Vicenç Villatoro: «He viscut un xollo històric»

Versión en castellano aquí

Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, Barcelona, 1957) és escriptor, periodista, gestor cultural i polític. Un «home de pau», «europeista», «diplomàtic»; «amic dels jueus i d’Israel»; «bon orador» i «contundent amb les seves declaracions polítiques»; algú que «ha ocupat diversos càrrecs de poder» sense «trencar els plats o fer enemics públics», cosa que, alhora, apunta a una «pragmàtica no sempre celebrada». Les entre cometes procedeixen de declaracions que he pres durant converses mantingudes amb persones que en algun moment de la seva vida han estat a prop seu.

Partidari del Procés sobiranista, ha estat també l’home de confiança a través del qual Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003, va trencar el silenci i va demanar perdó pels errors que hagués pogut cometre, en un llibre- entrevista amb ell. Com a escriptor, Villatoro té una obra extensa. Algunes de les novel·les li han reportat premis importants de la literatura catalana. També ha publicat obres de poesia, assaigs d’actualitat, memorialista i narrativa infantil i juvenil. És autor de lletres de cançons i guions cinematogràfics i ha estat comissari de diverses exposicions.

Mantenim l’entrevista a la cafeteria d’un hotel ubicat a la plaça de l’església de Sant Felip Neri, escenari el 1938 d’un bombardeig intens per part de l’aviació italiana, i que va posar fi a la vida de 42 persones, la majoria nens i nenes alumnes de l’escola adjacent a l’església. Quan comencem l’entrevista, sentim el goig acústic de la pluralitat i l’espontaneïtat de noves veus i rialles dels escolars que juguen a la plaça durant la pausa de mig matí. Quan l’acabem, el que d’alguna manera queda en l’ambient és la preocupació pel futur d’aquestes generacions en un món ple de turbulències. Entrevistat i entrevistadora tenim la consciència d’haver viscut un període de pau, una «xiripa històrica» en paraules de Villatoro, que ell també desitja als qui vindran.

A la teva obra s’estableix una relació entre narrativa, història personal i història col·lectiva a la Catalunya contemporània a través de la qual intentes encarnar les teves preocupacions i la teva visió del món. Comencem, doncs, per la literatura per, a poc a poc, dirigir-nos cap a aquesta història col·lectiva i portar-la al present. La memòria és important en el teu projecte intel·lectual, ¿quin és el teu primer record d’infància?

Això de les primeres memòries és perillós perquè no sabem mai si són certes o reconstruïdes. Moltes vegades són imatges construïdes a posteriori, una mena de «records Instagram». Diria que els meus primers records són als menjadors de les dues cases dels meus avis; sobretot la d’una, on el meu avi patern feia d’una mena de professor no reglat. Però quan he tornat a aquella casa, tot allò que jo hi recordava no cabia en aquell espai, tan petit. És clar que la percepció infantil de l’espai canvia. I després també recordo que a la casa dels altres avis, la meva mare cosia i tenia ajuda de noies que cosien o que anaven a casa de ma àvia a cosir i que cantaven. Records on jo soc espectador, no són records de coses que em passen a mi, sinó imatges externes que tinc en relació amb aquestes cases.