gran felicitat, però per arribar a aquesta felicitat has d’haver pres riscos i quan un et surt malament la caiguda és molt gran.

T’has parat a pensar mai què hagués passat si els teus pares no haguessin decidit fer-se càrrec d’un refugi de muntanya i s’haguessin quedat a Sabadell?

Els meus pares van ser a Sabadell només un moment, però mai no et pots parar a pensar què hagués passat, perquè són tot suposicions. No hi he perdut ni un sol minut, perquè la vida, allà on ets en cada moment, són petites decisions que es van encadenant i et fan arribar aquí. Cada petita decisió, de les que poden haver-n’hi milers de milions a una vida, podria fer que estiguessis a un lloc completament diferent, com l’efecte papallona. Si has de pensar què hagués passat amb cada decisió que prens no vius la teva vida. No sé què seria, però coneixent els meus pares seria impossible que no estigués a la muntanya.

Parlant dels teus pares, la teva mare i la teva germana sempre apareixen a prop teu, però del teu pare no en parles gairebé mai.

Summits of my life el Sebi jo no teníem un guió gaire definit, i quan va venir a filmar elles dues eren a casa. El meu pare havia sortit molt als Kilian’s Quest del principi i sortirà molt més a la pel·lícula El comptador de llacs. Però potser sí que ara en aquest moment, que és quan sóc més famós, és cert que se l’ha vist menys. Amb la meva mare tinc una relació més tancada i de personalitat m’hi assemblo més, però tant l’un com l’altre quan érem petits van tenir la mateixa importància. Potser va ser quan vaig començar a fer competició que la meva mare, en fer també competició, ha aparegut més.

La teva mare s’ha convertit en una mena de veu de la consciència i no perd ocasió per advertir els teus seguidors que el que tu fas és excepcional. És com si a tu ja t’hagués donat per perdut i vulgui cuidar de la resta de nosaltres.

Allò que tots dos ens van ensenyar és a ser molt responsables de les coses que fem. Quan érem petits i fèiem una cosa malament, ja fos als estudis o quan anàvem a la muntanya la meva germana i jo per davant i preníem malament un camí, els responsables érem nosaltres, nosaltres havíem pres la decisió. Ens van ensenyar a ser responsables de les nostres accions. Ara vaig a un cim i puc assumir més o menys riscos, però sóc conscient de que el responsable sóc jo, que he pres la decisió. Vivim a una societat on ningú no pensa en el risc i sempre s’intenta que les responsabilitats siguin d’un tercer. Si tens un accident, culparàs el cotxe, la carretera… però qui porta el volant ets tu mateix. Però, per exemple, si pujo al Montblanc amb bambes sóc una mala influència? Home, és que el que hi pugi en bambes sense tenir-ne ni idea és un inconscient. I qui ho faci potser pensarà que no és responsabilitat seva sinó que he estat jo qui li he dit que es podia fer així. Però la decisió ha estat seva.

Un dels testimonis que més impressiona a A fine line és el de la teva germana, que diu que sap que tu no tens por, però que ella sí.

[Riu] Allà va quedar malament la meva germana, eh? Veient la pel·lícula, la meva germana sembla la responsable i la meva mare la que m’anima. I és al contrari.

No tens por de què els altres tinguin por?

[Sospira] Si de totes les coses que faig he de pensar en què dirà o pensarà la gent, o què farà després… no vius la teva vida. Jo diré el que penso i faré el que vull fer i que la gent ho interpreti com ho interpreti, però jo he de viure la meva vida. Fent muntanya prens riscos i les persones del voltant tenen por, però jo tinc la mateixa por quan la meva mare o la meva germana se’n van a la muntanya que quan elles em veuen a mi marxar. És una por compartida. No és la por de pensar que potser no tornaré, és un respecte.

Però tu no fas coses normals, no és com anar a passejar per Montserrat.

Home, a Montserrat també n’he fet algunes que Déu n’hi do, eh? [Riu] El Patrick Edlinger va fer la pel·lícula La vie aux bout des doigts [La vida a la punta dels dits], i és una mica així, quan fas una baixada d’esquí extrem la diferència entre viure i morir és mínima… però no penses mai en caure, perquè caure vol dir morir. Depèn del mil·límetre de la cornisa que t’agafa l’esquí, o quan estàs escalant en solo depèn de que la roca no caigui. Des de fora pot semblar una cosa, però quan ja coneixes el material i et coneixes a tu mateix saps que no cauràs, saps que aquella cresta està bé, estàs en situació de seguretat perquè tens una experiència i uns aprenentatges de molts anys que et fan sentir que aquella situació és de seguretat. Però realment depens de molt poc. Això és una cosa molt egoista per totes les persones que t’estimen perquè et pots matar o desaparèixer per una tonteria, però ho necessitem per viure. És molt egoista, però tots els que fem muntanya ho fem. És la nostra herència, ho necessitem per sentir-nos vius.

Has pensat en la mort com una realitat possible, un “demà podria no tornar”?

No ho penses així, però en la professió que fem la mort hi és molt present. Malauradament hi ha molts amics i coneguts que moren. Però crec que ho vivim diferent, no ho vivim igual que una persona que viu a la ciutat on ho veu com quelcom molt llunyà. Per a nosaltres és més propera, però això no vol dir que sigui menys dolorosa. Aquesta proximitat fa que se’n parli, saps que pot haver-hi accidents i se’n parla o està sobreentès que pot passar.

Posats a morir, fer-ho a la muntanya és una bona opció? Morir fent allò que t’agrada?

Morir-se no és una bona opció de cap manera, però ja que no la podem evitar… no ho sé. Realment no ho sé. En el cas de l’Stéphane Brosse, per exemple, per a la família era important saber que a les últimes hores de vida havia estat gaudint. Més que morir a la muntanya, fer-ho gaudint. És més important gaudir dels últims dies que morir agonitzant durant dies. Més que el moment de la mort, que de fet és completament igual i tant se te’n fot, és que hagis gaudit dels últims moments.

Ara que parlem de l’Stéphane, al llibre hi ha un passatge, quan l’Alba marxa, que rellegit avui…

Tota la història de l’Alba és ficció, eh?

Però versemblant. L’Alba, la teva parella al llibre, t’abandona mentre et retreu que tu t’hagis convertit en el teu propi ídol i et pregunta on és el pòster de l’Stéphane Brosses que tenies penjat a la paret. És premonitori.

És veritat que quan jo anava a l’institut tenia la foto de l’Stéphane a la carpeta, però jo mai no he tingut ídols, sempre he intentat destruir-los. He intentat agafar les seves coses bones, però mai no he aspirat a ser ningú. L’Stéphane era una persona a qui jo admirava molt per la seva visió de la muntanya, perquè quan vaig començar amb l’esquí era el millor corredor i tenia una gran elegància i tècnica. Quan era jove, corríem les mateixes curses i era un ídol. Després vaig estar un any vivint a Manigod, al mateix poble que ell, i vam començar a sortir a entrenar junts. Vam començar una relació d’amistat i després, aquests últims anys, preparant aquestes travesses, vam estar molt més a prop. Sí que és veritat que veus com la relació canvia, de veure’l com un ídol a ser un amic, el veus com una persona pròxima però sempre conserves un punt d’admiració. Quan el vaig trucar per a dir-li que estava preparant la travessa del Montblanc i proposar-li d’acompanyar-m’hi em feia molt de respecte, tot i que ja portàvem temps entrenant junts.

Entaules diàlegs amb la muntanya?

Sí que hi ha un diàleg, i no és místic. Amb l’experiència pots mantenir aquest diàleg. El primer dia no en tens ni idea, però amb el temps vas coneixent la meteorologia, les condicions de la neu, què ha passat els últim dies amb els vents… Cada massís té una personalitat diferent, perquè a cadascun l’aire ve d’una banda o d’una altra, té un tipus de roca… Aquesta personalitat no és que el faci de dretes o esquerres, budista o catòlic, però se l’ha de tractar diferent, té uns perills diferents i et pot donar oportunitats diferents. I això és una cosa que s’aprèn amb els anys. Hi ha massissos on hi fa mal temps però saps que al cap de dues hores hi haurà una finestra de bon temps, o en què fa fred a baix però que saps que a dalt s’hi estarà bé. I a més de l’experiència és important el feeling: potser fa bon temps i la neu està bé, però no saps necessites fer mitja volta i no saps per què.

És un diàleg entre iguals?

No, no és un igual, és molt superior. Quan vas a fer una activitat a grans muntanyes, sobretot quan hi vas sol, fa que te n’adonis de com som de fràgils. Quan ets allà dalt veus que, hòstia, depens de no res: un cop de vent, una esquerda… És una sensació imponent. Sents molta llibertat però veus que ets insignificant. Qualsevol cosa que puguis fer no serveix per res, però d’altra banda… són dues sensacions oposades, però a mi m’agraden molt.

La teva relació amb la muntanya ha condicionat la teva espiritualitat? Creus en alguna cosa?

No, no sóc creient, en absolut. Hi ha moltes coses que no sabem ni sabrem, però tampoc no importa saber-les. No sóc creient, però crec en la natura. Crec que la Terra té molta experiència i molts anys, és un ésser viu. Els humans ens creiem que som l’hòstia perquè dominem el món des de fa uns centenars d’anys, però abans de dominar-lo nosaltres el van dominar durant un temps els terratrèmols, durant un temps els dinosaures… i la Terra ha anat passant per tot això. Creiem que en sabem molt, però en realitat no en sabem tant. Pot semblar místic, però en el fons són coses que s’escapen del que sabem.

No has tingut cap deliri místic quan portes més de vint hores seguides corrent?

No. Quan en cursa penso que em persegueixen els indis no és un deliri, és una cosa que penso per a motivar-me i anar ràpid. Et fa mal tot i per a seguir tirant t’has d’inventar històries. Saps que són històries, però tires més. Tinc molt de respecte per la muntanya, però més que mística, com deia Bonatti, la muntanya és sincera. Allò místic de la muntanya és que és cruelment sincera. És un mirall. Quan ets a baix tot és artificial i maco, la gent es posa màscares, tot passa molt bé perquè hi ha molta vaselina; però quan ets a dalt no n’hi ha, és la crua realitat.

La muntanya et deixa ser qui ets.

No és que et deixi, és que la muntanya t’obliga a ser qui ets. És una sinceritat molt brusca. Com deia, quan ets sol a la muntanya és un mirall, no tens una mà que t’ajudi ni ningú que et critiqui, ets tu i la muntanya.

No és la primera vegada que parles d’estar sol. És voluntat d’aïllar-te o que no has trobat amb qui compartir aquesta filosofia?

Molts cops entreno amb amics. Però després quan fas un projecte o un rècord és difícil trobar la persona amb qui a nivell tècnic i físic estiguis al mateix nivell. A mi m’agrada molt anar a la muntanya amb gent i compartir coses, perquè al cap i a la fi vivim de compartir. Una cosa que et fa feliç quan la fas sol et fa molt més feliç quan la comparteixes, perquè tens la teva felicitat i la felicitat de compartir-ho amb aquesta persona. Anar a córrer amb l’Anton [Krupicka] quan vaig estar a la serralada dels Tetons, amb l’Emelie [Frosberg] al Montblanc, amb la Frosty [Anna Frost], amb la Mireia [Miró]… és molt millor. Però de vegades és necessari anar sol a la muntanya. Són emocions diferents.

Kilian Jornet para Jot Down 3

D’uns anys ençà dediques temps i esforços a divulgar els teus valors, primer amb Kilian’s Quest, amb Córrer o morir, ara amb el projecte Summits of my life… És una necessitat únicament expressiva o pretens aconseguir canvis concrets entre la teva audiència?

Hi ha una part egoista de voler ser conegut. A tothom li fa il·lusió la primera vegada que surt la seva fotografia al diari o que diuen el seu nom, però d’això et canses ràpid. Almenys jo. És una cosa que em costa molt. Quan deixi l’esport serà més per això que per l’esport en si, perquè a mi m’agrada molt el silenci. Però d’altra banda, si ho penses és quelcom molt estúpid: per què t’has d’escoltar a una persona que només corre ràpid? Però bé, la societat és així i jo me n’aprofito. Si puc compartir les coses que em poden ensenyar la muntanya i les persones amb qui ho comparteixo i puc aconseguir que una de cada mil persones que ho vegin canviï alguna cosa de la seva vida o faci que se n’adoni de què això ens ho estem carregant, ja haurà valgut la pena.

Com portes la pressió de saber que hi ha gent que et pren com a model a seguir, i no només en l’esport sinó en la vida?

Tinc una personalitat molt tranquil·la. Al principi potser sí que em sentia pressionat, però com et deia abans, hem de viure la nostra vida. Et preocupes una miqueta, però si has d’estar pendent de les reaccions de tothom, no viuries. Hi ha dies que em poso a mirar els comentaris del Facebook però després potser me’n vaig a la muntanya i puc estar setmanes sense fer-ho. També depèn del dia, de vegades et sents més interessat per les reaccions al que has dit i de vegades no.

Com és la relació amb els teus seguidors?

Depèn del dia. A mi em costa. Sóc una persona sociable, però m’agrada la tranquil·litat. Una cosa és poder tenir una conversa llarga amb algú, però quan comences amb una foto amb aquest, ara una amb aquell altre… no pots establir un vincle o una conversa amb aquesta persona perquè n’hi ha moltes més, i al final t’atabales i et vénen ganes d’estar sol a un cim, tranquil i amb tu mateix. Has de buscar un equilibri. Sé que la gent fa un sacrifici per veure’m córrer, per exemple, ho veig i ho intento gestionar. M’agrada anar a parlar amb la gent que em segueix, interactuar-hi, però no cada dia. M’agrada tenir la meva vida privada i passar un dia tranquil. Fa dos estius vaig tenir, de maig a octubre, vuitanta dies ocupats amb accions promocionals, conferències, esdeveniments… Crec que en tot l’estiu vaig tenir només cinc dies per a mi, per a poder-me entrenar i buidar-me. Em preguntava “què estic fent?”. I vaig petar. Fer aquestes coses m’agrada molt, però també necessito una escapatòria. Cal trobar l’equilibri.

Has d’esforçar-te molt a mantenir a recer la teva vida privada?

M’agrada la transparència en tots els camps, però això no vol dir que m’agradi que la gent s’hi foti. M’ha passat d’estar passejant amb la meva xicota o fent-me un petó i que en aquell moment vingui algú i et demani una foto. Home, doncs no, en aquell moment no.

Portes enfora, pot semblar que hi ha dos Kilians: el que porta un pitrall i el que no.

Sóc igual dins i fora de les curses. A la cursa som una colla d’amics que competim, perquè és com una família. A la Copa del món d’esquí de muntanya devem de ser unes 150 persones, les coneixes a totes perquè et veus cada cap de setmana, saps les seves intimitats. És la meva segona família: vivim junts tot l’hivern, ens agrada posar-nos a patir durant una hora i mitja i, en acabar la cursa, et felicites i parles amb els altres de com els ha anat. No li donem al la victòria la importància que es pot veure des de fora.

Però a tu no t’hagués agradat estar al lloc del segon classificat.

Evidentment que et fot ser segon! A la que creues la meta penses, hòstia, podries haver donat una mica més. El cap de setmana passat vaig quedar tercer i estava contentíssim perquè el Mathéo [Jacquemoud], que és un amic amb qui correm junts, va guanyar la cursa, era la primera vegada que ho aconseguia. Evidentment, m’hagués agradat guanyar, però en perspectiva penso que jo ja he guanyat copes del món, i guanyar-ne una altra no m’aportarà gaire, però veure’l a ell amb la felicitat que tenia, la importància que li donava… Recordo quan vaig guanyar la meva primera Copa del Món i em va fer molt feliç, també. Hi ha molta competitivitat i quan ets a la cursa no intentes putejar els altres, però intentes fer-ho el millor possible. Un dia guanyes tu i un altre potser guanya un altre, però tothom sap més o menys on està. Som gent a qui ens agrada la muntanya, l’esport i posar-nos a donar gas durant una hora, però després tot torna a ser normal.

Els esports de muntanya semblaven un oasi pel que fa al dopatge, però ja no és així.

Sí, la gent s’hi dedica igual. Vam tenir el cas d’Aitor Osa a les curses de muntanya, a l’esquí de muntanya van agafar amb EPO el Patrick Blanc… Però no és que ara hi hagi arribat, és que hi ha estat sempre. A l’alpinisme sempre hi ha hagut dopatge. L’oxigen als vuitmils, per exemple.

L’oxigen és dopatge?

Què és el dopatge? Utilitzar mètodes per aconseguir una cosa que no aconseguiries sense aquests mètodes.

Jo tenia al cap altres mètodes de fer trampes.

No sé si aquests casos han estat sistemàtics o puntuals, però de totes maneres, més que l’esport és la persona. Què busques a l’esport? És un mitjà o un objectiu? Si l’esport és un mitjà per aconseguir una altra cosa, siguin diners, popularitat o reconeixement, a aquesta persona no li importarà dopar-se perquè l’objectiu no és la pràctica esportiva en si. Si l’esport és l’objectiu, que vol dir el rendiment i guanyar curses per la satisfacció de l’entrenament que has fet, aquesta persona no es doparà mai perquè li semblarà enganyar-se a ell mateix. El dopatge és quelcom molt psicològic. Al meu parer, el problema al ciclisme ha estat que, en ser tan sistemàtic, es va arribar a una gran pressió psicològica sobre els ciclistes… i no dels espònsors, perquè el problema no ve dels diners. No són els diners els que et fan dopar-te, és l’objectiu que tu tinguis. A causa de la pressió, hi ha hagut gent que ha acabat transformant el seu objectiu.

Compartiries línia de sortida amb un esportista sancionat per dopatge? Seguiria formant part d’aquesta “gran família”?

Jo sóc molt indulgent. Sempre crec que tothom es pot equivocar. He vist un parell de vegades el Patrick Blanc, perquè viu quatre valls més enllà, i crec que es va equivocar, però això és tot. Per exemple, amb la Federació d’esquí de muntanya hi ha coses que s’han fet molt malament, discuteixes i es tornen a fer malament, però segueixes parlant perquè t’hi vols implicar i que al final les coses es facin bé. Una vegada, dues, tres… però sí que hi ha un moment que te’n canses. Tots ens podem equivocar, però la segona vegada ja no és equivocació.

Quin ha estat el moment més dur de la teva vida, en què creies que no series capaç de sortir-te’n?

De la infància i l’adolescència, que són èpoques de puja-i-baixa, no me’n recordo massa. Però quan em vaig lesionar el genoll va ser un moment molt important perquè fins aleshores m’anaven bé les curses, era júnior i ja estava a categoria sènior, estava a un nivell molt alt, era molt competitiu en aquell moment, seguia unes pautes, feia cas de l’entrenador, no sortia massa de festa i estava molt centrat a les competicions, una mica aïllat del món. Estava a la meva bola, que era la competició. Em vaig trencar la ròtula i el metge em va dir que m’havien d’operar i que si l’os quedava ben soldat podria seguir fent esport, però que si no soldava bé hauria d’abandonar l’esport; i de tornar al màxim nivell ja me’n podia oblidar, quedés com quedés. Vaig veure que tota la vida que havia pensat que tindria es desmuntava i no sabia què fer. Em vaig posar a estudiar biomecànica, pel meu compte. Crec que la lesió em va fer allunyar una mica i mirar l’esport des d’una altra perspectiva. Quan vaig tornar a la competició ho vaig fer d’una manera molt més relaxada, i després d’això mai no he estat nerviós abans d’una cursa. Em va fer veure que això dura un temps i que es pot acabar qualsevol dia per una hòstia. Va ser molt dur, perquè les primeres setmanes s’ensorra tot el món que t’havies construït. A més jo tenia 17 anys, una època on ho idealitzes tot. Un altre moment difícil va ser l’estiu de fa dos anys, que va estar molt carregat, quan vaig veure que la meva visió de córrer i estar a la muntanya no es corresponia amb el que estava fent. Vaig pensar d’engegar-ho tot a la merda i posar-me a fer muntanya, que és el que m’agrada, deixar els espònsors i aconseguint d’aquí i d’allà la poca pasta que necessito per viure. Però llavors vaig començar amb el meu mànager per a que s’ocupés de tot el tema de premsa i m’ha alliberat de molta feina. A part, sóc molt optimista, i em va servir per tenir noves idees: en competició ja ho havia aconseguit tot i va ser el moment de fer coses noves i vaig començar amb el projecte de Summits of my life, que feia molts anys que el tenia al cap. Un altre moment molt dur va ser, evidentment, l’accident de l’Stéphane, però va ser diferent, et fa plantejar altres coses. Era al principi del projecte Summits. Va ser una putada perquè l’Stéphane estava a punt de tenir un fill, tenia una família, tenia coses construïdes. Jo, en canvi, estava tancant una etapa per iniciar-ne una altra. Si m’hagués mort jo hagués putejat a gent, però no a tanta.

No has corregut el risc en cap moment de creure’t invulnerable, invencible, de deixar de tocar de peus a terra?

Jo sento molta debilitat. A les curses intento que no passi, però passa. Corrent em passa menys, però en esquí de muntanya em passa més perquè la diferència de nivell és menor i si perds una pell o tens un petit problema tècnic et passen cinc persones. Però tampoc no ens mengem massa el cap pensant que “avui he fet desè”.

Però fora de l’esport, el teu èxit pot haver condicionat com et relaciones amb la gent del teu entorn?

Sí, és que l’esport és molt egoista, i per guanyar has de ser molt egoista, perquè l’única cosa que t’importa és entrenar-te, descansar i estar bé el dia de la cursa per guanyar. Per ser un bon esportista moltes altres coses no t’haurien d’importar, però hi ha coses que són difícils de compaginar. Per exemple, la vida amorosa. Jo estic tot l’any viatjant, a Chamonix potser hi passo dos o tres mesos l’any. Com li expliques a una tia això? “Mira, me’n vaig dues setmanes als Estats Units, després tornaré però només em quedaré un dia perquè al vespre marxaré una setmana a Sud-àfrica. I quan sigui aquí, evidentment, he d’anar cada dia set hores a entrenar”. Explica-ho i que t’entenguin. Al món de l’esport hi ha un egoisme molt gran. Una altra cosa que és molt dura, i no tant per l’esport com pels èxits, és arribar a saber quines de les teves relacions amb les persones (i no només les amoroses) són per interès i quines són reals. I això és una cosa que en menja molt el cap. M’ha costat molt arribar a trobar la gestió del jo com a persona amb el jo com a personatge. Em costa molt. És quelcom que et fa baixar molt, perquè te n’adones que no tens la seguretat de què és real i què no i no pots deixar-li de donar voltes.

Kilian Jornet para Jot Down 4

Es comenta que el teu entrenament és una mica peculiar, que no és massa científic, però no sé si és mite o realitat.

No, no ho és gens, de científic. Jo entreno hores.

Els teus èxits són en part gràcies a això o a pesar d’això?

Gràcies a això, perquè a mi em funciona. Però cada persona és un món i un dels gran principis de l’entrenament és la individualització: cada persona és diferent amb un cos diferent i un cap diferent; per això un mateix entrenament va diferent a cada persona. A mi em va bé fer moltes hores i això és el que fa que arribi al nivell. També és veritat que de vegades em passo, però a mi no em serveixen 10 o 15 hores a la setmana. No sé si és pel cap o pel físic, però jo necessito entrenar moltes hores. També te n’adones que no necessites tant per guanyar curses. S’ha de veure en el seu context. Per exemple, jo aquest any estic fent molta més muntanya i tres dies abans de la Copa del Món vam fer una sortida de muntanya de cinc hores, un altre dia a escalar… Entrenar, entrenes moltes hores, però també fas altres coses i te n’adones que acabes rendint igual. Mai no he fet un entrenament massa sistemàtic, “avui he de fer tantes pulsacions o tant de desnivell”. M’agraden els dies de sortir a córrer un parell d’hores, arribar a un refugi, posar-me a parlar amb un guarda un parell d’hores, pujar al cim, aturar-m’hi… el meu entrenament és així. I això ho pots fer a un altre nivell. Pots sortir a caminar unes hores, tornar a casa, estar al sofà llegint un llibre, estar amb la parella… Puc passar-me cinc hores estirat a l’herba llegint i no necessito aquesta hiperactivitat d’estar amunt i avall viatjant. Quan ho deixi, ho trobaré a faltar durant un temps, però es tracta de baixar una marxa i seguir fent les mateixes coses a un altre nivell. No he canviat la meva vida per pujar una marxa, sinó que es tracta de fer el mateix però amb diferents nivells d’intensitat.

Ara quants dies a l’any estàs parat?

La setmana passada vaig descansar, només vaig entrenar vint hores… L’últim cop que havia descansat un dia sencer havia estat el mes d’octubre. Dec descansar vuit o deu dies l’any.

Creus que has gaudit d’una superdotació genètica que ha trobat l’àmbit on es pot desenvolupar al màxim o que ets una persona normal que fruit de l’exercici has portat unes capacitats normals a uns límits extraordinaris?

Crec que és una mica de cada, perquè si mires les proves d’esforç dels quinze o trenta primers de la Copa del Món seran diferents. Hi ha unes capacitats genètiques que fan que siguis millor per un esport o per un altre. Un paio de 2,20 té la morfologia per jugar a bàsquet, però no per córrer per muntanya, perquè és massa gran. Tens una morfologia que ja et porta cap a una banda o una altra. I si aquesta morfologia l’enfoques bé i des de petit et vas adaptant a nivell tècnic i de reflexos, vas creant uns mecanismes que et van ajudant a adaptar-te. I després ja hi ha l’entrenament, les hores, l’experiència de cursa, el coneixement, el saber fer, l’estratègia… són moltes coses. Hi ha una part genètica, una part d’adaptar el teu cos durant la infantesa i després hi ha una última part que és l’entrenament i saber competir.

No només el teu entrenament no és gaire ortodox, tampoc ho és la teva alimentació. La teva addicció a la Nutella és coneguda arreu del món.

[Riu mentre senyala el tercer terròs de sucre que està a punt de menjar-se des que hem començat l’entrevista] Respecte a l’alimentació hi ha dues coses. Una és l’entrenament. Si entrenes set hores al dia has de menjar perquè ho cremaràs. És diferent si només entrenes una hora al dia. Llavors sí que has de tenir en compte amb la nutrició, perquè t’hi va, però si entrenes molt, cremes molt i ho necessites. Fas una sortida de muntanya de deu hores amb fred i pots menjar el que vulguis, que anirà directe a energia. El meu entrenament, en ser de tantes hores i en un medi fred fa que pugui menjar de tot i ho cremi. D’altra banda, crec que hi ha una part psicològica que és molt important: donar-te una mica de plaer farà que estiguis més motivat i feliç, i no et vindrà de pesar 500 grams més o menys. El resultat de la teva pràctica esportiva s’ha d’entendre des de tres nivells: el físic, que és l’alimentació, l’entrenament i la genètica; el mental, que és la motivació i el sentir-te bé; i, depenent dels esports, el material i la tècnica. Tots tres valen per igual. Li donem molta importància al material i al físic amb la nutrició i l’entrenament però a la ment no li donem molta importància, i és molt important, perquè si estàs motivat entrenaràs més.

Els teus hàbits d’hidratació també són curiosos: els 42 quilòmetres de la travessa Courmayeur – Chamonix vas completar-los amb menys de mig litre d’aigua.

Sí, i hi vaig posar l’equivalent a mig gel.

Quant vas trigar a fer la travessa?

Vuit hores quaranta minuts, o així.

Com pots estar vuit hores a un nivell màxim de rendiment només amb dos gots d’aigua?

Això sí que és acostumar-s’hi, la meva mare en té molta part de culpa. Jo me’n recordo que devíem de tenir dotze o tretze anys i vam fer una sortida de muntanya cap als Besiberris i vam estar-nos-hi quinze hores. No portàvem aigua, evidentment tampoc no portàvem res de menjar i la meva germana i jo vam acabar llepant les pedres per trobar sal i aigua. Però també he de dir que a mi em costa molt suar. Una miqueta al clatell, però molt poc. Estic molt més adaptat al fred que a la calor, perquè com que no suo no refrigero tant. Però això també vol dir que puc tirar molt més sense aigua. Parlava amb el meu fisioterapeuta que a moltes curses llargues tenia problemes de diarrea i em va preguntar quant bevia en un entrenament de vuit hores. Li vaig dir que un mig litre. I a una cursa?, em va preguntar. Molt més. Doncs em va recomanar anar amb molta menys aigua, i em va funcionar. A mi em funciona. I aquí hi ha part genètica, perquè suo poc, i aprenentatge perquè des de petit que no bevia massa.

Arribarà un dia en què els etíops i els keniates entendran el desnivell, s’adaptaran al fred i t’haurem de buscar a la tercera pàgina de resultats d’una cursa de muntanya?

Hi ha una part genètica, com per exemple al ciclisme o la natació, que als africans els costa pels grups musculars que impliquen. Els africans en pla van molt ràpid perquè tenen la massa de les cames molt lleugera i fa que puguin anar amb més inèrcia, però a muntanya la inèrcia no existeix perquè has d’aixecar el teu cos a cada pas. Això fa que necessitis molta potència i resistència a bessons, psoas i glutis. En grans resistència hi ha ètnies, com els tarahumares, que tenen molta més resistència que els negres. També hi ha algun bon corredor de muntanya negre, però també el segon classificat al 10.000 dels últims Jocs va ser blanc. Hi ha una mica de tot, però també és escola. Quants etíops de 15 anys practiquen atletisme comparat amb els que ho fan a Europa? Aquí no el practica ningú, només quatre friquis. Però allà ho fa tothom perquè és la seva forma de vida. Llavors, evidentment, sortirà més gent.

Hi ha qui diu que la pràctica de l’atletisme cau quan un país s’enriqueix.

Per ells córrer també és la possibilitat de poder arribar a aquest nivell de benestar. El grau de patiment és individual de cada persona, però també de la societat. Cada societat té una consciència del patiment i un llindar del dolor diferent. És personal, però també social.

En canvi, hi ha hagut un boom de l’atletisme popular, primer a l’asfalt però ara arriba també a la muntanya. Te’n sents, en part, responsable?

No, no me’n sento responsable. Crec que simplement ha coincidit el moment en què jo estava guanyant amb el boom. Té una part positiva, que és la que no s’ha de perdre, que és el que dèiem abans dels valors de les curses de muntanya i les coses que en pots aprendre. Per això és molt important no prostituir les curses de muntanya. Però no sé si les curses les hem de fer més accessibles… la muntanya t’ensenya l’autoresponsabilitat i crec que és quelcom que no s’ha de perdre. És interessant que més gent ho practiqui perquè vol dir que més gent sortirà a córrer per la muntanya, més gent se n’adonarà que llençar un paper a la muntanya és una porcada que fa mal al planeta i ja no ho farà, veuran que fora del ciment també hi ha coses que funcionen, que quan ets allà dalt si hi ha un accident o un problema has de ser tu qui ajudi perquè no hi haurà un cotxe d’assistència al costat… i això són coses que si les fas allà, per què no les faràs també al teu dia a dia?

El revers del fenomen és la massificació de la muntanya, una mala gestió dels riscos, la importació de males pràctiques competitives inèdites fins ara…

Per això és important el que deia de no prostituir-ho. Tampoc des de les organitzacions, que com que ara hi ve més gent decideixin posar més seguretat i més assistència. No s’ha de fer que la gent que vingui senti que està fent una cursa d’asfalt. Hem de fer que la gent que vingui se senti fent una cursa de muntanya, per a què puguin aprendre què és. I la gent que hi corre, enlloc d’imitar els tramposos, fer-los veure que la muntanya no és això.

Tu vas patir un problema semblant a l’Speedgoat, als Estats Units, on et va sancionar per retallar el recorregut.

Als Estats Units no els agrada sortir dels camins. En aquesta cursa en concret, per una banda hi havia el reglament de la Copa del Món d’Skyrunning, que admet que si hi ha una tartera a la baixada vagis recte, però per l’altra el reglament de la cursa era diferent. Estats Units és un país de contrastos molt grans. Et pots trobar que no pots tallar recte un camí que va fent esses però després arribes al cim de la muntanya i et trobes un McDonald’s, com a la Pikes Peak. Arribes al cim i et trobes un paio gras menjant un entrepà i una Coca-cola. Però després no retallis una corba perquè t’estàs carregant la vegetació… quan tot és pedra. Fan coses il·lògiques. Als Tetons estàvem filmant i corrent fora del camí. Ens ve un ranger i ens diu que no sortim del camí perquè s’erosiona la vegetació. Li vam dir que no hi havia vegetació, que tot era roca. Ens va tornar a repetir que no sortíssim del camí perquè erosionàvem la vegetació. Són extremadament respectuosos amb les lleis, no es plantegen si la llei és bona o dolenta, la respecten.

Parlant sobre la seguretat, tu i la majoria de corredors d’elit no seguiu les recomanacions de les organitzacions de cursa i porteu menys material del que s’exigeix. És un bon exemple per als corredors populars?

També hem de saber fer servir el material, perquè molta gent porta manta tèrmica i no sap per a què serveix. És el que dèiem abans de l’autoresponsabilitat. Sóc molt conscient de què hi ha aquest debat, i la mort és un tema gairebé tabú. Però morir, morirem tots, ningú no se n’escaparà. Com que les necessitats primàries, com menjar, dormir, cagar i pixar estan assolides des de fa molt de temps, les secundàries també, igual que les terciàries amb la comoditat i comprar el que vulguem. Quina és l’última que falta? La vida eterna. Evidentment no l’aconseguirem, però intentem que la seguretat sigui la màxima possible. Anant molt radical, seria com dir: “les multes de trànsit són per a què no et matis a tu mateix i els metges són per salvar-te la vida”. No és que això no es necessiti, clar que es necessita, però moltes vegades ens recolzem en això per tenir una sensació de falsa seguretat. Una sensació que fa que no facis les coses que necessites per la teva seguretat perquè saps que hi ha tot això al darrere. Si a la muntanya et cau una pedra o te les busques tu per baixar fins el poble com puguis o no hi ha res a fer. I a baix això no passa, perquè si t’aixafen un peu tens el metge allà. A les curses de muntanya tens per una banda la muntanya i per l’altra l’organització. D’una banda som en un mitjà on el primer agent de seguretat has de ser tu mateix i els altres corredors. I de l’altra banda tens a l’organització que ha d’assegurar, segons el meu parer, que si tens un problema i ets a una avituallament et treguin d’allà ràpid. Però la seguretat de mirar de no caure és cosa teva, seràs tu qui relliscaràs, no pot haver-hi una persona a cada roc que t’agafi si caus. Hem de ser conscients d’això, que la seguretat depengui de nosaltres mateixos, però és difícil perquè estem acostumats a que a la societat la seguretat ens ve donada de fora.

Com t’apliques aquest discurs a tu mateix? El projecte Summits et traurà de la teva zona de confort, molt especialment quan vagis a l’Everest. Et fa un respecte especial?

Sí, me’l desperta, però sé que no hi aniré ara. És important aprendre i no saltar-se passos. No pots plantejar-te avui de fer l’Everest demà, perquè has de fer un aprenentatge i canviar les teves capacitats per poder-hi anar amb seguretat. Tornant a les curses, molta gent diu que vol fer l’Ultratrail del Montblanc i ho diuen abans d’haver començat a córrer en muntanya. I llavors quan hi van no estan preparats. És important voler-hi anar, però només quan t’hi sentis preparat. El projecte Summits és el mateix: aquest any volia fer la Innominata, un recorregut de muntanya no molt tècnic, però amb parets fins a grau 5E, amb parts de gel… Què vaig fer? Vaig estar escalant en solitari, que és una cosa que no és recomanable però si havia de ser capaç de fer allà un 5E en solitari havia de ser capaç de fer aquí un 6A sense corda, vaig estar fent alta muntanya, per sentir-me segur quan anés allà. Per anar l’any que ve a intentar batre el rècord al Cerví hi aniré moltes vegades abans, sobretot per preparar a la baixada, per tenir-la apamada i saber exactament on he de posar el peu i trobar-me segur quan arribi el moment. Per l’Everest: abans aniré a fer una activitat seriosa a un 8.000 per saber què és allò i estar en condicions de seguretat quan sigui allà tot sol. La seguretat no és una cosa real, és una sensació. Aguantar-te al mil·límetre de les cornises: algú se sentirà segur perquè sabrà que allò és suficient perquè coneixerà aquell tipus de neu i una altra persona no se sentirà segura perquè no tindrà aquest coneixement. La seguretat són uns coneixements que tens i uns costums que aprens. És un aprenentatge.

Kilian Jornet para Jot Down 8

Des del punt de vista estratègic pot haver estat un error anunciar el tema de l’Everest tan d’hora? No desviarà l’atenció de tot el que facis des d’ara fins al 2015?

És una discussió que vam tenir, és cert. Però a nivell de màrqueting, per aconseguir tenir el finançament per a poder-ho fer, s’havia de dir perquè sinó per anar a fer dues travesses al Montblanc, que ningú no sap què és la Innominata, no haguéssim aconseguit finançament per fer la pel·lícula. Va ser una estratègia, però és una cosa en la que jo no hi penso.

Tu no, però la gent sí.

La gent que pensi el que vulgui. Qui serà a l’Everest no serà la gent, seré jo. Ara no hi penso, vaig fent altres coses i vaig aprenent, i el dia que hagi de pensar en l’Everest hi pensaré. És com al futbol: el públic pot pensar en una final, però el jugador pensa només en el següent partit. Sincerament, no hi pensaré fins d’aquí a un parell d’anys.

Aquest projecte el fas al marge dels teus patrocinadors i es finança a través del crowdfunding, així que la pressió de les marques no deu haver condicionat la teva decisió.

De pressió no n’he tingut cap. Però a la majoria de la gent el que coneix i el que li interessa és l’Everest. Si hagués escollit el K-2, encara que sigui més interessant, ningú no el coneixeria. És cert que l’Everest s’ha prostituït, però aquest estiu només l’han coronat dues persones. Va ser una estratègia, no sé si és la correcta o no. A nivell de màrqueting l’objectiu serà l’Everest, i era quelcom que jo ja tenia molt assumit, així que el que digui la gent tampoc no m’importarà. Jo sé les coses que vull fer i què he de fer per anar aprenent. He d’intentar que el que diguin els de fora no modifiqui el que vull fer. Jo vull anar a l’Everest, però no sé si sortirà bé. Això ho tinc molt clar.

Tu et vas fer una llista amb totes les curses que volies guanyar i la vas penjar a la porta de la teva habitació. Avui està tota ratllada perquè has conquerit tots els teus objectius, però crec que més excepcional que això és haver tingut l’ambició suficient per escriure’ls en una llista.

Més que ratllar-les totes o no, és dir-te que ho vols intentar, no parar fins a tenir-les totes ratllades. Després, si les ratlles o no les ratlles és una altra història. Et sents molt satisfet quan guanyes una cursa, però t’hi sents més perquè has estat entrenant, pel tot el que has viscut per poder guanyar-la. Del que estic més satisfet d’haver aconseguit el rècord de la travessa de la Innominata no és tant del rècord en si com de quan vam fer el reconeixement amb el Dakota [Jones], que ens ho vam passar molt bé, dels dies que vam passar escalant en solo, de la gent que hi vaig trobar… Són records que guardes molt més que el dia del rècord. El rècord és la cirereta del pastís, però el que guardes és tot allò que has fet fins arribar-hi.

Sí, però segurament sense la llista…

… no et motivaries. Per això dic que és molt important posar-se objectius, però sent conscient que l’objectiu és la motivació. Vull aconseguir la pastanaga, però allò important no és la pastanaga, sinó el caminar. Són les utopies de les que parlava Galeano.

Què sents en el moment en què fas l’última ratlla a la llista?

És una buidor. I és el que em va passar quan a les curses ja ho havia aconseguit gairebé tot. Què et queda? Segueixes fent curses? Doncs no. És reinventar-se cada vegada i anar buscant nous objectius. I objectius n’hi ha molts.

No t’hagués agradat competir en algun esport d’equip?

Per esport d’equip vols dir esport de pilota, oi?

Sé que has dit alguna vegada que els esports de muntanya són un esport d’equip.

Jo amb les pilotes sóc molt dolent. Ni pilotes, ni raquetes… sempre he sigut molt dolent. A més, d’una forma inconscient, no puc treballar igual les coses que m’agraden que les que no m’agraden. A l’esquí de muntanya, per exemple, hi ha la modalitat sprint, i a mi, malgrat que sóc una persona explosiva, l’sprint no m’agrada, així que mai no entrenaré per a l’sprint, tot i ser el mateix esport. I amb els altres esports em passaria el mateix, a part que no estic adaptat a esports de pilota.

T’agradaria que el teu esport estigués més ben organitzat, que no hi hagués vàries federacions barallades entre elles, on el poder de les marques no fos tan gran…

Bé, això ho sembla més des de fora. Des de dintre tens les curses i els corredors, que som com una gran família… però això passa a tots els esports. Al final som un grup de gent que van a diferents llocs. I en cursa de muntanya aquesta guerra es pot veure des de fora, però des de dintre, no. L’Anton Krupricka, el Mike Wolf, l’Anna Frost, l’Emelie, el Dakota… cadascú té espònsors diferents, però a les curses anem tots junts als mateixos hotels. Pot ser que jo tingui més amistat amb un corredor de The North Face que amb un de Salomon i em farà més gràcia que guanyi aquell que no pas l’altre. Al final hem aconseguit que tots anem a les mateixes curses, perquè el que vols és competir amb els millors. A l’esquí de muntanya, que sí que està tot molt més organitzat, hi ha gent com en Manfred Reichegger, que té gairebé quaranta anys i en fa quinze que competeix a la Copa del Món i encara està lluitant pels pòdiums. Es un paio que segueix fent les mateixes curses cada any amb la mateixa motivació. L’admiro molt. Però jo no podria. No podria seguir fent sempre les mateixes coses.

A la teva llista no hi sortia aconseguir una medalla en uns Jocs Olímpics. T’agradaria?

M’agradaria molt que l’esquí de muntanya fos olímpic, participar-hi o no ja m’és igual.

Ho dones per perdut?

No, no ho dono per perdut. Si es presentés l’oportunitat m’encantaria, però m’és bastant igual. Però que l’esport fos olímpic m’agradaria molt, pel que ha representat per a mi, pel que és i per tota la gent que hi ha darrera i ho ha lluitat. Seria molt maco.

T’imagines que l’esquí de muntanya fos olímpic, que concedissin els Jocs de 2022 a Barcelona i que tu hi poguessis prendre part? Quina de les tres condicions creus més improbable?

S’està lluitant fort per fer olímpic l’esquí de muntanya, i pel 2022 és possible. Competir jo el 2022, m’hauria de centrar i mirar-ho, perquè llavors ja estaré amb altres històries.

Home, 35 anys tampoc són tants.

No, no és gaire. Si estigués al nivell de ser-hi, m’agradaria. I Barcelona és una bona candidatura, però s’ha de veure què decideix el Comitè Olímpic i per què. Seria bonic. A més, fa molts anys que Catalunya treballa l’esquí de muntanya, i ho fa bé.

Potser aquest vessant patriòtic que comporten els Jocs Olímpics serien l’empenta que necessiten els esports de muntanya per conquerir un espai en els mitjans convencionals.

Hi sortim en moments molt puntuals, quan hi ha una victòria o una desgràcia. Va ser precisament a Jot Down on vaig llegir una entrevista molt interessant a Karina Kvasniova, una periodista que havia treballat a França, i és tal i com ella ho explica: hi ha països poliesportius i hi ha països monoesportius. Espanya és monoesportiu. I això és llençar-se pedres a la pròpia teulada, perquè ja ho deia ella, quan un equip espanyol és eliminat ja ningú no segueix la competició per televisió, encara que hi hagi jugadors boníssims, perquè tu has venut aquell equip i no aquell esport. A França la gent segueix el biatló. Però també segueixen el tenis. Segueix els francesos, evidentment, i els fa més gràcia que guanyi un francès que un rus, però segueixen l’esport. Hi ha una cultura més poliesportiva. La gent demana el que veu. No és que la gent demani futbol, és que a la gent els has ensenyat futbol, i llavors demanen futbol.

A la Mireia Miró vam preguntar-li si la teva ombra és tan allargada que monopolitza el poc espai que els esports de muntanya tenen als mitjans. Ella deia que al contrari, que gràcies a tu ara teniu precisament aquest espai. Hi estàs d’acord?

Abans a un diari no especialitzat no sortia res, i llavors vaig començar a sortir per les coses que vaig fer. Però a les curses de muntanya no només existeixo jo, hi ha gent molt forta com la Mireia, el Marc Pinsach, els joves que pugen molt fort…

…i els pioners que encara resisteixen com l’Agustí Roc.

Sí, o el Quico [Soler]. És important que aquesta gent també comenci a sortir. Jo no vaig anar al Campionat d’Espanya d’esquí de muntanya de la setmana passada, i hi va guanyar el Marc Pinsach. Va estar bé, perquè sé que hi havia mitjans que hi havien anat, alguns d’ells perquè es pensaven que jo hi anava. Però va guanyar el Marc. I me’n vaig alegrar molt. No és una cosa que ha passat i s’ha acabat amb mi, sinó que és una escletxa que hem obert i que pot facilitar que es vegi l’esport des de més perspectives.

En general, a tu els mitjans et tracten molt bé.

No hi ha preguntes que em molestin. Més que la pregunta en si, molts cops és la forma de fer-la o d’enfocar un tema. Ja veus que hi ha periodistes que són allà perquè els han enviat. Quan t’han preguntat deu vegades en acabar una cursa “Què tal la cursa?”, doncs respons “Bé”. Evidentment, repetir-se a un mateix no té sentit.

No reps gaire crítiques.

Home, sí, també hi ha crítiques. Els primers anys que jo feia el Montblanc amb bambes, els guies de Chamonix no estaven pas contents. Algunes de les coses que hem filmat amb el Seb, com slackline o escalada en solo, no han agradat. També rebo crítiques de gent d’altres esports, els de l’atletisme es pregunten per què no faig curses en pla.

El primer cop que vas guanyar l’Ultra Trail del Montblanc, la cursa de muntanya més important del món, tenies 20 anys. Sempre s’havia pensat que era un esport per gent amb experiència.

Jo ja tenia aquesta experiència, però el problema de Chamonix és que és una vall molt tancada i aquí el que importa són els guies, la muntanya i el turisme. Es miren molt el melic. Pot caure una bomba atòmica a Ginebra i no se n’assabentaran. La pregunta que es fan quan et veuen és de qui ets el fill. Això fa que l’organització de l’Ultra Trail del Montblanc mai hagués sentit a parlar de l’esquí de muntanya o l’skyrunning perquè no està al seu món. Entre els voluntaris hi tinc molts amics, però amb l’organització de cursa… després del que em van fer el primer any mai no hi tindré relació i mai no els ajudaré.

Els ajudes corrent i guanyant-lo.

Per això no el correré més. Tot el que em podia aportar a nivell personal ja m’ho ha aportat i guanyar-lo una altra vegada no m’aportaria res.

Amb els controls mèdics a què et sotmeten has de saber, segur, quin temps aproximat podries aconseguir en una marató d’asfalt. Et prometo que si m’ho dius, et guardo el secret.

Jo conec els valors de les proves d’esforç. Però la traducció de la meva capacitat aeròbica en marques concretes no serveix. Indurain o Armstrong tenien resultats de 88 o 89 en VO2 max, però tenien la seva musculatura desenvolupada per a la pràctica del ciclisme. En marató, potser Chema [Martínez] o Bekele tenen aquests valors, tot i que els africans acostumen a tenir-los una mica més baixos. Però en realitat ells han desenvolupat aquest volum d’oxigen en funció de l’esforç. No és “jo tinc aquest volum d’oxigen i ara em posaré a córrer”, no. La meva VO2 max l’he desenvolupada corrent en desnivell a la muntanya. Puc tenir els mateixos valors de resistència que aquests esportistes i, de fet, a l’elit de l’esquí de muntanya tots tenim si fa o no fa la mateixa capacitat. Però això no vol dir que, per tenir-la, pugui oferir un bon rendiment en un altre esport, perquè tinc la musculatura molt adaptada als esports que practico.

I no t’ha temptat?

No.

Com a consol, sí que sabem el que trigues en fer una marató de muntanya.

El més ràpid em sembla que van ser dues hores i quaranta i escaig minuts. Amb 1.000 metres de desnivell, no massa. Sí, és ràpid, però també hi ha la baixada, eh? Clar, la VO2 max no és garantia de res, però sí que vol dir que pots córrer de pressa.

Ets conscient de ser un privilegiat entre els privilegiats? Miguel Heras o Tòfol Castanyer, corredors de muntanya de l’elit mundial, han de seguir treballant a les empreses familiars.

A l’esquí de muntanya hi ha molts professionals: mig equip de França, tot el d’Itàlia…

Però són soldats.

Sí, són soldats. A l’esquí de fons tot és militar, perquè és l’única manera que tenen de viure’n. Sobretot als esports de neu la gent té salaris públics, de l’exèrcit o la policia. A les curses de muntanya ha estat aquests darrers anys quan els espònsors han començat a posar més diners i la gent ha començat a ser més professional. Ara entre els americans, els europeus i els japonesos potser els que som totalment professionals som uns cinquanta. Poc a poc la xifra va augmentant, però sí, som molt pocs.

L’equació sacrifici, remuneració i rendiment no sembla que us funcioni gaire bé.

Jo, mentre pugui pagar el lloguer, el que necessito per menjar, la benzina i poder guardar una miqueta per poder-me comprar una casa d’aquí a deu anys, ja estic content. L’altre dia ho parlava amb un esquiador extrem molt veterà; el dia que et moris, els diners no serviran de res. El valor dels diners és que pots canviar coses, però res més, no hem de donar-li més importància. Si et donen tants diners, què fas? Els cremes?

Home, abans de que els cremis, tinc un parell d’idees.

Has de trobar-hi la utilitat. Aquell típic proverbi de “només quan s’hagi tallat l’últim arbre, només quan s’hagi contaminat l’últim riu, només quan s’hagi pescat l’últim peix, només aleshores t’adonaràs que els diners no es poden menjar”. Evidentment que es necessiten diners per a poder viure, però fora d’això… Si un dia t’estàs morint de fred agafaràs el moneder i cremaràs els bitllets per entrar en calor, els diners no et salvaran la vida. Jo em considero molt afortunat de fer esport i que em paguin per això. Tu has vingut a fer-me una entrevista perquè corro bé. Quina credibilitat té algú pel fet de córrer bé? Hi ha alguna cosa que no quadra entre que mogui les cames ràpid i el que digui. Entrevista a un professor o a un investigador! I el mateix amb els diners, per què ha de cobrar més algú que corre bé que algú que ensenya bé?

I quan arribis al cim de l’Everest, què et quedarà?

Un cim no s’aconsegueix fins que baixes i arribes al camp base. I el cim pot ser una metàfora de la carrera esportiva. Hi ha molts esportistes que han arribat a dalt de tot i després no han sabut baixar.

Com t’imagines aquest descens?

Hi ha moltes coses. Ara, per exemple m’he posat amb slackline i em motiva passar a 40 metres, 50 metres. Pujar de grau a l’escalada. Hi ha moltes coses a fer. També a la vida personal, familiar, són coses que t’acaben agradant. A la competició evidentment hi ha un moment que baixes directe perquè ja no estàs al nivell, però a part d’això, la muntanya té un ventall molt ampli de possibilitats. Em veig sempre a la muntanya fent activitats. Hi ha moments que el cos et diu que has d’anar a poc a poc o necessites més dies de descans. Ara puc entrenar cada dia dues vegades, però quan tingui cinquanta anys segur que no podré sortir dues vegades cada dia, sinó que potser després d’una activitat necessitaré tres dies per recuperar-me. Però l’objectiu serà fer altres coses tranquil·lament.

Kilian Jornet para Jot Down

Fotografia: Pol A. Foguet

 

MENSUAL

3mes
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL

30año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL + FILMIN

85año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
1 AÑO DE FILMIN
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 

FOR EVER

120Para siempre
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
PARA SIEMPRE (en un solo pago)
 

8 comentarios

  1. Pingback: Jot Down Cultural Magazine | Kilian Jornet: “La montaña es la cruda realidad, te obliga a ser quien eres”

  2. Carles, felicitats per l’entrevista, molt interessant. A part de físicament ser un fora de sèrie, el Kilian té el cap molt a lloc, que no és gaire fàcil a aquests nivells d’èxit!

  3. Està clar que el Kilian és un grandíssim esportista! Però pel que més em sorpren és per com és :D
    D’acord que els resultats que aconseguiex són espectaculars i, la majoria, impossibles per a la resta, però crec que se l’hauria de valorar o donar-li un major reconeixement com a persona més que com a esportista! Tot i que, per mi, és el millor esportista, actualment.

    El respecte per la natura, la muntanya és el que el fa ser…tan GRAN!

  4. Pingback: LA CARTA DE VALORS DE KILIAN JORNET | Fotos de frase / A little photo corner in our milky way

  5. blaupau

    he llegit desenes d’entrevistes al Kilian i ja no pensava llegir-ne més però heu aconseguit un angle nou sobre ell, felicitats

  6. VonLettow

    Me gustaría que tradujerais esta entrevista. Siento un profundo interés y respeto por Killian Jornet. El mismo interés y respeto que siendo por el catalán como lengua. Pero me gustaría leerlo en castellano. Espero que no se tome a mal mi petición.
    Gracias

    • Jot Down Magazine

      Hola. Justo al principio de la entrevista, debajo de la primera foto, tienes un link a la versión en castellano :) Un saludo.

Comentar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.