In your face: èpica, abús i llegenda del trash-talk (I)

Publicado por
trash-talk
Muhammad Ali contra George Foreman. Foto: Cordon Press.

Versión en castellano aquí.

És el llenguatge agressiu utilitzat per desestabilitzar psicològicament una altra persona, sobretot a l’esport. Sense un origen concret, el trash-talk està fortament vinculat a la comunitat afroamericana dels EUA, que l’ha utilitzat com una expressió d’autoafirmació personal i col·lectiva

Des del gran Muhammad Ali fins a les estrelles més importants de la NBA, el llenguatge escombraries ha generat un fenomen oral que traspassa dècades i àmbits, però a dia d’avui sembla més qüestionable que mai

Float like a butterfly, sting like a bee. His hands can’t hit what his eyes can’t see. Now you see me, now you don’t. George thinks he will, but I know he won’t. La frase ha passat a la història per la doble metàfora inicial, poètica i explícita com la seva boxa, encara inigualada: un joc de peus rítmic i veloç, el denominat Ali shuffle, endavant i endarrere, endavant i endarrere, ara em veus, ara no em veus. I simultàniament a la dansa, una ràpida i coordinada combinació de cops amb un únic final possible: el rival a la lona, els braços alçats, la victòria incontestable.

La història posterior a la frase és bonica i mereix un breu apunt. El boxejador George Foreman va patir en directe la “faula” de la papallona i l’abella, però no de la forma que es podia arribar a imaginar. Si és que s’ho imaginava, és clar, perquè al 1974 era el campió mundial dels pesos pesants, un púgil invicte en 40 combats com a professional que havia noquejat el gran Joe Frazier i a Ken Norton en dos assalts. Ali, en canvi, havia patit molt davant d’aquests dos, i una majoria de crítics pronosticava una victòria aclaparadora de Foreman, més jove, extremadament dur, en la plenitud.

En el Rumble on the jungle celebrat a la República Democràtica del Congo (aleshores el Zaire), Ali va demostrar que podia aparcar la seva condició de fi estilista i encaixar tots els cops del món. Potser tots no, però sí els que li llancés Foreman. Amb el seu entrenador van idear el rope-a-dope, una enginyosa manera de protegir-se dels cops del rival a redós de les cordes del quadrilàter, a les que van rebaixar la tensió amb una clau anglesa uns minuts abans del combat perquè fossin més elàstiques i favorables a un possible contraatac. Ras i curt, es tractava d’absorbir la potència del rival fins que aquest es cansés prou com per poder tornar-s’hi amb èxit.

En el cinquè assalt, el campió va descarregar una bateria de cops que haurien tombat un tanc, però no a Ali. That don’t hurt. I thought you were supposed to be bad, li va etzibar a Foreman. Amb un somriure, com qui rep una carícia. Tres assalts més tard i visiblement cansat per l’immens esforç realitzat en els minuts anteriors, el campió va perdre velocitat. Ali, enrotllat entre les cordes, només esperava una oportunitat.

La va tenir quan quedaven vint segons pel final del vuitè assalt. Un atac massa lent de Foreman, el contraatac d’Ali amb uns ganxos de dreta i una successió d’impactes formidables a la cara del campió. Queden en el record els dos darrers cops, un ganxo d’esquerra i la dreta definitiva que va noquejar Foreman, estirat a la lona sense possibilitat de recuperació. No hi va haver la dansa que havia pronosticat Ali, però sí un domini tàctic i psicològic que passaria a la història. I els deu segons del contraatac final, sis fiblades contra un os que ningú creia que podria tombar.

Float like a butterfly, sting like a bee. Segurament es tracti de la frase més popular de la història de la boxa, una manera perfecta d’avançar el que passaria, de generar emoció, interès i audiència, i al mateix temps, de desgastar psicològicament el rival. D’això va aquest reportatge, del vincle entre esport i trash-talk. I tractant-se de malparlar, ningú com el gran Muhammad Ali.

Ali era anomenat The Greatest per alguna cosa més que pel geni al quadrilàter. En realitat, l’epítet se’l va posar ell mateix en una de les seves intervencions estrafolàries. Ara bé, cal separar les coses i entendre la seva autèntica dimensió. Si molts analistes i aficionats el consideren el millor esportista de sempre és per haver-se incrustat en la cultura popular amb sentit i profunditat, per fondre la seva pell amb la societat d’aquella època, amb els més desafavorits. El seu compromís per un món millor és considerable: va lluitar contra el racisme, es va oposar a la guerra del Vietnam com a afroamericà, va renegar del seu nom original, un Cassius Marcellus Clay que considerava “d’esclau” i es va convertir a l’islam… Tot això en deu anys, potser menys. I va ser tres cops campió mundial, quasi bé res.

Ali també ha quedat en la memòria sentimental per la seva audàcia comunicativa. Era un geni del màrqueting capaç de crear una expectativa fenomenal abans de cada combat. Enginyós, burleta, pallasso, groller, cretí, hiperbòlic… Són molts adjectius que es sustenten en unes frases categoritzades ja com a mítiques i a l’abast de tots els públics, community managers inclosos, i que per sort es troben a només un clic. N’hi ha per donar i per vendre:

I’m young; I’m handsome; I’m fast. I can’t possibly be beat.

I am the greatest, I said that even before I knew I was.

I should be a postage stamp. That’s the only way I’ll ever get licked.

I’ll beat him so bad he’ll need a shoehorn to put his hat on! (abans del combat contra Floyd Patterson)

I represent the truth. The world is full of oppressed people, poverty people. They for me. They not for the system. All your black militants…all your hippies, all your draft resisters, they want me to be the victor. (abans del combat contra Joe Frazier)

L’objectiu era l’expectativa, és clar. Generar interès, multiplicar l’audiència, fer diners, muntanyes de diners. Però també hi havia una manifesta necessitat, quasi bé sàdica, de controlar el rival, de desgastar-lo, de fer-li mal a través de la paraula. De minar-li la confiança, en definitiva. A més del do sobrenatural per boxejar, Ali tenia l’habilitat per ficar-se dins el cap dels rivals i derrotar-los abans de sortir al ring.

Ali és el precursor i el màxim exponent del trash-talk o trash-talking, un concepte que no sembla tenir un origen concret. En català podríem traduir-lo de forma literal com a “llenguatge escombraries”, però no té el ganxo ni la mateixa contundència fonètica que l’original. És una forma d’agressió verbal, d’incivisme en la competència que coneix múltiples formes i que abasta moltíssims àmbits. Denominacions a banda, d’on surt tot plegat? Quin és el seu origen? Segons l’antropòleg Adrià Pujol, aquesta pràctica pot ser tan antiga com el llenguatge, tot i que costa d’imaginar els nostres avantpassats exercint un ús psicològic semblant al d’Ali. La literatura, en canvi, ha fixat models molt representatius d’aquesta violència verbal. En serveixi d’exemple el devessall testosterònic de la Ilíada. Va ser Aquil·les el primer trash-talker quan va defugir Hèctor en el temple d’Apol·lo?

– Encara no ha arribat l’hora de matar prínceps, -va dir desafiant a l’hereu troià.

Dies més tard, lluitarien a mort i passarien a la història. O és millor situar-nos fora dels mites homèrics i remetre’ns a la filosofia clàssica? “Sòcrates va acorralar i esclafar tothom amb les seves paraules. Potser per això el van acabar matant per blasfèmia”, explica Pujol, que revela les característiques d’aquest art dialèctic. “Has de desorientar, dominar l’altre sense arribar mai als punys o a l’insult, que són pràctiques pròpies de gent desesperada. Es tracta de fer perdre la concentració, però sense acabar mai de fer tombar del tot l’adversari”. Òbviament, un cop derrotat l’altre, la “festa” s’acaba. Virant-ho cap als nostres interessos i arribant a forçar-ho molt, el “collonar” empordanès podria ser-ne una còpia prou distingida i digna de totes les atencions, segurament la més divertida.

Tornant al concepte original de trash-talk, a aquesta denominació precisa, es fa impossible separar-lo de la comunitat afroamericana, de l’orgullosa tradició de negar-se a callar davant la violència i la repressió viscudes durant l’esclavitud, la segregació racial i discriminacions encara vigents.

El trash-talk és un afer del carrer amb arrels musicals i poètiques que es remunten al pianista de jazz Jelly Roll Morton o al malaguanyat poeta Henry Dumas, un “geni absolut” segons l’escriptora Toni Morrison, assassinat per un policia blanc el 1968. Nascut a Arkansas quaranta anys abans, als deu es mudà a Nova York, però sempre va tenir molt present els orígens surenys. Dumas era conscient que la cultura afroamericana incloïa tant el que passava a la comunitat espiritual d’Arkansas com l’argot dels carrers de Harlem. Segons The Cambridge History of African American Literature, “va estudiar els desenvolupaments lingüístics en l’etimologia urbana que, juntament amb el folklore negre i determinades formes musicals, conformaven els elements conceptuals de la seva estètica. Va experimentar amb poemes, lletres de blues i expressions de carrer utilitzades pels negres als bars, barberies, sales de billar o tendes de bellesa. Només cal llegir amb atenció I laugh talk joke, on captura les cadències poètiques del bragadoccio, la confiança extrema d’algú en les seves pròpies habilitats i qualitats en forma de trash-talk.

I laugh talk joke

I laugh talk joke

smoke dope skip rope, may take a coke

jump up and down, walk around

drink mash and talk trash

beat a blind baby over the head

with a brick

knock a no-legged man to his

bended knees

cause I’m a movin fool

never been to school

god raised me and the devil

praised me

catch a preacher in a boat

and slit his throat

pass a church,

i might pray

but don’t fuck with me

cause I don’t play

Dumas no s’estava per històries, com advertia al final del poema amb un I don’t play més que definitiu, però en aquells carrers de Nova York i arreu del país, milers de joves sí que jugaven a bàsquet en pistes improvisades on es vivien duels de categoria tant pel nivell de joc desplegat com per la improvisació verbal, paraules ràpides, fàcils i feridores, una expressivitat basada en la creativitat, l’enginy i l’arrogància.

El periodista Gonzalo Vázquez, un dels majors experts en bàsquet i especialment de l’univers NBA, no fixa un origen al trash-talk basquetbolístic en termes d’invenció, però “sí una gestació gradual fins convertir-se en un ús que neix, amb particular intensitat, en els anys daurats de l’streetball novaiorquès a partir de finals dels seixanta i els primers setanta”. Segons Vázquez, “hi ha una enorme influència d’Ali en la cultura negra urbana, i en particular, en el bàsquet de carrer, on els més capaços, els més arrogants, absorbeixen aquella procacitat. En el fons no hi ha diferència entre el llenguatge utilitzat al carrer i la seva expressió a la pistes, on els duels es multipliquen i el públic congregat, sovint part del veïnat, el promouen i el gaudeixen. A partir d’aquest moment s’instal·la com una part de la cultura urbana del joc.”

L’streetball es practica a tot el país, de forma preeminent en els barris més empobrits, on els afroamericans són majoria. En aquelles pistes arran de carrer, tot el que passa al voltant del cèrcol taronja, el denominat hoops (sinècdoque que acaba per definir el mateix bàsquet a l’aire lliure) constitueix una evasió de la dura realitat quotidiana i, al mateix temps, una experiència incomparable. És aquí on resideix l’autenticitat primària del joc, més enllà de tàctiques i regles que puguin coartar l’expressió lliure dels seus individus; és aquí on el sentit original de jugar per plaer o, fins i tot, de guanyar-se el pa amb les apostes pren tota la seva importància. I l’evanescència de tot plegat, perquè no dir-ho, al marge de televisions i audiències, acaba convertint els seus protagonistes en alguna cosa més que jugadors de bàsquet. Són poetes com el mateix Dumas, músics de funky que mutaran, amb el pas de les dècades, en rapers inserits en la cultura hip hop. En definitiva, cultura urbana per protestar contra les desigualtats i l’asfixia cap un poble marginat pels successius governs i de forma especial durant les administracions republicanes.

trash-talk
Un partido de streetball en Harlen. Foto: Nigel Burgher (CC)

Durant els anys daurats de l’streetball, entre finals dels seixanta i la dècada dels setanta, ciutats com Los Ángeles, Filadèlfia, Detroit, Chicago o Atlanta reuneixen alguns dels millors playgrounds del país. Nova York segurament s’emporti la palma, sent el barri de Harlem l’epicentre de tot plegat. Harlem plays the best ball in the country no era només una pintada arrogant en una paret. Estava fixada en el lateral d’una escola propera a Rucker Park, la pista més important de l’streetball nord-americà, i per extensió, del món sencer.

Holcombe Rucker va crear un torneig de carrer al 1946, una època en què el bàsquet universitari i professional estava vetat als jugadors de raça negra. Mestre d’escola compromès amb la seva comunitat, tenia les idees molt clares: empatia, llibres i bàsquet, sempre en aquest ordre. Nens i joves n’eren els destinataris. Tant podia ajudar-los en els fonaments a peu de pista, com a fer els deures o aconseguir beques universitàries. En paral·lel a la seva activitat solidària, la Rucker League va esdevenir el millor torneig de la ciutat, i entre 1954 i fins a finals dels setanta va acollir alguns dels millors jugadors del món, el públic més nombrós i fidel a peu de pista (sense gentrificacions ni apropiacions culturals avui tan presents) i una influència que amb el pas del temps acabaria convertint-lo en patrimoni de la ciutat i del bàsquet mundial.

Per aquí van passar els més grans de l’època. El pivot Wilt Chamberlain, únic jugador en assolir 100 punts en un partit de la NBA; Lew Alcindor, abans de ser Kareem Abdul Jabbar, va honorar aquesta pista amb el majestuós sky hook que el convertiria en el màxim anotador de la història, i el gran Julius Erving, de qui diuen que és a Rucker on va oferir la versió més talentosa, espectacular i estètica com a jugador. Segons Vázquez, l’asfalt fou “el seu element líquid”, l’espai genuí que li va permetre gaudir d’un grau de llibertat que mai tingué a l’ABA ni a l’NBA. Sense restriccions reglamentàries, el Dr. J va oferir exhibicions que van quedar gravades a la memòria de centenars d’espectadors, històries orals convertides en llegendes urbanes, totes certes, diuen, i sense cap vídeo que pugui trencar la mística construïda pel pas de les dècades.

Segons explica el mateix Vázquez a “Leyendas del playground”, un dels partits més llegendaris d’aquella època el van disputar els Westsiders de Erving contra els Milbank Pros de “Pee Wee” Kirkland i Joe “The Destroyer” Hammond, possiblement el millor jugador que hagi passat mai per la jungla d’asfalt de Nova York. Pocs partits han creat tanta expectació a Harlem si fem cas de la gentada que va col·lapsar els carrers per veure als més grans del playground mundial. En una calorosa tarda d’estiu de 1970, es van enfrontar dos equips antagònics. Per una banda, els amics del barri, una comunió de brothas capitanejada per Hammond; de l’altra, pur talent universitari amb el Dr. J, Charlie Scott, Billy Paultz, Mike Riordan i Brian Taylor.

Erving va dominar la primera meitat com i quan va voler, entre d’altres motius perquè Hammond no es va presentar a la pista de la 155 amb la vuitena avinguda. Va arribar a la mitja part en una limusina i sense donar cap explicació quan el seu equip ja perdia per vint punts de diferència, però ningú va oblidar el que vindria a continuació. Va clavar 50 punts en vint-i-quatre minuts, molts dels quals amb el marcatge d’un Dr. J que mai el va poder aturar individualment. Sí que ho van fer els Westsiders de forma col·lectiva i després de dues pròrrogues.

Hammond hauria pogut convertir-se en una de les grans estrelles de la NBA de la dècada dels setanta, però no li va donar la gana. Fins i tot va rebre ofertes dels Nets de Nova Jersey i dels Lakers de Los Ángeles, però el salari que li oferien no es podia comparar amb el dineral que s’enduia traficant amb drogues pels carrers de Harlem, on era reconegut i respectat. Temut també, òbviament, però allà no li faltava de res convertit en una mena de condició de semidéu que compartia amb un altre dels grans d’aquella època, Earl “The Goat” Manigault, creador de l’irrepetible double dunk, una suspensió suficient per esmaixar de forma consecutiva amb cada mà, sense penjar-se del cèrcol i abans que la pilota toqués a terra. Una filigrana insuperada. Els dos van acabar malament per les drogues. Hammond va passar uns quants anys a la presó i ara deu voltar per Nova York. Menys sort va fer Manigault, que va morir fa vint-i-tres anys d’una insuficiència cardíaca després d’una vida de grans excessos, digna de ser glossada en una pel·lícula d’Scorsese.

La seva llegenda hauria merescut aital director, però no va arribar a tant. Don Cheadle el va interpretar a Rebound: The Legend of Earl “The Goat”, en un episodi més de la voluntat de traslladar l’èpica de les pistes a la gran pantalla. Possiblement, el bàsquet sigui un dels esports que millor s’ha traslladat al cinema. Hi ha títols inoblidables, amb Hoosiers al capdavant, però si parlem de bàsquet al carrer cal destacar Above the rim de Jeff Pollack, el documental On Hallowed Ground: Streetball Champions of Rucker Park i la popular White men can’t jump, amb Wesley Snipes i Woody Harrelson com a protagonistes histriònics que es guanyen la vida de pista en pista desplegant talents i estratagemes per superar els rivals. Hi ha apostes, feixos de bitllets suats i un trash-talk deliciós i picaresc. Qualsevol història de la pel·lícula es queda curta amb la realitat de Harlem, però. En un dels nombrosos partits que La Cabra va jugar en aquelles pistes, un aficionat el va reptar a fer vint esmaixades d’esquena durant el partit. Dit i fet. Manigault, que no arribava al metre noranta, va esmaixar 36 vegades a canvi de 60 dòlars.

L’streetball novaiorquès va ser autènticament gran durant els anys setanta i no va ser fins la dècada següent que va decaure una mica. Hi havia la possibilitat més que real que jugadors notables de la NBA fossin humiliats en directe per jugadors tan hàbils com ells en un context absolutament diferent al dels parquets professionals. Al carrer es jugava pel gust per jugar o per guanyar-se la vida, sense contractes milionaris, patrocinis lucratius o títols mundials. I tot sense càmeres, pura evanescència. És impossible resumir la història de l’streetball sense citar Heaven is a playground, de Rick Telander, o les cròniques sentimentals de Gonzalo Vázquez a Leyendas del playground, d’on s’extreuen vàries de les històries de carrer d’aquest reportatge.

(Continua aquí)

MENSUAL

3mes
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL

30año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL + FILMIN

85año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
1 AÑO DE FILMIN
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 

One Comment

Comentar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.