A casa sempre hem sigut gent d’ordre, subscrits a La Vanguardia. Només vam deixar de comprar-la –això m’ho han dit, perquè jo no hi era– durant el 1959-60, amb la història del Galinsoga. Per això, entrevistar a l’Enric Juliana (Badalona, 1957), director adjunt del diari barceloní, per mi significa entrevistar un tòtem periodístic. Per si fos poc, per recordar-me la distància que ens separa, a mi se m’acaba la pila de la gravadora a mitja entrevista (sí, li dec quelcom més que una pila a l’Alberto, el fotògraf). Però per sort tenim una passió comú que ens uneix: Itàlia. Ell hi va viure i jo encara hi visc. A tots dos ens fascina Itàlia en general i la política italiana en particular. I com passa sovint entre aquells que cultiven parafílies retorçades, ens reconeixem entre nosaltres i intercanviem material que pot semblar repugnant als no iniciats: bromes sobre el pentapartit, disquisicions sobre el compromesso storico i cites d’Andreotti. I d’aquí partim per parlar d’un munt de coses, en una conversa de més de dues hores.
Una pregunta amb tot l’interès personal: com es fa això de que et nomenin Commendatore della Repubblica Italiana?
Tu coneixes la psicologia italiana i saps que no és fàcil. Per exemple: hi ha una conversa entre italians sobre la situació a Itàlia i tot és un desastre, aquest país no funciona… Ara! Que no se t’acudeixi entrar tu a la conversa i sumar-te a la crítica, perquè aleshores de cop i volta tots ells canviaran de direcció i et miraran molt malament. Els que tenen dret a criticar Itàlia són ells. Quan va passar allò del Berlusconi, de Villa Certosa, a la premsa espanyola… La relació Espanya-Itàlia és complexa, perquè és una relació que en aquests anys ha estat molt marcada per una estranya competició simbòlica: qui creix més, qui creix menys, qui és més geperut en el quadre europeu i tot això. A més, aquí el Zapatero va cometre l’error, en aquell moment en què les coses aquí ja començaven a anar malament, de dir: “Us passarem.” Aleshores, entre això i tot l’escarni que suscitava el tema Berlusconi, la premsa de Madrid va començar a escriure algunes coses que a ells els van posar molt nerviosos. I aleshores potser el que va passar és que a La Vanguardia vam dir que no podíem perdre de vista que aquest és un país més fort que el nostre i que havíem d’anar amb compte amb la crisi, que això segons com evolucionés… Millor que no ens en fotem massa. La meva idea era dir que no ens en riguéssim més del compte no fos cas que d’aquí un temps no estiguéssim plorant. I això va contrastar molt amb l’enfocament general.
Este artículo de nuestro archivo está completo para lectores registrados. Registrarse es gratis y solo lleva un minuto.
Pingback: Jot Down Cultural Magazine | Enric Juliana: “El periodismo nunca tendría que haber sido una carrera universitaria, es un oficio”
El Cromwell va morir de vell. A qui li van tallar el cap és a Charles I
Dos anys després de mort (probablement d’una infecció urinària, abans de cumplir 60 anys), va ser desenterrat i «executat» de nou. Van clavar el seu cap a una forca on va ser exhibit durant més de deu anys; el seu cos, desprès de penjar-lo carregat de cadenes, fou llençat finalment a un fossar.
Pingback: El periodisme no hauria de ser una carrera universitària | eltimbre / jordidemiguel
Pingback: Enric Juliana: “El PSOE s’apunta a la reforma de l’Estatut per una qüestió estrictament d’ordre tàctic” | Cercle Gerrymandering
Quina caca de gravadora, que l’has de tenir agafada amb la mà tota l’estona i si la deixes damunt de la taula no grava bé. Suposo que el Ton haurà acabat amb rampa al braç.
Interessant entrevista. Nacho, de ben segur la gravadora funciona bé tant a la mà com a la taula estant. Deixa’m fer-ne una apunt, sobre això: li’n fa més professional, al Ton Vilalta. Dels que ja no en queden.
molt bona, i quina feinada!