Josep Fontana (Barcelona, 1931) és un dels historiadors espanyols més prestigiosos. Va ser deixeble de Jaume Vicens Vives i es va especialitzar en història econòmica contemporània. Va militar al PSUC de la clandestinitat, però se’n va distanciar durant la Transició. Ara es declara favorable a la independència de Catalunya amb certes condicions. Aquesta conversa es va portar a terme al seu domicili, un pis molt proper al Paral·lel barceloní.
Vostè va ser deixeble de Jaume Vicens Vives.
Sí, entre d’altres.
A les properes eleccions catalanes, vostè què creu que votaria Vicens Vives?
És difícil saber-ho. Per extracció social i per manera de pensar la lògica diu que hauria votat per CiU. Però si hagués viscut tots aquests anys hauria tingut tal quantitat de desenganys i “emprenyaments” que dubto molt que ho tingués gaire clar.
Parlant de desenganys, té alguna cosa a veure el col·lapse de les alternatives revolucionàries amb aquest procés particular que es viu a Catalunya?
El col·lapse de les alternatives té a veure amb tot. És un factor determinant. El sistema establert se sent segur i tranquil perquè per primera vegada des de 1789 pot dormir tranquil, no hi ha cap amenaça global que sembli que pugui destarotar el sistema. Sense aquesta fallida d’aquells que pensaven que era possible una alternativa és evident que tot hauria anat de manera molt diferent, especialment de la forma en què es fa el repartiment dels beneficis entre uns i altres. Entre 1945 i 1975 hi ha una etapa feliç als països desenvolupats, perquè el repartiment equitatiu dels beneficis de la productivitat permet millorar els salaris, el nivell de vida i el consum. Però arriba un moment, el 1968, que demostra que ni a Occident (el maig de París) ni a Orient (la primavera de Praga) hi ha la oportunitat de canviar les coses des de baix. El món de l’empresa i les finances decideix que no cal fer més concessions. I amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher comença la lluita contra els sindicats; el que Krugman anomena “la gran divergència”, que segueix vigent actualment, entre els ingressos dels de baix i les classes mitjanes i els ingressos de l’1%, els més rics. Això ho determina tot.
En el cas de Catalunya es planteja un procés…
El que vull dir és que això determina en bona mesura el procés del que anomenem crisi. La crisi és un moment en un procés més llarg, que és aquest que anomenava de la divergència, que comporta la destrucció dels serveis socials i l’Estat del Benestar. És evident que ningú no és immune a aquest procés que, d’altra banda, explica el retrocés de les esquerres. La socialdemocràcia ja s’hi havia adaptat prèviament. Es pot dir que l’actuació del grup format per Bill Clinton, Tony Blair i Felipe González tendeix a afavorir el procés. Les mesures que afavoriran més l’especulació que produirà la crisi de 2008 succeeixen durant l’etapa de Clinton, quan s’anul·len les lleis que impedien usar els dipòsits bancaris per a especular. I a l’esquerra de la socialdemocràcia… potser el més seriós que queda amb certa capacitat de mobilització són els sindicats, que a Europa encara tenen alguna importància -tot i que molta menys que abans-, però als Estats Units estan gairebé tots destruïts: només queden els sindicats dels treballadors públics, com els mestres, que són els més perseguits i abominats, com tota l’educació pública.
Este artículo de nuestro archivo está completo para lectores registrados. Registrarse es gratis y solo lleva un minuto.
Pingback: Jot Down Cultural Magazine | Josep Fontana y Enric González o qué ocurre en Cataluña
Molt interessant, però al text li cal un repàs-; hi ha forces errors i hi ha preguntes i respostes incompletes.
Pingback: Can Pla » Entrevista d’Enric González a Josep Fontana: http:…
No estoy de acuerdo con todo lo que dice el prof. Fontana, pero es sin duda lo más inteligente que he leído sobre el tema. Gràcies.
Veig el doctor Fontana molt escèptic. Dir que la importància d’aquestes eleccions són minúscules… El temps dirà. Ara, això que diu d’ICV, vaja, em costa d’entendre.
Un altre que vol i dol.
M’agrada la lucidesa dels vençuts. És preferible el sentit de l’humor abans de l’extinció que provocar la por dels altres sense ser-ne conscient. De tot això només en pot sortir un altre fracàs i més bondat. Camí del cementiri, havent fet la feina.
Keep calm and speak Italian, my little Catalan.
Pingback: Josep Fontana, “…pedirme que leve a bandeira española ou cousas así é obsceno”. | www.revistamurguia.com
Agrairia que corregíssiu la frase:
«un té dubtes molt seriosos de què Espanya sigui un país independent»
Gràcies
Pingback: Hem de ser pràctics « juliatralara
Voleu dir que és diu Josep? No serà Francesc? Ai…
Pingback: Catalunya abans de 1714 | Història! Bloc de Genís Barnosell
Pingback: 10 propostes per Sant Jordi 2013 | Taller de política