En Quim Monzó (Barcelona, 1952) ve a ser el metre de platí-iridi de la llengua catalana, almenys pel que fa a la seva versió barcelonina. Escriptor, periodista (publica una columna diària a La Vanguardia des de fa 5 anys), personatge mediàtic, refererència lingüística, antic disenyador gràfic, pornògraf i turètic (la síndrome de Tourette i les descàrregues de dopamina li provoquen nombrosos tics, una certa tendència a la procacitat i un caràcter més o menys obsessiu), s’acosta força a la idea que hom té del geni creatiu. Aquesta conversa va tenir lloc un dia festiu d’agost, al seu pis de Barcelona, a prop del Paral·lel.
Una vegada l’Amos Oz em va dir que era més o menys conscient que estava construint un idioma, l’hebreu.
He llegit coses que deia sobre això.
Quina responsabilitat. Tu de vegades sents que estàs construint un idioma?
A veure… Una cosa que em divertia molt, bé, més que divertir-me em fascinava, d’Amos Oz, és quan explicava que, esclar, quan van començar a escriure en hebreu, la primera generació d’escriptors que ho va fer, es va trobar que no tenien renecs ni paraulotes, perquè era una llengua absolutament ressuscitada…
Una llengua religiosa.
Sí senyor. Tenien greus problemes a l’hora de renegar, de blasfemar, de cagar-se en tot. A poc a poc, esclar, el carrer va anar generant-ne, cosa lògica, i Oz explicava que van anar incorporant aquests renecs de manera que en cert sentit els donaven el vistiplau…. La pregunta era: em sento constructor d’una llengua?
Del patró d’una llengua. Allò de captar paraules d’aquí i d’allà i dir: això ho convertim en estàndard.
Tinc clars els meus dubtes inicials, als finals dels setanta i a principis dels vuitanta. Partia d’una llengua literària, prèvia, refistolada i encarcarada. Treballar en ràdio, més que no pas en premsa, em va fer adonar que quan escrivia guions de ràdio feia servir una llengua àgil i correcta, però a prop de la del carrer, sense refistolament. En canvi notava que quan em posava a escriure relats o novel·les automàticament m’encarcarava. Aquest procés va durar uns quants anys fins que vaig entendre que el que havia de fer era escriure de la mateixa manera quan ho feia per a una novel·la o uns relats que quan ho feia per a la ràdio. En aquest sentit sí que, esclar, alguns escriptors vam trencar amb tota aquella mena de postnoucentisme que encara arrossegàvem i que havíem adoptat perquè al panorama ambiental era el que més present era. Ningú, cap llengua ni cap escriptor, escriu com el carrer parla, però tampoc escriu com les institucions diuen que s’ha d’escriure… Josep Maria de Sagarra deia –als anys vint?, als trenta?– una cosa que tinc ben gravada: la llengua és com un cavall i té dues regnes. Una regna és la normativa, l’acadèmia, l’institut o l’organisme oficial que dicta com s’han de dir les coses i l’altra regna és el llenguatge del carrer. Deia Sagarra: si vols que el cavall avanci no pots fer servir només una regna, perquè aleshores el cavall sempre donarà voltes, sigui cap a la dreta, sigui cap a l’esquerra, però no avançarà mai. Per tant, has de saber què diu l’acadèmia i què diu el carrer, i anar avançant agafant ara una mica d’aquí, agafant més tard una mica d’allà. Amb les contradiccions que això pot implicar. Però, si no, el cavall no avança. No pots fer del tot cas al llenguatge del carrer ni pots fer cas del tot a l’acadèmia. Has d’anar sabent què diuen uns i altres. Totes les llengües tenen conflictes. T’has fixat, ara, amb l’italià? Al carrer tothom parla italià-anglès.
Este artículo de nuestro archivo está completo para lectores registrados. Registrarse es gratis y solo lleva un minuto.
Pingback: Jot Down Cultural Magazine | Quim Monzó y Enric González o cómo construir un idioma
Fantàstica la foto de la psicoanálisi de Monzó a González. Podrem llegir-ne les notes o la diagnosi?
Comentaris Català 1: Comentarios Castellano 20
Que no sigui que la web tingui més incidència (o sigui més coneguda) dins el mercat castellà que no pas del català (de fet, els links que he rebut via twitter eren tot de twitteros castellans).
D’altre banda, altament interessant l’entrevista. Encara, que amb en Monzó, sempre tinc la sensació, com si s’amagués «asos sota la màniga», com si no acabés de ser totalment sincer ( es només això, una sensació, absurda d’altre banda).
Estimat Chukrutt: això no és la NBA. No fem de tot una competició, hòstia!
Una de les millors entrevistes que he llegit darrerament sobre en Monzó. Enhorabona! Hòstia puta.
Com m’ agraden aquestes entrevistes! Per quan la versió jot down en paper?
Que jo sàpiga ja va sortir un número abans de l’estiu, i per a l’octubre o així sortirà el segon.
Doncs …,
tant de bo hi hagués més putes que ramonettes.
els catalans ens mereixen l independência !!!
els espagnols tenen por, doncs sense Catalunya,
es veuria que l’Espagne s’ enfonsa a la cua d’ Europa.
Espagne és un cadenat a les cames dels catalans, no es pot avançar, Catalunya és presonera.
i tots els catalans en pateixen les conseqüêncies.
bé menys les ramonettes xucla flautes.
fins quin dia ?
Una entrevista extraordinària, a dues bandes. Grandiosa l’expressió «fer-se el xupiguai». I això del carrer /Volt-aire/…
Chukrutt: igual és perquè per cada catalanoparlant lector de JotDown n’hi ha 20 o 20.000 o 200.000 de castellanoparlants. És normal, no et sulfuris. No busquem més conxorxes judeomasòniques de les que ja tenim, que ens en sobren.
Per fi, algu que es entrevistat en aquesta revista i no es fa el llest dient que la tele es una merda i que la gent es tonta… Per cert, que a mi em pasa el mateix, tinc intolerancia incontrolable pels personatges embrutidors d’altres cultures… Es com si d’alguna manera fos responsable dels capullos del meu barri, pero que no m’endossin els de l’altre…
Monzó fa anys que dóna la mateixa entrevista (diguem-ne), entenc que és la primera que li fa Enric González, però ves, quin avorriment… La seva columna diària l’ha allunyat per sempre, sembla, de la narrativa. Per ser llegit i adulat pels lectors fets a la plantilla del diari que la publica, plantilla que el columnista poleix de valent, la fa lluir. Que estrany, González. L’emperador va despullat, com de costum, i, com de costum, no ho diu ningú. Construir l’idioma quan va començar a publicar? Home… Recomano la lectura de «El quadern gris» de Pla. Ja es podia llegir aleshores en alguna de les seves versions. Vinga, Monzó, treballi en sèrio. Pla va estar 50 anys polint el seu llibre. Encara hi és vostè a temps.
Ai. Irene, com se’t veu el llautó…
Quin llautó, senyor Peris? M’encantarà que m’ho expliqui.
Irene: Vas bé d´oïda,de lectura…Així,en general.
Gràcies, Núria.
És una pregunta.M´he deixat l´interrogant.
Ja ho havia entès. I sí, Núria, estic bastant bé de lectura i d’oïda. Gràcies de nou per l’interès.
Doncs a mi em sembla molt encertada la opinió de la núria. L’entrevista és aborridota i també opinó que amb en Monzó ens estan sempre fent passar bou per bèstia grossa.
«Monzó fa anys que dóna la mateixa entrevista» -> no
«Monzó fa anys que fa la mateixa entrevista» -> sí
Els catalans sempre «fem», no «donem».
Pel que fa la resta dels teus comentaris ho veig més o menys com tu. Tot i que sempre m’ha agradat, veig en Monzó una mica estancat des de ja fa temps.
La correcció admet matisos, si busquem la precisió. L’entrevistador fa l’entrevista, l’entrevistat la concedeix (la dóna).
Molt bona entrevista, sóc del 52 com el Quim i he llegit tot el que ha publicat, i reivindico tot el que ha dit i diu.
Qim, tens uns collons com un toro.
Salut.
Gran entrevista
Enhorabona als dos
Hòstia Puta, també!
Joder, sí. Aquesta és pornografia de la bona.
Si hi hagués una versió audiovisual d’aquesta entrevista, esdevindria un clàssic de la cultura catalana, com la de Soler Serrano a Pla, salvant les distàncies en les formes.
Pel que fa al fons, em penso que no n’hi ha tantes entre aquest parell de calents mentals que han fet tant per normalitzar i popularitzar la literatura catalana.
Molt bon ritme! I molt bones anècdotes!
Com sempre, un geni en Monzó.
Gran entrevista!
Tu, un escàndol d’entrevista: molt bé tot plegat: molt bona feina. De bon de veres.
I, bé, aquest bon home sempre deu contestar la mateixa entrevista perquè es deu tractar del mateix bon home a cada entrevista.
[- Hola, com et dius?
– Quim Monzó. ‘Pere’t, no: Joan, sí: Joan Strowlickshienko.]
(bé, això és a la Irene, que està més amunt i no hi arribo.)
Pingback: Anónimo
Brillant
L’entrevista no m’ha agradat gens. L’Enric hauria d’haver estat més incisiu en els següents punts:
1. La displicència i divagació actual d’en Monzó, el veig a mig gas.
2. Com ha compaginat la seva visió individualista de l’existència amb la relació amb la seva dona i el seu fill.
Ha estat com tornar a veure El Convidat, i val a dir que l’Albert Om és un periodiste molt lluç.
a quin un!
En Pujol li dóna la raó a en Monzó: CiU feia «la puta i la Ramoneta».
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/jordi-pujol-sha-acabat-fer-puta-ramoneta-2195650
«Feia»?
Molt bona l’entrevista. M’aprofitat molt per a una cosa que estic acabant. Salut
Magnifica entrevista llegida, millor que en televisió
Molt bona l’entrevista. He xalat com mai. Hòstia puta!
Pingback: Jot Down Cultural Magazine | Quim Monzó Català « Catalunya Estat d'Europa
Molt bona, se’l veu còmode.
Pingback: Quim Monzó in Terras « Kataloenja
Pingback: L’illa de Maians, de Quim Monzó. | Biblioteca Pere Calders
Pingback: La Puta i la Ramoneta
Gran entrevista. Monzo es una bestia de l’humor. Gracies Jotdown!
Doncs si, no té desperdici. Bons. Hòstia puta.
Gracias Enric González por tus escritos, por tus columnas, por tus entrevistas.