Xavier Vidal-Folch: «El món de l’estat-nació independent a Europa és el món de la barbàrie»

(Versió en castellà)

Només vaig haver de tornar-me a matricular d’una assignatura de Ciències Polítiques: Política Internacional Europea. I no perquè la suspengués, sinó perquè no vaig presentar-me a les dues primeres convocatòries, presa del pànic. Un pànic similar al que vaig sentir en saber que Xavier Vidal-Folch (Barcelona, 1952) havia acceptat que l’entrevistéssim, només uns dies després de fer-se públic que havia estat guardonat amb el premi Francisco Cerecedo que entrega l’Associació de Periodistes Europeus. Periodista en una nissaga d’industrials, llicenciat també en Dret i Història, exerceix des que el 1974 el servei militar el va portar a Mallorca, on començà a escriure a les pàgines del Diario de Mallorca. Director adjunt de El País tant en les seves millors èpoques com pràcticament fins abans d’ahir, amb una breu fugida als serveis informatius de TVE en ple debat sobre l’entrada a l’OTAN i una llarga corresponsalia a Brussel·les als anys 90, avui observa les crisis del periodisme des de la butaca de president del World Editors Forum. Europeista i federalista convençut, desitja ser també convincent en un moment en què ni una cosa ni l’altra gaudeixen d’un gran fervor entre la ciutadania. El pànic torna i puja a la gola en arribar a la porta de l’hotel Majestic, on hem quedat, i veure que el personal de seguretat s’hi apropa a tota velocitat. Però al final res és el que sembla: vaig aprovar Política Internacional Europea, les dues hores i mitja de conversa amb Vidal-Folch van ser molt agradables i el personal de seguretat només volia ajudar-nos a obrir les portes.

Jo sempre utilitzo dues gravadores. Una vegada vaig fer un llibre d’entrevistes a tota una sèrie de gent abans de la Transició, líders de la resistència, alguns falangistes com Raimundo Fernández – Cuesta, uns personatges extraordinaris, i quan vaig arribar a casa no estaven gravades. No recordo com ho vaig fer, però vaig publicar el llibre.

De Truman Capote es diu que les feia de memòria.

Però jo no sóc Truman Capote! Em sembla que alguna la vaig repetir, alguna altra la tenia més fresca… És veritat que sempre prenc notes.

Com acaba el fill d’una família d’industrials fent de periodista? Volies ser l’ovella negra de la família?

L’atzar. A casa del meu pare eren industrials i a casa de la meva mare també, però hi havia força gent del món de les lletres. El meu besavi era un paio que, a banda de tenir negocis de comerç de cafè i d’indianes a través d’Àmsterdam, es dedicava a escriure teatre. Va fer la primera traducció contemporània al català de la Divina comèdia del Dante Alighieri, abans de la normativa de Pompeu Fabra. És a dir, que a la família també hi havia aquesta vena, però no sé si va tenir molt a veure, jo no sabia gaire del meu besavi quan vaig prendre la decisió.