In your face: èpica, abús i llegenda del trash-talk (y II)

Publicado por
trash-talk
Larry Bird. Imagen: NBA.

Versión en castellano aquí.

(Ve de la primera part)

El trash-talk no és exclusiu del bàsquet. S’estén a altres esports i disciplines. Només cal pensar en les declaracions i fanfarronades de José Mourinho o Connor McGregor, les discussions a la NFL o els duels presumptuosos i ancorats en la tradició que es viuen anualment a la cursa del Palio de Siena. Per no parlar de com es tiren els plats pel cap les estrelles del pòquer, les batalles de galls del freestyle rap o els efervescents i lucratius e-sports, on hi ha autèntics i despietats duels verbals, sovint a distància, però que són pur trash-talk. Mereixen molt més espai, però s’allunyen d’allò essencial que tan bé ofereix el bàsquet, una gran quantitat de duels individuals que sovint acaben provocant aquest fenomen, duels que reflecteixen la supervivència del carrer, una mena de selecció natural basada en la fusió única i inextricable de joc i llenguatge.

És impossible parlar de trash-talk i no fer-ho de les grans estrelles de la NBA. Hi ha milers d’històries i totes amb dues raons dominants: doblegar mentalment el rival i aplacar, al mateix temps, una “necessitat narcisista, molt vinculada a l’individualisme de la cultura nord americana, de deixar anar llast, de reivindicar-se”, assegura Vázquez. Això ho feia molt en Gary Payton, fins i tot en la derrota, un tirador de primera i la llengua més ràpida de la lliga, capaç d’enfrontar-se a tothom, sense excepcions. Duia el verí tan a dins que fins i tot en els entrenaments en solitari malparlava en veu alta, com si tingués un marcador imaginari al seu costat.

La incontinència verbal de Payton no tenia aturador, i el seu trash-talk reflectia una determinada manera de ser, com una extensió de la seva personalitat. Tot i els estereotips fixats a l’estil in your face o you can’t guard me, cada gran jugador l’ha fet servir de maneres diferents. No es pot comparar l’estudiada innocència de Reggie Miller amb els abusos verbals de Kevin Garnett, un dels millors ala-pivots de la història, que va aprofitar un duel particular per desitjar un happy mother’s day, motherfucker al gran Tim Duncan, que va perdre la mare per un càncer de pit quan tenia 14 anys. Us cau malament el paio? Doncs n’hi ha més. En un partit entre els Boston Celtics i els Knicks de Nova York, va carregar contra Carmelo Anthony dient-li que la seva parella, l’actriu, presentadora de televisió i model La La Vasquez, tenia gust a honey nut cheerios, uns cereals molt populars als Estats Units. Anthony no va jugar gens bé i va rebre un partit de sanció per perseguir Garnett al túnel de vestidors. Vasquez, en canvi, s’ho va prendre amb més humor a twitter: Not for nothing, but we ALL deserve a check or some free cereal [for] all the publicity we’ve given Honey Nut Cheerios.

Arribats a aquest punt és necessari aclarir si qualsevol forma de discriminació produïda entre dos o més esportistes en el context d’una competició esportiva és trash-talk. Es poden lesionar els drets fonamentals o s’han de considerar com a delictes? En un partit recent de la Primera Divisió espanyola de futbol que enfrontava el València CF contra el Cadis CF, el futbolista francès Mouctar Diakhaby va marxar del terreny de joc perquè va assegurar que el gadità Juan Cala li havia dit “negre de merda”. Cala va negar-ho tot, però més enllà de la inutilitat de contrastar les “versions” dels afectats, és molt difícil creure que el jugador del València s’inventi uns fets tan greus, i més quan no són aïllats sinó que venen reproduint-se des de fa molts anys i amb absoluta impunitat.

El masclisme, el racisme i altres formes de violència figuren al mateix temps com algunes de les més efectives si del que es tracta és de desestabilitzar psicològicament el rival, per damunt de qualsevol altra consideració moral. Als exemples de Garnett i Cala també se li hauria d’afegir l’episodi Zidane – Materazzi, segurament el més conegut i rellevant en el món del futbol. A la final del Mundial 2006, cansat que l’italià l’agafés de la samarreta, Zidane se’n va fotre dient que més tard ja li regalaria. Preferisco la puttana di tua sorella, va respondre Materazzi, i Zidane s’hi va tornar amb un cop de cap fulminant. El francès, que havia marcat un gol, va acabar expulsat i Itàlia va guanyar la final.

Davant de casos com aquests, tan reiterats en el món del futbol, la psicòloga Alba Alfageme no creu que es puguin desvincular de l’entorn. “Les paraules mai s’utilitzen en va, i fer servir trets identitaris com la raça, el gènere o l’orientació sexual per lesionar l’altre és violència, una violència que ressona molt perquè és estructural”, un ús de la força que rebutja completament: “la competència necessita això? Cal destrossar l’adversari per guanyar? L’objectiu hauria de ser competir, no humiliar”, afegeix Alfageme, que tot i censurar qualsevol forma de trash-talk, sí que reconeix que no és el mateix lesionar drets fonamentals que pressionar l’altre en àmbits com els de les pròpies habilitats en el joc. I don’t talk [trash] about anybody’s mom, wife, kids, nothing like that; I just talk about that person and their game, explica el jugador de bàsquet Rasheed Wallace, conegut per la seva habilitat en el trash-talk, però molt conscient a l’hora d’establir uns límits en la competència.

Arribats a aquest punt és bo observar que el trash-talk a la NBA i tota la coreografia pròpia del fenomen in your face estan penalitzats amb el que es coneix com a taunting, una falta de respecte cap a l’adversari que es sanciona amb una falta tècnica i, fins i tot, amb l’expulsió. Per tant, i tal com assenyala Vázquez, “el bon trash-talk es manté en l’esfera privada del duel cara a cara amb el rival, a redós dels arbitres”, una mena d’annex tolerat, com un pacte de cavallers o de malvats, segons com es vulgui veure. El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas, que diuen els cunyats. Però això no és així sempre. I si no, que li diguin a Draymond Green, un altre bocamoll de categoria que va veure com Lebron James revelava públicament que l’aleshores aler de Golden State Warriors li havia dit bitch en diverses ocasions després d’un partit, qualificatiu que l’havia molestat perquè era un “pare de família amb tres fills”. L’afer va agafar embranzida perquè es va produir durant el quart duel de les finals de 2016 i Green fou sancionat amb un partit de sanció. Trash-talking is part of the game, afegí posteriorment el base dels Golden State Warriors, Stephen Curry. You have to give it. You have to be able to take it. It’s just that you don’t want to see it ever cross the line and become personal, because the game of basketball is never that serious in regard to disrespecting people. So you have to leave it on the floor.

Per què James va trencar el “pacte de silenci”? Tan ferit es sentia en el seu amor propi? ¿Va veure qüestionat un determinat rol com a home? O és que el seu equip estava a un pas de perdre el títol? Frustració, ràbia, mala llet, masculinitat fràgil o una reacció justificada? Vist en perspectiva, aquest episodi va coincidir amb el punt d’inflexió de les finals, i del 3-1 favorable als Warriors es va passar a un 4-3 definitiu pels Cavaliers de James en una de les remuntades més memorables que es recorden.

trash-talk
Michael Jordan. Imagen: Netflix.

Aquesta voluntat de dominar psicològicament els altres, de demostrar que ets el més fort, el mascle alfa, en definitiva, té en Michael Jordan un dels màxims exponents. El documental The last dance va airejar la vida del millor jugador de la història, algú a qui demanaries que fes el tir per salvar el teu fill, però que no voldries ni com a divuitena opció d’amic, interessos crematístics a banda. La seva tirania amb els companys, propera al sadisme, quedava difosa, en canvi, quan la violència verbal es produïa en els partits i contra rivals de categoria als que acabava guanyant. “S’han mitificat grans llegendes com Jordan o Bird, exemples salvatges de trash-talk, de cometre autèntiques animalades contra rivals i companys, però com que van guanyar i ho feien d’aquella manera, el trash-talk ha adquirit una simbologia èpica”, afegeix Vázquez.

Shoot it, you fucking midget, li digué a Mugsy Bogues en els moments finals d’un partit de play-off. I Bogues, que només feia 1,60 d’alçada, va fallar el tir decisiu. Sempre ha reconegut que aquelles paraules el van perseguir la resta de la seva carrera. És només un exemple de la mala bava de Jordan, tot i que el seu modus operandi era més reactiu que qualsevol altra cosa. Només li calia una metxa que encengués la ràbia interior, aquella clau de pas mental reflectida profusament en el documental. És el que li va passar a Magic Johnson en un entrenament del Dream Team, quan el seu equip estava superant clarament al de Jordan i no se li va ocórrer res més que provocar-lo a cau d’orella. Hey man, if you don’t turn into Air Jordan, we gonna blow you out today. No cal ni explicar el que va passar a continuació.

El millor de tots no ha estat Jordan, que consti. El rei indiscutible del trash-talk va ser Larry Bird. Per loquacitat, sentit de l’humor, posada en escena, capacitat propositiva… O potser perquè el mateix Jordan ho va reconèixer així: Larry Bird is the greatest trash talker and mind-game player of all time. He taught me everything I know about getting in folks’ heads.

El seu aspecte de granger d’Indiana, redneck amb bigotet retallat i gorra de beisbol, era diametralment oposat a l’estereotip de jugador negre i atlètic que triomfava a la NBA. I això inicialment va despistar els altres jugadors. Un blanc fent trash-talk? M’està dient això a mi? Sí, noi, i ja et pots calçar. Bird es va convertir en l’emblema ideal dels orgullosos Celtics de Boston, però els seus orígens eren tan modestos com els de qualsevol jove afroamericà. I es va criar jugant al carrer, per suposat.

Bird saltava més aviat poc i no corria gaire, però era el més intel·ligent de la lliga, i les poques vegades que parlava (sense moure pràcticament els llavis) es feia entendre de seguida. Which one of you is finishing second?, va dir als rivals tot just entrar al vestidor abans d’un concurs de triples de l’all star. Va guanyar, és clar. En tres edicions seguides, per ser exactes. No va participar en les següents per lesió i quan al seu successor en el palmarès, Craig Hodges, se li va preguntar si la victòria no era completa per l’absència de Bird, va voler fer-se l’interessant: he knows where to find me. Hodges, suplent habitual en els Bulls, es va haver d’empassar la rèplica de l’aler de Boston: Yeah, at the end of the Bulls’ bench.

En un partit entre els Celtics i els bad boys de Detroit, Bird va clavar quatre cistelles consecutives davant el rookie Dennis Rodman i va anar a demanar explicacions a l’entrenador rival. Who’s guarding me, Chuck? Is anyone guarding me? You better get someone on me or I’m gonna go for 60. Rodman s’hi va esforçar encara més intensificant el seu marcatge, però Bird seguia fotent-se’n literalment demanant que li passessin la pilota: I’m open! Hurry up before they notice nobody is guarding me.

Segons l’aler Tony Rice, marcar Bird era com conduir amb una “estaca clavada en el cor”. Quan jugava en una pista rival, sovint preguntava al seu marcador pel rècord d’anotació del pavelló. Quan li demanaven el motiu, anava de cara: Well, you’re guarding me, aren’t you?

Hi ha més anècdotes, però la dimensió de Bird i de tota la resta ha quedat suficientment provada. És un excés que gaudeix del prestigi del gran públic, una forma de premiar la “condició depredadora, d’admirar la fortalesa implacable d’aquestes feres i castigar al mateix temps la debilitat de la víctima. En el fons, certa admiració pública a tot això explica bona part de la cultura occidental”, afegeix Vázquez, una ultra competitivitat sense límits que s’ha instal·lat en altres àmbits com la política o l’empresa. Només cal recordar la discussió que tingueren Donald Trump i Marco Rubio a les primàries republicanes del 2016, quan Rubio, cansat que Trump l’anomenés “Little Marco” va insinuar que les mans del magnat eren petites com el seu penis. Com no podia ser de cap altra manera tractant-se de Trump, aquest va respondre immediatament: Look at those hands, are they small hands? And, he referred to my hands — ‘if they’re small, something else must be small.’ I guarantee you there’s no problem. I guarantee.

I les dones? On són? No fan trash-talk? És molt difícil trobar testimonis tan il·lustres com els anteriors, i la literatura científica que enfoqui aquest tema des d’una perspectiva de gènere vinculada a l’esport és escassa. L’amateurisme, la minorització i la invisibilització de l’esport d’elit femení en els mitjans de comunicació també hi han jugat en contra, tot i els evidents progressos realitzats en els darrers anys, però la recerca científica, per escassa i incipient que sigui, sembla que podria confirmar la prevalença del trash-talk entre els homes per motius més primaris.

Un estudi realitzat al 2018 a la Universitat de Cornell (EUA) entre 291 atletes universitaris d’alt nivell (150 dones i 141 homes), va concloure que les converses “escombraries” eren “notablement més freqüents” entre els esportistes masculins que els femenins. Els autors van definir el trash-talk com una forma “d’agressió verbal i de competència intrasexual que havia sobreviscut com a convenció competitiva perquè dona avantatge a qui l’utilitza”. Els homes van liderar tots els indicadors utilitzats en aquest estudi per desestabilitzar el rival (habilitat en el joc, qualitats atlètiques, parella, aparença física, comportament sexual, família i institució), en una mostra realitzada en esports com gimnàstica, hoquei sobre gel, lacrosse, rem, futbol, esquaix, natació, atletisme, voleibol i lluita lliure.

Alfageme, psicòloga i experta en feminismes, considera que hi ha uns valors consubstancials i associats a un sistema patriarcal que promou i justifica la lluita i la violència entre els nens des de ben petits, però no així entre les nenes. “La violència en el món femení, en canvi, està molt més penalitzada”, i adverteix dels perills de replicar el mateix model de competència masculina. “El sistema promou un espectacle en què la confrontació genera molta audiència, i no hauríem de voler ser més visibles a canvi d’acceptar això. Al contrari, hem de ser capaces de construir un model que fugi de les agressions verbals tan presents en les competicions esportives masculines”.

Falten estudis en profunditat que analitzin l’impacte del trash-talk des d’una perspectiva de gènere, tot i que els pocs que existeixen apunten cap a percepcions diferents entre dones i home. Segons la doctora Karen CP McDermott, el gènere del trash-talker no provoca efectes significatius en els destinataris, però sí que “hi ha evidències que suggereixen que homes i dones experimentarien aquest tipus de converses de forma diferent”. En un estudi pioner de la Universitat de Connecticut dirigit per aquesta investigadora on es mostraven estadísticament els efectes específics del trash-talk en el rendiment esportiu, McDermott va provar que les dones percebien els abusos verbals d’una manera més forta que els seus companys homes. La doctora no va utilitzar diferents esports sinó un popular videojoc de curses de cotxes en què va provar que el trash-talk afectava negativament el rendiment de joc dels competidors. Unes 200 persones van participar de l’estudi, i McDermott va comprovar com la vergonya i la ràbia van ser les dues emocions principals que van sentir els afectats pel trash-talk, sentiments que havia percebut com a contradictoris, però que aquí anaven de bracet. “Creiem que l’esport és una cosa molt física, però la veritat és que és absolutament mental”, afegeix McDermott.

Com més s’aprofundeix en aquest afer més ambigu es torna. Hi ha un trash-talk tolerable o se l’ha de considerar com una forma de violència verbal que cal erradicar? És propi de temps passats o també es dona en les societats més igualitàries? Podem reduir-lo a un afer estrictament masculí o les dones s’hi acabaran incorporant progressivament? Són els e-sports l’escenari ideal pel trash-talk del futur? És una suma de casos aïllats que s’entrellacen en el temps o una constant soterrada que ens defineix com a espècie? Sí que queda més o menys clar que el seu ús i finalitat primigenis, originat de forma massiva en les comunitats afroamericanes com una mostra de reivindicació i d’orgull, ja té poc a veure amb el que passa actualment.

Falta ciència i sobren anècdotes, tota la literatura èpica que hi va associada, com aquest reportatge que ja s’acaba. Ni que serveixi d’anècdota, contrast o com a forma extrema de justícia poètica, és significatiu recordar la reunió entre Muhammad Ali i Fidel Castro fa vint-i-cinc anys a L’Havana. Tot i trobar-se molt afectat per la malaltia de Parkinson que venia arrossegant des de feia temps, Ali va sorprendre tots els presents, inclòs al propi Castro, quan va traçar un intent de cop de puny a càmera lenta dirigit al líder cubà, que va haver de buscar refugi i consell en el gran Teófilo Stevenson, també present a la trobada. Pràcticament sense poder parlar i amb la mobilitat molt reduïda, el que s’havia considerat a si mateix el més gran de tots els grans campions, el precursor del trash-talk, va dibuixar en un sol gest una paràbola perfecta de la seva situació i, al mateix temps, va demostrar que mantenia intacta la seva audàcia. Si ens refiem del que va explicar l’escriptor Gay Talese en un magnífic relat, el cop de puny no es va produir mai, i ho prova el fet que Castro no va morir fins vint anys més tard d’aquella trobada. Això sí, per causes que encara es desconeixen.

MENSUAL

3mes
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL

30año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL + FILMIN

85año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
1 AÑO DE FILMIN
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 

One Comment

Comentar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.