Autobahn a L’Empordà: els mapes de la frontera de Vicenç Pagès Jordà

(Versión en castellano)

Reconegut com un dels noms de referència de la narrativa catalana actual, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) és autor d’una extensa obra literària que inclou assaigs com Un tramvia anomenat text, llibres de relats com En companyia de l’altre (Premi Documenta) i novel·les com Els jugadors de whist (Premi Crexells). A la seva novel·la més recent, Dies de frontera (Premi Sant Jordi i Premi Nacional), el retrat minuciós d’una relació de parella es combina amb una actualíssima composició de lloc d’un territori que és, per si mateix, un personatge ficcional.

Una de les atribucions de l’Empordà, tu mateix ho has comentat algun cop, és la de ser una terra de trobada i de consens. En aquest context hi situes una història sobre dos personatges molt diferents que passen per una fase de crisi matrimonial. Em pregunto si aquí intentes problematitzar la idea de l’espai consensual, o potser vols testar els seus límits.

És cert que els protagonistes de la novel·la passen un moment de crisi, però no els veig com dues persones gaire diferents. Fa anys que viuen junts sense gaires friccions. Són una parella estable, no pas uns entramuntanats delirants, que és com molta gent imagina que són els natius de l’Empordà, tot i que en general hi trobem el mateix que a tot arreu: venedors, funcionaris i algun pagès. Malgrat que en Pau i la Teresa viuen algun moment de bogeria, no abandonen un romanticisme de classe mitjana que valora sobretot el consens.

En un joc lingüístic a la manera de Raymond Rousssel, em feia gràcia situar aquesta història a la Jonquera. La resistència flexible —ara en diríem resiliència— s’associa al jonc des del Daodejing, però qui la va popularitzar per aquests verals va ser el Dúo Dinámico a la cançó Resistiré: «Soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie». Quan en Julià Guillamon, a La Vanguardia, va parlar de «determinisme postmodern» en referència a Dies de frontera potser es referia a aquesta vinculació entre l’origen etimològic de la Jonquera i l’elasticitat existencial dels protagonistes.

«En Cosme i la Teresa se situen un a cada costat de la ratlla fronterera i la segueixen fins que topen amb un arbre: un plàtan que quan neix s’inclina cap a Espanya, però més amunt la banca principal es decideix a envair l’espai aeri de França. Fan equilibris damunt la línia, intercanvien els llocs i caminen del bracet, un a cada estat» (pg. 259)