Quim Monzó (Català)

Publicado por

(Versión en castellano)

En Quim Monzó (Barcelona, 1952) ve a ser el metre de platí-iridi de la llengua catalana, almenys pel que fa a la seva versió barcelonina. Escriptor, periodista (publica una columna diària a La Vanguardia des de fa 5 anys), personatge mediàtic, refererència lingüística, antic disenyador gràfic, pornògraf i turètic (la síndrome de Tourette i les descàrregues de dopamina li provoquen nombrosos tics, una certa tendència a la procacitat i un caràcter més o menys obsessiu), s’acosta força a la idea que hom té del geni creatiu. Aquesta conversa va tenir lloc un dia festiu d’agost, al seu pis de Barcelona, a prop del Paral·lel.

Una vegada l’Amos Oz em va dir que era més o menys conscient que estava construint un idioma, l’hebreu.

He llegit coses que deia sobre això.

Quina responsabilitat. Tu de vegades sents que estàs construint un idioma?

A veure… Una cosa que em divertia molt, bé, més que divertir-me em fascinava, d’Amos Oz, és quan explicava que, esclar, quan van començar a escriure en hebreu, la primera generació d’escriptors que ho va fer, es va trobar que no tenien renecs ni paraulotes, perquè era una llengua absolutament ressuscitada…

Una llengua religiosa.

Sí senyor. Tenien greus problemes a l’hora de renegar, de blasfemar, de cagar-se en tot. A poc a poc, esclar, el carrer va anar generant-ne, cosa lògica, i Oz explicava que van anar incorporant aquests renecs de manera que en cert sentit els donaven el vistiplau…. La pregunta era: em sento constructor d’una llengua?

Del patró d’una llengua. Allò de captar paraules d’aquí i d’allà i dir: això ho convertim en estàndard.

Tinc clars els meus dubtes inicials, als finals dels setanta i a principis dels vuitanta. Partia d’una llengua literària, prèvia, refistolada i encarcarada. Treballar en ràdio, més que no pas en premsa, em va fer adonar que quan escrivia guions de ràdio feia servir una llengua àgil i correcta, però a prop de la del carrer, sense refistolament. En canvi notava que quan em posava a escriure relats o novel·les automàticament m’encarcarava. Aquest procés va durar uns quants anys fins que vaig entendre que el que havia de fer era escriure de la mateixa manera quan ho feia per a una novel·la o uns relats que quan ho feia per a la ràdio. En aquest sentit sí que, esclar, alguns escriptors vam trencar amb tota aquella mena de postnoucentisme que encara arrossegàvem i que havíem adoptat perquè al panorama ambiental era el que més present era. Ningú, cap llengua ni cap escriptor, escriu com el carrer parla, però tampoc escriu com les institucions diuen que s’ha d’escriure… Josep Maria de Sagarra deia –als anys vint?, als trenta?– una cosa que tinc ben gravada: la llengua és com un cavall i té dues regnes. Una regna és la normativa, l’acadèmia, l’institut o l’organisme oficial que dicta com s’han de dir les coses i l’altra regna és el llenguatge del carrer. Deia Sagarra: si vols que el cavall avanci no pots fer servir només una regna, perquè aleshores el cavall sempre donarà voltes, sigui cap a la dreta, sigui cap a l’esquerra, però no avançarà mai. Per tant, has de saber què diu l’acadèmia i què diu el carrer, i anar avançant agafant ara una mica d’aquí, agafant més tard una mica d’allà. Amb les contradiccions que això pot implicar. Però, si no, el cavall no avança. No pots fer del tot cas al llenguatge del carrer ni pots fer cas del tot a l’acadèmia. Has d’anar sabent què diuen uns i altres. Totes les llengües tenen conflictes. T’has fixat, ara, amb l’italià? Al carrer tothom parla italià-anglès.

Sí, la “scalation”.

L’altre dia vaig sentir, qui era…? En Monti? Diu “qui non abbiamo questo sense of humor…“. Com si l’italià no tingués una fórmula genuïna per dir sentit de l’humor!

Diu sense of humor, la gent del carrer.

Perdona si m’enrotllo.

No, no. Si es tracta d’això.

Hòstia, a les sèries de televisió, en anglès, he’s my boss o he’s the boss… A Itàlia, il capo, il capo di tutti i capi… Això era sempre així, no? Doncs ara veig que els italians ja no en diuen capo, en diuen “boss”. Quan precisament “capo” era la paraula que tots els altres idiomes fèiem servir per denominar al capo mafiós. Doncs ells en diuen ‘il boss’, ara, toca’t els collons. Aquesta degeneració de l’italià em deixa bocabadat. És una llengua tan rica i tan precisa… Aquest mateix esnobisme lingüístic és pertot… Ara, molta gent que parla en català o en castellà, té tendència a introduir petites frases en anglès. No sé què, please… Perquè, esclar, és una brometa que remet a una ironia, però evidència una diglòssia que abans només veia en català… Aquesta gracieta barata d’anar inserint paraules en castellà, per fer-se el xupiguai. Ara, de la diglòssia hem passat al ménage-à-trois: amaneixen la conversa amb paraules en castellà i en anglès.

Tu com vas començar relacionant-te amb el català, què parlaves amb la teva mare?

Amb ma mare, en castellà. Amb mon pare, en català. Mon pare era del Poblenou, del món tèxtil, del món de les fàbriques tèxtils que va anar desapareixent com tot va desapareixent amb el pas dels anys. Ma mare era modista, anava a cosir per les cases dels ricatxos. Parlava en un idioma o en l’altre. A l’hora de començar a escriure a la premsa, ho feia en català a Oriflama i en castellà al Tele/eXpres, amb uns reportatges sobre Vietnam i Cambotja. En quin castellà? Doncs el que havia après de ma mare, i el que ensenyaven a l’escola. Després vaig passar molts lustres escrivint articles només en català, després vaig tornar a fer-ne també en castellà.

Et vas dedicar al disseny.

Vaig començar a guanyar-me la vida amb això. Als catorze anys vaig entrar a treballar en un estudi al barri de Gràcia, al carrer Siracusa, antigament anomenat carrer Voltaire, fins que va arribar Franco i va dir que, de Voltaire, ni parlar-ne. La gent gran del barri continuava dient-ne, no pas carrer Voltaire, sinó el carrer d’en Voltaire (pronunciat literalment), perquè suposo que voltaire els devia sonar a persona que volta molt, cosa que no està gens malament per en Voltaire. Ara encara es diu carrer Siracusa perquè no va recuperar el nom anterior. Hi anava a un estudi de dibuix a fer d’aprenent, als catorze anys, que és l’edat legal que ja es podia treballar i, com que a casa no hi havia un duro, doncs t’havies d’espavilar. Vaig passar d’aquest estudi a un altre, a la zona del passeig Verdum, al carrer Valldemossa, un estudi de disseny amb impremta. Estudiava de nit a l’Escola Massana, en horari nocturn, una carrera que se’n deia “plàstica publicitària”. L’ofici aquest va anar canviant de nom i, cada vegada que canviava de nom, augmentaves els ingressos. Se n’havia dit sempre “dibuix publicitari”. Llavors a algú se li va acudir que se n’havia de dir “gràfica”, “la gràfica” o bé “plàstica publicitària”. Això va suposar que la factura que en principi era, no ho sé, de sis-centes pessetes, ja la podies fer per mil dues-centes. (Si això és una puta merda de rotllo, m’ho dius i paro….)

No, no, no.

Bé, aleshores, si fent “plàstica publicitària” en facturàvem mil dues-centes, llavors algú va dir, ¿i per què no en diem “grafisme”? Patapam: mil sis-centes peles per fer lo mateix que quan feies “dibuix publicitari” i en cobraves sis-centes. Tot i aquestes millores, algú va dir: no, grafista és molt imprecís, ara en direm “disseny gràfic”… Patapam! Aleshores la factura ja va pujar al límit, i allà s’hi va quedar. Llavors es tractava de redactar molt bé la factura, inflant-la amb retòrica barata, de manera que poguessin passar a ser cent mil tres-centes. Amb Ramon Barnils vam fer cursos de redacció de factures per a dissenyador gràfics. En vam fer un curs que va durar tot un trimestre.

Ah, sí?

A l’escola Eina. Eren uns anys bojos. A l’escola Eina les festes de final de curs eren històriques. L’endemà trobaves calces penjades als arbres. El curs es deia, oficialment, “Curs de redacció de factures adreçat als dissenyadors gràfics”. Deu ser l’únic lloc del món on s’ha fet. És bona o no, aquesta?

Extraordinàriament creatiu.

Explicàvem: esteu fent un logo per a una empresa de rellotges. Molt bé. Com ho facturareu? “Per la creació d’un logo tal i tal”? Doncs si ho redacteu així podeu facturar tant però si, en canvi, ho infleu –“pel concepte tal, tal, tal de la qual i la creació sublimada del pimpampum…”– podeu facturar moltíssim més. Es tracta de fer precisament el contrari del que marquen les normes de bona redacció. Un bon periodista ha de fer tot lo contrari. Les normes d’Orwell… Entre la paraula curta i llarga, la curta. Entre la paraula comprensible i la incomprensible, la comprensible… Aquí es tractava de redactar just a l’inrevés. Va ser un any molt divertit.

I tot aquest rotllo d’on venia? Ah, sí. Devia tenir dinou anys quan vaig anar a parar a la Harry Walker. ¿Saps la Harry Walker i l’època gloriosa de les vagues de la Harry Walker? Vaig treballar a la central que hi havia al carrer Tarradellas, aleshores anomenat Infanta Carlota. Era el cap de l’estudi publicitari. Després me’n vaig anar i vaig muntar estudi propi, fins que i finalment em van donar una beca per anar a Nova York. No esperava que me la donessin perquè no tenia cap mena d’estudis, de res, i això sempre ha estat un problema.

Jo tampoc.

No tens estudis de res? De periodisme, no, tampoc?

De res.

Què bo. Però què vas fer, el batxillerat?

El batxillerat.

Elemental o superior?

Superior.

Ah, fill de puta! Jo vaig fer el superior però em suspenien sempre. O sigui que vaig fer l’elemental i prou. El superior també me’l vaig pelar tot, però hi havia dues assignatures maleïdes: el llatí i el grec. Hòstia, el grec. Del llatí de l’elemental me n’havia sortit bé, però el llatí del superior… A més, jo ja estava per altres coses. Aquí es van acabar els estudis…. Em pensava que tu eres llicenciat en periodisme…

Que va…

Però quina edat tens?

En tinc 53.

Ah, doncs sent un tio més jove que jo… Calculava que a la vostra època, sense el títol no hi entràveu…

Vaig començar als 17, fent pràctiques al Full del Dilluns. Després em van cridar a El Correo Catalán. El problema és que vaig fer un curs de periodisme, i el vaig aprovar. Però a segon tenia de professor de redacció un colega del diari. Esclar, era absurd, si no em fotia un 10… Era un disbarat. Era l’època de les vagues polítiques i ho vaig deixar córrer.

Però, tu eres bon dissenyador.

No, bo no. Era un matxaca. Un és un bon dissenyador si ho és i, a més, es crea una imatge de dissenyador, una imatge pública. La imatge pública en aquella època consistia en anar-se’n al Bocaccio a les nits i fer copes amb els editors de prestigi que eren allà fotent-se copes també, i aconseguir que et donessin tal portada o tal altra cosa. Però tot això no ho feia, treballava de sol a sol i no podia sortir de nit. Per això era un dissenyador matxaca. De vegades venia el puto client i et deia: “Mira, el meu fill ha pensat que podríem dibuixar-ho així… Jo no sé dibuixar però el nen m’ha dibuixat això…”. De vegades feies una marca bona i te la feien modificar fins que quedava adotzenada.

Jo vaig veure un logo de Carburos Metálicos que era collonut.

L’original era simplement en blau i blanc: les ratlles que feien la C i les tres ratlles de la M. Jo crec que es llegia bé: CM.

Sí, amb la C tancada.

Llavors van dir, no, no, hem d’obrir la C i ajuntar l’M per dalt perquè quedi ben clar. Ho vaig fer, evidentment, perquè s’havia de viure, i a fer punyetes. El més bèstia va ser quan, dècades després, mon pare, amb vuitanta-no-sé-quants anys, agafa una pneumònia que gairebé es mor i… (Hòstia, estava fatal… El vaig arrencar de les urpes de ma mare. La meva mare era una dona molt intel·ligent, però dement de tota la vida.) A l’Hospital Clínic van aconseguir que el pare es refés. I el primer dia que hi arribem, ell mig mort, hi veig la puta marca del Carburos Metálicos, endollada a la boca de mon pare. Pensava: quines voltes que fa la vida… Literatura barata: la vida, com canvia i tal…

Moltes coses te les modificaven. Recordo un logo que vaig fer per a l’editorial Montesinos, que m’agradava molt. Era una m en minúscula, d’un pal molt alemany. Una M subratllada. I al cap d’uns anys veig que me l’havien enquadrada [dibuixa el logo i la modificació]

Llavors et donen aquesta beca per Nova York.

Sí senyor.

Però a Nova York et poses a escriure.

Ja havia publicat. Me n’hi vaig anar amb una beca fantàstica que consistia a estudiar literatura nord-americana. Era una època, encara que ara sembli mentida, en que a la literatura nord-americana, en certs ambients, se la menyspreava. Era el Gran Imperi del Mal. La literatura sud-americana, en canvi, aquesta era bona, perquè era un món de resistència contra el puto capitalisme, anticolonial i fot-li pel broc gros. La literatura sud-americana és una meravella. És la meva, per dir-ho així. He après tant de Cortázar, de Bioy Casares, de García Márquez… Vull dir que me l’estimava i me l’estimo moltíssim, però és evident que, a dalt del continent, els nord-americans no eren precisament uns idiotes. Però, en canvi, aleshores hi havia un gran menyspreu. Només Herralde en publicava coses. Donald Barthelme, per exemple. I la beca no era per anar a estudiar a cap centre en concret. Com que amb el em donaven de beca no arribava ni a pagar el lloguer —aleshores Nova York era caríssim— doncs feia traduccions. Però bàsicament passejava per les llibreries i les biblioteques i llegia. Mirava tot el que hi havia, anava lligant caps, anava a escoltar lectures públiques de Robert Coover, de John Barth, de Jorge Luis Borges, que recitava de memòria contes seus, sense llegir, evidentment, en anglès. Un anglès esplèndid. Una cosa que vaig aprendre de seguida és que per anar a escoltar una conferència o una lectura de textos has de pagar com a mínim deu dòlars. Jo tenia un pressupost alcohòlic de tres dòlars diaris, que en aquella època em donaven per una cervesa i un xupito de whiskey Paddy, que deixava caure dins de la gerra. Deixes caure el xupito, glup, glup, va baixant, fins que arriba al fons de la gerra i el whiskey es dilueix en la cervesa. Això em permetien els meus tres dòlars bàsics. Però pagaves encantat els dòlars per escoltar, John Barth i Robert Coover… Ara no recordo si Borges, cec, recitava de memòria llegia exactament el conte o l’explicava. De vegades quan expliques un conte de viva veu, sense seguir el text, és també molt bo…

M’hi vaig passar un any llegint, llegint, lligant caps entre una cosa i una altra, i cada tres mesos feia un informe que enviava a una de les persones que, diguem-ne, controlava que jo fes el que havia promès a la sol·licitud de beca. Cada tres mesos li havia de retre comptes. Era un senador mallorquí del PSOE. L’hi enviava per carta, perquè en aquella època no hi havia cap altre mitjà. Els articles que escrivia a El Món també els enviava per carta… No vaig tenir ni telèfon, imagina’t. Vaig ser un any fora. Evidentment, cap ni una trucada als pares. Una trucada suposava, no ho sé, un plat d’arròs amb fesols a La Taza de Oro, per tant, no. M’he perdut.

El que feies i escriure.

Vaig traduir Jude the obscure de Thomas Hardy. Vaig escriure Benzina allà. En principi la novel·la havia d’anar d’uns músics. Però quan vaig arribar allà vaig veure que la cosa no funcionava del tot. Aquells anys vuitanta eren l’època del gran boom de les galeries del West Broadway i el SoHo, i tota aquella pintura neoexpressionista… Em vaig dir: no poden ser músics, han de ser pintors. El món de la pintura me’l coneixia prou bé. Vaig canviar l’ofici dels protagonistes. Amb Perico Pastor anàvem a galeries d’art cada dimecres. Fèiem el recorregut de les exposicions. Dimecres inauguraven i, de vegades, escrivíem una crítica d’art al diari Avui. Unes crítiques d’art que, ara fa uns anys vaig tornar a llegir quan l’exposició que van fer a Arts Santa Mònica i, hòstia, eren ben animals, ens en fotíem de tothom.

I quant va durar això?

Les cròniques? Fins que ens en vam atipar. Hi escrivíem un full sencer. Tot un llençolàs amb les últimes novetats del món de l’art a Nova York. Sovint parlàvem més de la curadora o la noia de la sala d’exposicions que… Bé, era una època divertida [riu]. Al tornar a Barcelona, esclar, ja havia desmuntat l’estudi. No podia tornar a guanyar-me la vida fent dissenys. Vaig col·laborar en diaris de manera més sistemàtica, i escrivint llibres segons hi hagués més o menys intensitat de columnes, i fent traduccions. Fins que vaig poder viure dels articles i dels llibres i llavors vaig deixar les traduccions, perquè en pagaven una puta misèria. Traduir literatura està molt mal pagat. Estan millor pagades les traduccions tècniques. No s’entén, no s’entén.

Hi ha també traduccions que…

Que són infumables. Ets a Barcelona, traduint, hi ha paraules de l’altra llengua que no saps què volen dir i que cap diccionari no t’aclareix, i de vegades ni un natiu d’aquella llengua sap què volen dir. Llavors has de trucar a un amic: escolta, on diu tal cosa ¿què creus que vol dir? Per això moltes traduccions són com són, perquè estan molt mal pagades. És una llàstima i una injustícia.

Aquests dies he estat llegint la teva obra i certament hi ha un canvi lingüístic de Benzina, per exemple, a El perquè de tot plegat molt notable. Tu has tingut consciència d’anar creant una cosa que només és teva? Que qualsevol que llegeixi un conte teu, diu, ostres, això és el Monzó, no cal veure la portada.

Eh… El canvi lingüístic. És evident que hi ha un canvi, sobretot quan començo a treballar en ràdio. Treballar en ràdio em treu del damunt un munt de ximpleries.

El senyor de Puerto Rico.

A Catalunya Ràdio fèiem El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Després fèiem un programa que es deia El mínim esforç, que es el millor títol que puguis trobar mai, perquè facis el que facis ningú no et pot demanar més. El programa es diu ‘El mínim esforç’ i s’ha de ser fidel al títol… Se li va acudir al Vendrell i no volia posar-l’hi. Vols dir?, preguntava. En qualsevol cas, això que et deia abans: el fet de treballar en ràdio, un canvi de registre, una manera d’explicar més oral, més a prop del carrer… Això fa que, anys després, faci neteja de tots els relats i les novel·les prèvies i intenti, diguem-ne, polir-les dels recargolaments innecessaris del principi. I per això surten edicions noves i surt aquest famós llibre dels Vuitanta-sis contes, un llibre que crec que ja no s’hauria de publicar més perquè no és un llibre en si mateix, sinó un aplec de llibres. Però en canvi, no sé què cony passa, es va reeditant un cop i un altre, en català i en altres llengües; quan és un llibre gairebé funcional: la seva funció era aplegar tots el canvis de redacció dels llibres previs i prou… A Alemanya la cosa encara és més espectacular. Li vaig dir a l’editor: escolta, en alemany no té cap sentit aquest llibre. En català, sí, però en les altres llengües no. A més, he escrit més contes des que es va publicar… Em va dir: en total, quants? Vaig dir: cent, en total. Resultat? Allà el llibre es diu Hundert Geschichten: Cent contes.

Llavors és com el Hergé i el Tintin que, al final, el que ha quedat dels Tintins és el que va redibuixar Hergé, no l’original.

De vegades passa això que dius. Mira, el Frankenstein... Mary Shelley en va fer una primera versió, que és la que jo vaig traduir, però també en va fer una altra anys després, polida des del punt de vista moral. El meu poliment només era lingüístic. La traducció que vaig fer deu ser de les poques que s’han fet de la primera versió de Frankenstein, no de la segona.

Al mateix temps que es poleix el llenguatge es va creant un tipus de narrativa, un tipus d’univers de ficció que a Benzina encara no hi és, però que després es reconeix. D’aquests contes que et deixen un neguit que no saps perquè cony és. No ha passat res extraordinari, però l’acabes i dius “uf”.

Quan vaig començar a escriure, parlo dels vint anys, a escriure sense publicar, aquí la pauta era el textualisme. S’havia d’escriure i que ningú no t’entengués. Perquè si algú entenia que a la història apareix un senyor amb una llibreta de paper groc assegut davant d’un altre senyor i amb unes ulleres al damunt del full de paper groc, i tots dos estan conversant…, si s’entenia tot això, eres gairebé un feixista decrèpit. No s’havia d’entendre una puta merda! Allò sí que era literatura. Tu, això ho vas viure? Allò sí que era revolucionari. Que no s’entengués què collons hi passava, al relat, i que anessis avançant i res. És una cosa que em recorda molt al que està passant amb aquesta cuina creativa de l’actualitat, que la cosa important és que la gent pensi: val més que no digui res perquè si dic el que sincerament en penso em diran que no estic al dia. Llavors la gent va seguint tot el rotllo perquè ningú no gosa dir el que en pensa. A poc a poc vaig anar pensant que allò no anava enlloc. I que de vegades, pots fer fosc el text, perquè sigui necessari per a la narració, però sempre i quan hi hagi un fil que puguis reconèixer. De manera que, tip, vaig tornar als antípodes, al relat tradicional: treure tota la cosa innecessària i fer històries que comencessin amb un senyor que es lleva del llit, s’aixeca, com que va mig ressacós es fot una trompada contra la porta del lavabo, es trenca el nas, sagna, llavors surt al carrer, agafa un taxi, arriba a l’hospital… No tinc cap idea clara, de res. La meva idea és que el relat o la novel·la funcionin. Que funcionin vol dir que tinguin una ànima, un inici, un final. Un final no vol dir que quedi clar què ha passat abans, sinó que sigui el final just i necessari. Tinc molt clar és quins són els models que em fascinaven aleshores, que són molts dels que te dit: Cortázar, Monterroso, Bioy Casares, que trobo que és un gran mestre, Borges també, però no em facis triar entre l’un i l’altre. Els relats de García Márquez són una absoluta meravella. Recordo un llibre que es diu, si no m’equivoco, Ojos de perro azul.

Ojos de perro azul, exactament.

Sí? Oh! Recordo aquell conte on hi ha un vaixell que la sola voluntat del capità aconsegueix treure del mar, fer-lo circular pels carrers del poble i aparcar-lo al bell mig del carrer major. És capaç d’escriure això i de fer-te creure que el vaixell surt del mar i queda aparcat al mig del puto poble, només per la voluntat del capità… I perquè ho deia això? Quins altres models? Giorgio Manganelli, Juan José Arreola, Felisberto Hernández… I després al nord hi ha Donald Barthelme, Robert Coover… Hi ha un llibre bàsic, Pricksongs & descants, que es va traduir al castellà com a El hurgón mágico, un títol que no hi té gens a veure perquè el joc de paraules entre “pricksongs”, “pricks” i “songs” no el dóna cap altra llengua. Li van posar, doncs, el títol d’un dels contes: El hurgón mágico. És un llibre que tothom hauria de llegir.

Hòstia, doncs…

No el tens? Doncs et diré una altra cosa: a la traducció castellana hi ha un conte que en l’original anglès no hi és i en anglès hi ha un conte que en castellà no hi és, perquè era impossible de traduir. Una jugada hàbil: toca’t els pebrots i compra totes dues versions.

Models… Me n’estic deixant molts. Boris Vian! Aquell llibre que va publicar Tusquets amb el títol Los perros, el deseo y la muerte: imprescindible. crec que està descatalogat, però es pot trobar L’home llop, crec que se’n diu la traducció de Le loup-garou… I Italo Calvino, esclar! I els articles periodístics de Manganelli, a més dels relats! En té un on explica un partit de futbol, amb una distància total, com si fos un marcià acabat d’aterrar. No té ni puta idea de què va i veu vint-i-dos tios en pantalons curts perseguint una pilota. També va tenir els sants collons, el 1968!, de fer una crònica de la matança que va haver-hi a Mèxic, a la Plaza de las Tres Culturas, però narrada amb tota la fredor del món, sense cap apassionament humà. No sé com no li van trencar les cames.

Com si descrivís una gran batalla de l’Edat Mitjana.

Exacte. Era un tipus de columnisme poc habitual, aleshores. I encara menys abans. El cas Francesc Trabal. Jo havia descobert Calders de grandet. Com t’he explicat, no tenia ni tinc gaire idea de res, i anava llegint sense parar, el que descobria a les llibreries, el que m’arribava de boca dels amics… Un dia vaig descobrir Calders i, a partir de Calders, Trabal, que, a part de narrador, era un gran articulista. Publicava articles en un diari de Sabadell, uns articles que avui dia desconcertarien la norma habitual. Quotidians, col·loquials… Fa uns anys vaig sentir una cosa semblant amb un actor, Xavier Bertran, que es va fer famós a la tele amb un personatge anomenat Cartanyà. Doncs aquest tio té aquesta faceta d’actor, de fer personatges, però també escriu, i en una època va publicar articles en un suplement de La Vanguardia, crec que pagat pel Departament de Joventut, uns articles on feia servir un llenguatge absolutament passat de voltes, ple d’incorreccions, però incorreccions bones, perquè retraten la vida del carrer i de la gent amb quatre pinzellades. Entre aquest Bertran i Trabal hi ha un parentesc.

Tu sents que entens a les persones? És a dir, no si els entens quan parlen, sinó: tu saps com són els humans?

No gaire. Sóc asocial, no suporto els grups, m’estimo més parlar poc amb la gent. Aquesta sensació de no entendre com funcionen les coses em ve de fàbrica. Per tant, no ho sé. Un relat que parlés d’una relació entre una parella, per exemple. Doncs en faig una descripció freda perquè jo mateix no entenc què és una relació. No entenc què són certes coses. No entenc què és la felicitat, no entenc què és l’amor. Puc entendre la passió, això sí que ho entenc claríssimament. Però no entenc gaire l’amistat. Hi ha moltes coses que no entenc. Per això suposo que escric i que allò que observo no ho acabo d’entendre. Per això hi ha aquesta mirada de marcià. Per això també em va fascinar tant aquest article de Manganelli, el de l’home que mira un partit de futbol.

Jo ara recordo aquell conte, crec que és d’El perquè de tot plegat, aquell conte que explica una conversa telefònica entre dos amants, que van canviant personalitat, que són sempre un altre…

Ah, sí.

Hi ha aquesta visió antropològica, com si estiguessis mirant un galliner d’humans. Com funcionen aquests tios i què és el que els agrada, perquè al relat després resulta que estan colats l’un per l’altre, després de totes aquelles suplantacions de personalitat.

No ho sé. Escriure és un joc. Et diverteixes descobrint coses. Pel que recordo, l’origen d’aquell conte… Com comença? Ah, sí! M’encanten les frases tòpiques, aquestes de la tele i de les pel·lícules. Per cert, ara, amb els mòbils, aquest conte no es podria escriure.

Sí, aquest conte exigeix un telèfon fix.

Cada vegada que sentia el clixé em descollonava: “T’he dit mil vegades que no em truquis a casa!”. Això se li devia acudir a algú, la primera vegada, i reprodueix una situació real. Però la vegada que fa cinquanta t’adones que és un clixé que funciona. Però la llunyania entre la primera persona que ho va fer servir en narració i la que ho va fer servir la vegada cinquanta fa que ja no sigui el mateix. Perquè a la vegada cinquanta ja va carregat d’un ús refregit. És com aquestes frases que triomfen…, com ho diuen? “Perdona, però algú ho havia de dir”. Surt en aquest programa de televisió, ‘Polònia’. La primera vegada que algú ho diu, OK, la segona també. Però la vegada cinquanta o seixanta que la gent ho repeteix comença a fer-se carregós, perquè aquest clixé ja és mort. I la persona que ho diu ja no és enginyosa sinó tot el contrari. Forma part d’un ramat que repeteix llocs comuns. Doncs aquests llocs comuns al cinema em fan petar de riure. Hi ha d’altres contes meus que neixen d’un lloc comú. Anys després en vaig escriure un sobre Robin Hood. És un conte dels anys noranta, de la segona part dels noranta. Recordo que era al sofà de casa amb el meu fill i, després de molts anys en què jo pensava que Robin Hood ja havia passat de moda, vaig veure’n un remake, crec que amb Kevin Costner. De cop i volta: hòstia, Robin Hood! Em pensava que ja estava aparcat, que l’havien portat al desguàs per fer-ne peces i revendre-les. I no: tornaven a fer Robin Hood, ara en coloraines. I van dir la frase fatídica: “roba als rics per donar-ho als pobres”. Vaig pensar: una altra vegada aquest rotllo? Vaig començar a escriure el conte: ho roba tot als rics, d’acord, i ara els rics són uns putos pobres i els pobres neden en l’abundància (o en l’ambulància, que deia aquella dona). Doncs ara, si és coherent, ha de robar als antics pobres, que ara són els nous rics, per donar-ho als vells rics, que ara són els nous pobres. O sigui que es passa tota la vida d’una banda cap a l’altra.

Quan et funciona la imaginació, tu penses de vegades, “hòstia, això deu ser la dopamina”?

Jo, de la dopamina, n’he anat sabent coses recentment. Sobretot a partir del moment que vaig entrar en contacte amb una doctora que es diu Àngels Bayés, la màxima especialista en Tourette d’aquest país. A base de parlar amb ella he anat descobrint coses que no sabia, i he anat llegint articles sobre la síndrome. Si és la dopamina o no? És evident que hi ha coses que sí. Per exemple: sóc molt obscè parlant, sóc molt verro, renego molt, en situacions normals, davant d’una dona i d’un home, dic procacitats al cap de dos minuts. Suposo que si tingués el fre que hauria de tenir no les diria. Sempre ha estat així. Si miro enrere i veig el meu comportament (a partir de quan vaig deixar de ser tímid) veig que deu ser conseqüència de la falta de fre. Si mires el cas d’un altre Tourette, el cas de Mozart… Saps els títols de les seves composicions musicals? Són una absoluta marranada. “Llepa’m el cul, vinga, vinga!”, per exemple. No ho has vist, tot això?

No ho sabia!

Ho pots trobar a la Viquipèdia anglesa, que és la bona sempre, amb els noms de les composicions. Aquesta cosa de la lubricitat exacerbada….

Sobre la servitud de la columna diària. Quants anys fa que escrius columna diària a La Vanguardia?

A La Vanguardia des de l’any 2007. Havia fet columna diària al Diari de Barcelona, diria que durant dos o tres anys, a finals dels vuitanta. I després sempre havia fet tres articles a la setmana, més o menys, a El Periódico primer i, després a La Vanguardia. El 2007 a La Vanguardia em van preguntar si em venia de gust fer-ne una cada dia. Vaig tenir clar que, si deia que sí, això volia dir aparcar durant força temps la narrativa. Hi ha una cosa clara: si fas una columna diària el cervell s’hi ha de dedicar vint-i-quatre hores al dia. Si t’ho prens seriosament són vint-i-quatre hores, perquè fins i tot al llit de vegades se solucionen conflictes. Dius: “ah, esclar, aquell mata a l’altre perquè…”. Prems el llum, en aquest cas la lot per no despertar la senyora, prens nota de la idea i tornes a intentar dormir. En canvi, si fas columna diària vol dir que són vint-i-quatre hores informant-te, llegint diaris d’aquí i d’allà i més ara, amb aquesta atrocitat que és internet, que fins i tot pots llegir la premsa australiana o xinesa… T’hi pots passar llegint tot el puto dia. Vas xuclant, vas xuclant, vas llegint notícies, vas relacionant coses…

I com la portes aquesta disciplina diària?

No fas cap altra cosa. Aquest estiu he escrit una història, un relat. Perquè em venia de gust i per trencar. La disciplina de la columna la tinc clara: em dedico a això i res més. Es tracta d’intentar no quedar amb ningú, no anar enlloc, no perdre la rutina. Si mai he de fer una trobada amb algú, la faig a primera hora del matí. Quedem a les 9 del matí i, a les 10, passi-ho bé. Me’n vaig a l’estudi, m’hi tanco i ja no en surto fins que torno a casa i em fico al llit. Així, cada dia. Si t’agrada fer això, és apassionant. I el dia que li claves un clatellot a algú i, si pot ser a dos, amb el que se’n diu una capoeira, ets feliç… Saps què és una capoeira, en columnisme?

No.

Vas llegint una columna, i dius: mira, aquest li va fotent garrotades a l’A. I així tota l’estona fins que al final veus que el columnista gira del tot el cos, aixeca la cama i clava puntada al B, que fins aquell moment s’havia estat pixant de riure i dient: “mira com se’n fot, del fill de puta de l’A”. De manera que li claves tot el peu a la boca del B, que fins aleshores s’havia estat descollonant. Amb la qual cosa han rebut l’A i al final el B. Això és una capoeira. És un terme que potser encara no és a les càtedres de periodisme: la capoeira. És divertida aquesta feina nostra, no em diguis que no.

Ah, sí. Bé, jo durant una temporada vaig estar fent unes columnetes i entres en una espècie de realitat paral·lela. És el que deies: o bé parles de la realitat més immediata teva, del que fas, o entres en això que veus als diaris, a internet i tal, i comences a parlar sobre el que altres han parlat i a mi em crea una sensació com d’estar descol·locat: sé exactament de què estic parlant?

Sobre això de parlar d’un mateix: hi ha un model de columnista que només parla del que fa ell. Si aquest columnista té una trajectòria dilatada i consolidada i una imatge pública consolidada, el públic l’hi accepta. Perquè ja te l’imagines en acció, fent tal cosa o tal altra. Però, si no té una imatge consolidada, de vegades fa vergonya aliena. Perquè t’adones que va de gran senyor i en realitat no és sinó un xitxarel·lo. Escriuen, per exemple: “Aquest matí he trencat amb la dona que estimava…” I penses: ¿a mi què cony m’importa? El lector comú ja ha passat full. Tu no, perquè tens el morbo de seguir a veure quantes confessions ridícules més fa. Llavors també hi ha qui, per comptes d’escriure columnes, escriu sermons. També hi ha la columna-míting, a base de consignes. No direm noms però és fàcil posar cares a cada un d’aquests models. Una columna necessita només una petita idea, explicada clarament. Amb una columna no salvaràs el món, i hi gent que es pensa que amb una columna farà la Revolució Francesa. La Revolució Francesa ja fa molts anys que la van fer.

Sobre això de… Ara he perdut del tot el fil.

Perdre el fil em fa molta por, sobretot a la ràdio. Sempre porto nou fulls de guió que poques vegades faig servir. Perdo hores preparant-me uns fulls, com un imbècil, i després no els faig servir. I sort que no els faig servir, perquè quan improvises és millor… Quanta estona fa que parlem? I sense fulls. Bé amb els teus.

I per això serveixen. Tu ets un escriptor, una persona que escriu, però també ets un personatge i la gent té la impressió que et coneix. Potser no t’ha vist mai, però es crea una mena de familiaritat postissa, però que funciona. ¿Funcionarien igual les columnes si la gent no sabés ni quina cara fas?

Això és impossible de saber a hores d’ara. No hi ha gairebé cap columnista que no tingui una imatge pública. Potser sí, al segle XIX, hi havia columnistes que la gent llegia sense saber quina cara feien. Però ara, avui dia, al 2012, tothom ha vist des de fa anys la cara de tots els columnistes que llegeix. Si no és perquè hi ha la foto dalt de la columna és perquè els han vistos a la tele. Perquè tothom va a tertúlies, a tothom l’entrevisten… La vida dels columnistes ja ens la sabem, de tots. Ens la donen cada dia els mitjans. Que com funcionaria si no ens coneguessin la cara? Doncs no ho sé, però jo quan vaig començar tampoc tenia cap cara posada i la gent llegia les columnes independentment que em coneguessin la cara i la veu o no. La cosa interessant és quan et tradueixen llibres a països que tenen poca idea de qui ets. Si funcionen, vol dir que funcionen independentment de la imatge. De vegades m’han traduït columnes de premsa en aquella web nord-americana… Words without borders! Mary Ann Newman els va traduir una crònica que vaig escriure a La Vanguardia d’una vaga que va haver-hi fa cosa de deu anys. Hi va haver una escena excepcional, a la plaça Catalunya. Els piquets es manifestaven davant d’El Corte Inglés. Volien entrar-hi. Els segurates estaven decidits a no deixar-los entrar, perquè era clar que el que volien era muntar merder dins del local. Per tant, portes tancades i aquí no hi entra ni Déu. Llavors, tots els manifestants (UGT, banderes vermelles…) van començar a cridar: “Volem comprar!” Van començar a treure les targetes de crèdit! Amb les banderes vermelles i les targetes de crèdit a la mà, cridaven: “Volem comprar!”. Alguns picaven els vidres dels aparadors amb la targeta d’El Corte Inglés, i cridaven: “Volem comprar! Volem comprar! Volem comprar!”.

(riu)

És bona o no?

Boníssima.

I això estava passant. Què vols fer? Vols filosofar si això és una vergonya per als sindicats i per als piquets? No! Fes-ne la foto i no opinis! El meu ideal seria poder fer articles d’opinió sense opinar. Sembla una palla mental, però seria el meu ideal.

Les millors peces són descriptives.

En aquest cas és que ho posaven en safata: amb les banderes vermelles i les targetes de crèdit picaven als vidres i cridaven: “Volem comprar, volem comprar!”. Quan tradueixen una crònica així en un país on et coneixen poc, vol dir que s’entén independentment de la teva imatge. Ara bé, amb internet, poc o molt, de tothom en tens una imatge.

Això no hi té res a veure, però tu sempre has sigut fidel a Quaderns Crema…

Vaig començar amb Edicions 62. Però després, sí. Per què? M’han fet moltes ofertes, durant molt de temps, per canviar d’editorial, i sempre he dit que no. Per què? Doncs perquè els llibres de Quaderns Crema són molt ben cuidats i l’editor és editor, no pas algú que imprimeix llibres sense cap criteri i, si encabat no funciona, doncs en fa pasta de paper i torna a fer un altre llibre.

Pel que fa la qüestió del català a Espanya, per les vendes i la comercialització. Tu creus que hi ha un mínim d’atenció?

Crec que aquí hi ha una gran mentida que es va repetint sempre. A veure si ho sé explicar bé. Es diu que, en les traduccions al castellà, els escriptors catalans no funcionen. Crec que es mentida. Jo he funcionat de puta mare, sense gaire problemes. Que l’hi preguntin a Jorge Herralde, d’Anagrama, que té el llistat de totes les edicions i reedicions que es fan dels meus llibres. Si vas amb una proposta narrativa que s’entén i que interessa, deixa’t d’hòsties: a Espanya compren els teus llibres. Un escriptor en català hi pot funcionar perfectament i que no em vinguin amb romanços. Una altra cosa és que a Espanya hi hagi no sols animadversió sinó xenofòbia contra els catalans. No de tots els espanyols, però sí d’una part important dels espanyols. Això sí que es veritat. A Espanya hi ha una actitud clarament xenòfoba contra Catalunya. Però el món literari espanyol només encaixa parcialment amb això. Hi ha molta gent sensata, a Espanya. Hi he viatjat sovint, fent-hi presentacions de llibres, i m’hi he trobat gent sense cap prejudici xenòfob. Ara bé, també me n’he trobat molts que en tenien i en tenen. Molts en càrrecs oficials de les institucions literàries del Govern espanyol —sobretot a Estats Units i a la Unió Europea— tant de les èpoques socialistes com peperes. Als intel·lectuals espanyols d’esquerres, tan solidaris amb qualsevol cosa que passi a l’Univers, quan s’enfronten amb la qüestió catalana els surt la España Imperial i no aixequen el braç perquè se’ls notaria massa.

I això no passa també al revés? És a dir que aquí hi ha molta tendència a dir que tot és culpa de Madrid?

A carregar les culpes a Madrid?

Sí, a aquesta cosa abstracta que no saps exactament què és: són “ells”, no és culpa nostra.

Sí! És l’excusa fàcil de, per exemple, Convergència, que són uns tios que sempre van fent la puta i la Ramoneta. Per una banda tenen un grup d’independentistes que de tant en tant fan callar i d’altres no. Van jugant amb una pota aquí i l’altra. Són els minyons bons del PP. O del PSOE. O de qui vingui i de qui toqui. Van jugant amb aquesta ambivalència i això els dóna un rendiment. És evident que Convergència juga a això. Però és que aquí no hi ha cap líder creïble. El PSC, què és? No és res. A Convergència fan la puta i la Ramoneta, el PSC és inexistent, ERC es va suïcidar i trigarà anys a ressuscitar. On són els líders? Ara tothom parla de la independència. Sembla que serà com anar un restaurant i dir “Escolti, porti’m una independència”. “Sí senyor: tingui”, “On s’ha de firmar?” “Aquí, gràcies”. I llestos. Doncs no: la independència costarà molt, si mai s’arriba a aconseguir. Fixa’t que se’n parla en el moment de les últimes dècades que més ens estan donant pel sac. No pot pas ser casualitat. Les retallades, ens deuen milions i milions, i no ens els donen… I, aleshores, just en aquest moment precís, tothom parla de la independència. Me’n malfio. És la llei compensatòria: “m’hi posi 400 grams de puta i 450 de Ramoneta”. La setmana següent “Miri, aquesta setmana només 300 grams de puta perquè, de Ramoneta, ja en tinc 150 que em van sobrar de la setmana passada…”. Aneu a cagar a la via! La manera com els polítics manipulen la gent fa pena.

Si la setmana que ve hi hagués un referèndum sobre la independència, tu què votaries?

Votaria que sí! Claríssimament. El que passa és que amb el cul petit, calculant quins serien els ineptes que ens caurien al damunt aleshores. Però almenys ens hauríem tret del damunt uns altres ineptes: els que ens duen ara pel pedregar. ¿Per què quedar-se amb uns ineptes que no tenen gaire res a veure amb tu…? Ja sé que la ineptitud és part bàsica de la natura humana, però amb la ineptitud dels meus ja en tinc prou i de sobres. Deslliureu-me de la ineptitud aliena, sisplau…

Sí, però ens quedarem amb els nostres ineptes, que de vegades emprenyen més.

Més? O menys. Ara tenim els ineptes nostres i els ineptes aliens. Com a mínim ens trauríem de sobre els ineptes aliens i ens quedaríem només amb uns. La passaríem magra però tinc claríssim que n’estic fins als pebrots, dels altres. El problema és que tot això no passarà. Estem parlant del no res. Diem que farem un referèndum. Ja m’agradaria veure aquest referèndum. Diuen: “Ara guanyarem, perquè la Pepita ha fet una enquesta que diu que som el 51% del tal i qual”. Ha! El dia del referèndum ja ho veurem. És la independència self service? Vas a un restaurant Wok i dius: mira, agafaré una mica d’això i una mica d’allò… “Nena, t’hi poso una mica d’anous, amb la independència?”. (No sé com ho posaràs, tot això…)

Home, tal com raja.

Creus que queda bé aquesta merda?

Home, aquestes són entrevistes molt llargues, de vint o trenta folis. Això ve tal com va. Aquí jo no faig edició ni res, només miro que quedi comprensible i prou.

Jo parlo molt malament, vull dir que de vegades començo una frase i no l’acabo…

Això és un vici que tenim la meva mare i jo, que quan parlem no acabem mai cap frase. I no ens entén ningú.

(riu) És com aquell que diu: “Escolta, ¿què has vist el dallonsis? Doncs, si el veus, digue-li que dallò…”

Doncs així. Escolta: Twitter. Tu hi ets i tuiteges molt. Jo no hi sóc, però vaig entrar-hi l’altre dia i vaig estar mirant les coses que fas, retuitejant coses de gent raríssima. Quin entreteniment hi ha en tot això?

Hi entro generalment un cop al dia, sovint al vespre, com a descompressió. Quan he acabat de llegir, quan he acabat d’escriure. Hi entro a fer el gamberro. (Per cert, un dia s’hauria d’escriure sobre l’ús del Twitter que fan els escriptors: “El temps només persevera en el cervell que no s’albira…”)

De galeta xinesa.

No direm noms, però tothom va d'”ara jo faré història amb un tuit”.

Però també n’hi ha que estripen bastant. Arturo [Pérez Reverte, ndr] posa a tothom a parir.

És fascinant pel desvergonyiment. Hi ha personatges intel·ligentíssims. Molts d’aquests van emmascarats, amb noms falsos. Molts són gent amb molt d’enginy. I llavors hi ha els dements. Hi ha la branca de “putos catalanes de mierda” i la de “putos espanyols de merda”. És la mateixa gentussa que corre als comentaris dels articles, a la premsa on line. Tu parles de la collita de la taronja al segle XVIII i salten amb “¡puta Cataluña!” o “puta Espanya!”… Et sobta, en principi. Estàvem parlant de la taronja…. ¿Què hi té a veure la puta Catalunya o la puta Espanya? Són sempre els mateixos. En canvi hi ha gent que crea móns petits dins de Twitter que són fascinants… I tot això s’ha d’analitzar ràpid, perquè Twitter s’acabarà aviat. Facebook ja està clarament en davallada: s’ha convertit en una cosa arnada, sobretot des que va aparèixer Twitter, molt més immediat i on hi ha tots aquests grans cantants que foten la pota fins al coll, tipus Alejandro Sanz, David Bisbal i la resta de la patuleia. O Sergio Ramos, que en fa una cada dia. En saps l’última?

No.

Va penjar una foto de l’estàtua de la Llibertat que hi ha a Las Vegas i va escriure, “Estoy en Nueva York”. Havia confós l’estàtua que hi ha a Las Vegas, al costat de les piràmides de no sé què… En fot una cada dia. És un prodigi. Per tot això, Twitter és divertit. És com anar al bar a buscar brega. Hi ha el mateix percentatge d’imbècils que et trobes pel carrer. I gent que fa grans aforismes. A Twitter cal seguir Paulo Coelho. És un prodigi de la natura. Cada dia deixa anar una ‘genialitat’ de l’alçada d’un campanar. Per què ho deia, això? Pels aforismes. Hi ha molts tuits a l’alçada de les greguerías de Gómez de la Serna. I amb això no vull pas dir que Gómez de la Serna fos banal; just al contrari. Hi ha cervells privilegiats a Twitter, i precisament són els que no van amb cap mena de fums. Generalment creen un personatge fals. N’hi ha un, amb un munt d’enginy —no et diré d’on és ni cap detall que l’identifiqui—, però estic segur que és professor d’escola i, en canvi, a Twitter n’és l’antítesi. Juga un perfil verro, però hi desplega molta intel·ligència. Si no hi hagués molta intel·ligència no podria fer aquesta paròdia. Igual que, fa un temps —ara ja estan mig mortes—, hi havia dues ‘chonis’ dels voltants de Madrid, que parlaven entre elles amb un llenguatge degradat i creatiu, que molta gent no sabia si eren de veritat o paròdies. Com podien ser de veritat? Ties com aquestes serien incapaces d’escriure com ho fan elles, imitant perfectament la pronúncia i la sintaxi ‘choni’.

El que molta gent no fa és obrir-se a nous mons. Hi ha gent que a Twitter reprodueix el seu món de relacions habitual, el mateix que té a la vida. Per què els vols seguir a Twitter si ja els coneixes a la vida real? Segueix aquella actriu de Hollywood… Segueix aquell escriptor israelià que no pots seguir normalment… Per exemple, Steve Martin, l’actor, que a més és un molt bon escriptor, té a Twitter una activitat petita, però molt encertada. I Ricky Gervais. Fa dos anys havia fet només sis tuits de prova i encabat havia plegat. “No entenc per què serveix Twitter”. En vaig fer un article, recordo, explicant com en sis tuits havia descobert que això era una puta merda. Va passar un temps i, de sobte, un dia hi va tornar a entrar i a partir d’aleshores no para mai. Fa una cosa molt estranya: perquè ell és qui contesta, no un equip, però dóna una imatge molt agressiva i molt més antipàtica de la que dóna a través dels seus personatges a les sèries televisives. No sé si és voluntari o si, simplement, actua com li sembla.

Sospito que ell és així.

Jo també. En canvi quan l’havia vist a les sèries, a Extras o a The office, sempre n’havia tingut una percepció com d’un tio intel·ligent i subtil… El fill de puta de The office… El mataries, l’estamparies contra la paret. Vull dir que s’ha de ser un gran coneixedor de les actituds humanes per fingir un imbècil integral. Amb tot aquest rotllo vull dir que poca gent s’obre al món que no coneix… Segueix els italians, els francesos, els àrabs que tuiten en anglès! Però no, la gent es limita al seu cercle d’amistats. Fes alguna cosa nova amb aquesta eina que no serveix per a res més que per a aprendre coses.

I no tens mai la temptació d’utilitzar materials, coses que llegeixes? No és inevitable fer servir per exemple jocs de paraules o frases?

Hi ha tios tan brillants que les productores de televisió els fitxaran.

Et canvio de tema. Quina gràcia té la pornografia? Jo n’hi trobo moltes, eh, però per a tu, vull dir.

Hòstia, que és bella. És bella i és excitant. L’art romà és ple de pornografia. Moltes vegades amagada, moltes vegades als soterranis del Vaticà, però hi és, n’és ple. En els grecs ja hi era. Totes les variants sexuals que fem ja les feien ells. Tot el que creiem inventar ja ho feien ells. Perquè és bell, perquè veure la gent tocant-se és bell. Com veure una estàtua d’una persona bonica és bonic. La Leda, una mica estirada, ensenyant una mica el cony per la part de sota i, al damunt, el cigne aquell que l’acaricia amb el bec… Això equivaldria al soft porno d’avui en dia. I Nicolas Poussin? És porno pur. Arribant fins a Picasso amb quadros descaradament pornos sense cap problema. Perquè és bell, perquè és bonic. Una bona pel·lícula porno és tan bella i respectable com un poussin o un picasso pornos.

I té l’avantatge de ser previsible. Saps que allò no es tallarà per una desgràcia si algú diu una paraula inconvenient: acabaran follant i avall.

Hi ha moments boníssims. Parlant de llocs comuns… A mi el rotllo del pizzer em fa descollonar.

Això és un clàssic! I al porno dels setanta era el butanero. Els butaneros follaven contínuament.

Hi ha també el rotllo del lampista. El lampista arriba a arreglar alguna cosa que s’ha espatllat…

Sempre és sota l’aigüera.

I llavors sempre hi ha la senyora que s’ho mira, mentre va treballant. Ell és a sota, amb la clau anglesa i llavors veu la senyora amb una perfecta perspectiva de la faldilla aixecada… A finals dels anys vuitanta tenia una pel·lícula en vídeo que sempre havia tingut ganes de passar-li a l’Almodóvar. Hi ha una senyora, guapíssima, amb mascareta a la cara, i tot de talls de cogombre, i rul·los al cap. Està llegint una revista. Llavors entra el marit, calent com un gos. Es posen a follar, però ella amb un total desinterès. Es deixa anar fent, però sense implicar-s’hi. Ell manxa a tot drap, ella amb una total impassibilitat va passant pàgines de la revista. És un dels moments més còmics i menys excitants que hagi vist mai. D’aquí uns anys, algunes d’aquestes pel·lis seran venerades. Si s’han conservat, perquè veig que els suports van passant i es perden… Va passar amb el cel·luloide, va passar amb el vídeo, passarà amb el devedé… Els vídeos de fa vint anys ja s’han mig esborrat. Potser es perdrà més ràpid això que les estàtues porno dels grecs, perquè aquelles estan fetes en pedra.

Vaig anar col·leccionant les primeres revistes que sortien il·legalment aquí a Espanya.

Il·legals?

Sí. Hi havia aquelles legals que es veien els pits i tot això. Però llavors hi havia les que circulaven sota mà i que es feien als tallers d’El Correo Catalán i de l’Avui.

Hòstia, no ho sabia això.

Sí, sí, les imprimien ells. Doncs hi havia coses fantàstiques! T’estic parlant de l’any 75 o 76, jo en recordo un d’una tia que li feia una palla a un tio, però no sé com s’ho feien venir que li posava a la polla un minipímer i al final hi acabaven posant tot de carn picada. I dius, que bèsties! Acabava la polla convertida en hamburgueses. I això ho feien a El Correo Catalán i a l’Avui, la pela és la pela. Tot això ho vaig guardar, que si no això un dia no s’ho creuran.

La primera vegada que vaig sortir d’aquest país devia ser el 71 o el 72. Vaig fer l’Interrail. Vaig anar fins a París. A París vaig fer un canvi d’estació: d’Austerlitz me’n vaig anar a la del Nord i, d’allà, de pet cap a Estocolm. El meu objectiu no era visitar cap museu, tot i que, sí, més tard, a Oslo vaig anar a un museu del disseny que m’interessava. Però el primer que vaig fer a Escandinàvia va ser anar religiosament a la botiga del Private. T’estic parlant de principis dels setanta. Era una botigueta com de barri. En ple franquisme la pornografia era subversiva. Hi vaig comprar el numero 1 de Private. Encara el conservo.

Acabo ja, com t’agradaria morir?

Com m’agradaria morir? Si t’he de ser sincer, d’una manera rapidíssima, sigui com sigui.

Et fa por la decadència?

Moltíssima. Morir com sigui però fent-ne via. Si és en deu segons millor que amb un minut.

I no preferiries deu minutets per dir “va que…”

No, no! No vull saber res, ni acomiadar-me de ningú i que sigui com més ràpid millor. El meu somni és la mort de Mary Santpere, que va pujar en un vol Barcelona-Madrid del pont aeri i quan van haver aterrat i tothom havia baixat ja, l’hostessa li va dir: “Senyora, que ja hem arribat”. Tatxan! El cadàver. Ja està. Llestos. El terrible no és la mort, és el que hi ha abans.

El procés dels teus pares et va impressionar?

Molt. Ja no era un nen, era un senyor gran, però no havia vist mai la decrepitud humana. Perquè sóc solitari, no he conegut gaire gent. En el cas de la mare vaig veure la degradació del cervell, i en el cas del pare la degradació del cos. Sempre em vaig preguntar què era pitjor. Mon pare va tenir el cap perfecte fins pocs dies abans de morir, quan va començar a tenir les cames rígides (i llavors vaig entendre allò d’’estirar la pota’). És tan trista la decrepitud. Això és el que fa por. La mort, rai. Pfff…, adéu i sense acomiadar-me. Un bar que m’agradava molt quan sortia cada nit era el Bikini. Saps perquè m’agradava tant? Primer perquè el lloc era excepcional, hi havia tota mena de gent, coneixies bestiar molt diferent. I hi havia dues pistes, i el fet que n’hi hagués dues permetia que hi haguessin dues sortides diferents. Jo odio acomiadar-me, a les nits. Per això si era a la pista del rock deia que me n’anava un moment a la de salsa. Feia veure que me n’hi anava i llavors sortia al carrer per l’altra porta, sense dir mai adéu a ningú. No suporto el rotllo dels petons i dels adéus i del ja ens veurem. No, a veure: ja ens trucarem si en tenim ganes i per a això no cal acomiadar-se. La sala Bikini seria el lloc ideal per morir-se i així marxar sense dir adéu. El problema és tot el que ve abans. A més, surten fantasmes. En el cas de mon pare i ma mare, una parella que s’hauria hagut de separar als cinc minuts d’haver-se conegut, a la residència ma mare feia una cosa molt bona. Li deia al pare: “Mira que eres idiota, mira que eres imbécil, porque… porque…” I llavors es quedava parada perquè havia oblidat perquè l’insultava. Però és que no hi havia cap perquè! Trenta anys enrere, quan el cap encara quadrava una mica, li deia “eres imbécil” perquè has deixat la cadira així i l’has de deixar de tal altra manera, o “eres imbécil” perquè dus això així i ha de ser aixà… Buscava l’excusa per dir “eres un imbécil, eres un idiota”. Ara no, ara com que ja havia perdut definitivament el cap, feia l’agressió però no la podia justificar amb cap excusa perquè el cap ja no li funcionava prou… Ah, i perdona, altres fantasmes! No és un cas meu, però un amic llibreter em va explicar el d’un home que, ja molt gran i amb la dona morta, agafava l’autobús i se n’anava al poble del costat d’aquesta ciutat on havien viscut de joves i es passava el dia mirant d’enxampar la dona amb l’amant. La dona ja era morta i ell devia tenir prop de noranta anys, però li sortien els fantasmes de banyes.

En surten molt, cap al final. És curiós com als tios ens surten aquests fantasmes de banyes…

I a les ties…

Sí?

Crec que no hi ha diferències. Però aquell home, quants anys va estar callant aquest neguit? Als noranta anys no recorda que la seva dona es morta i va a veure si l’enxampa follant amb un altre… La teva dona ja és en un nínxol, o convertida en cendres. Ja no hi és, no pot estar follant amb ningú. El cervell humà és descomunal.

Fotografía: Alberto Gamazo

40 comentarios

  • Fantàstica la foto de la psicoanálisi de Monzó a González. Podrem llegir-ne les notes o la diagnosi?

  • Comentaris Català 1: Comentarios Castellano 20

    • Que no sigui que la web tingui més incidència (o sigui més coneguda) dins el mercat castellà que no pas del català (de fet, els links que he rebut via twitter eren tot de twitteros castellans).
      D’altre banda, altament interessant l’entrevista. Encara, que amb en Monzó, sempre tinc la sensació, com si s’amagués “asos sota la màniga”, com si no acabés de ser totalment sincer ( es només això, una sensació, absurda d’altre banda).

  • Estimat Chukrutt: això no és la NBA. No fem de tot una competició, hòstia!

  • Una de les millors entrevistes que he llegit darrerament sobre en Monzó. Enhorabona! Hòstia puta.

  • Com m’ agraden aquestes entrevistes! Per quan la versió jot down en paper?

    • Que jo sàpiga ja va sortir un número abans de l’estiu, i per a l’octubre o així sortirà el segon.

  • Doncs …,

    tant de bo hi hagués més putes que ramonettes.

    els catalans ens mereixen l independência !!!

    els espagnols tenen por, doncs sense Catalunya,
    es veuria que l’Espagne s’ enfonsa a la cua d’ Europa.

    Espagne és un cadenat a les cames dels catalans, no es pot avançar, Catalunya és presonera.

    i tots els catalans en pateixen les conseqüêncies.

    bé menys les ramonettes xucla flautes.

    fins quin dia ?

  • Una entrevista extraordinària, a dues bandes. Grandiosa l’expressió “fer-se el xupiguai”. I això del carrer /Volt-aire/…

  • Chukrutt: igual és perquè per cada catalanoparlant lector de JotDown n’hi ha 20 o 20.000 o 200.000 de castellanoparlants. És normal, no et sulfuris. No busquem més conxorxes judeomasòniques de les que ja tenim, que ens en sobren.

  • Per fi, algu que es entrevistat en aquesta revista i no es fa el llest dient que la tele es una merda i que la gent es tonta… Per cert, que a mi em pasa el mateix, tinc intolerancia incontrolable pels personatges embrutidors d’altres cultures… Es com si d’alguna manera fos responsable dels capullos del meu barri, pero que no m’endossin els de l’altre…

  • Monzó fa anys que dóna la mateixa entrevista (diguem-ne), entenc que és la primera que li fa Enric González, però ves, quin avorriment… La seva columna diària l’ha allunyat per sempre, sembla, de la narrativa. Per ser llegit i adulat pels lectors fets a la plantilla del diari que la publica, plantilla que el columnista poleix de valent, la fa lluir. Que estrany, González. L’emperador va despullat, com de costum, i, com de costum, no ho diu ningú. Construir l’idioma quan va començar a publicar? Home… Recomano la lectura de “El quadern gris” de Pla. Ja es podia llegir aleshores en alguna de les seves versions. Vinga, Monzó, treballi en sèrio. Pla va estar 50 anys polint el seu llibre. Encara hi és vostè a temps.

    • Ai. Irene, com se’t veu el llautó…

    • Irene: Vas bé d´oïda,de lectura…Així,en general.

    • “Monzó fa anys que dóna la mateixa entrevista” -> no
      “Monzó fa anys que fa la mateixa entrevista” -> sí

      Els catalans sempre “fem”, no “donem”.

      Pel que fa la resta dels teus comentaris ho veig més o menys com tu. Tot i que sempre m’ha agradat, veig en Monzó una mica estancat des de ja fa temps.

      • La correcció admet matisos, si busquem la precisió. L’entrevistador fa l’entrevista, l’entrevistat la concedeix (la dóna).

  • Molt bona entrevista, sóc del 52 com el Quim i he llegit tot el que ha publicat, i reivindico tot el que ha dit i diu.

    Qim, tens uns collons com un toro.

    Salut.

  • Gran entrevista
    Enhorabona als dos
    Hòstia Puta, també!

  • Joder, sí. Aquesta és pornografia de la bona.

  • Si hi hagués una versió audiovisual d’aquesta entrevista, esdevindria un clàssic de la cultura catalana, com la de Soler Serrano a Pla, salvant les distàncies en les formes.

    Pel que fa al fons, em penso que no n’hi ha tantes entre aquest parell de calents mentals que han fet tant per normalitzar i popularitzar la literatura catalana.

  • Molt bon ritme! I molt bones anècdotes!

  • Com sempre, un geni en Monzó.
    Gran entrevista!

  • Tu, un escàndol d’entrevista: molt bé tot plegat: molt bona feina. De bon de veres.
    I, bé, aquest bon home sempre deu contestar la mateixa entrevista perquè es deu tractar del mateix bon home a cada entrevista.
    [- Hola, com et dius?
    – Quim Monzó. ‘Pere’t, no: Joan, sí: Joan Strowlickshienko.]
    (bé, això és a la Irene, que està més amunt i no hi arribo.)

  • L’entrevista no m’ha agradat gens. L’Enric hauria d’haver estat més incisiu en els següents punts:

    1. La displicència i divagació actual d’en Monzó, el veig a mig gas.

    2. Com ha compaginat la seva visió individualista de l’existència amb la relació amb la seva dona i el seu fill.

    Ha estat com tornar a veure El Convidat, i val a dir que l’Albert Om és un periodiste molt lluç.

  • En Pujol li dóna la raó a en Monzó: CiU feia “la puta i la Ramoneta”.

    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/jordi-pujol-sha-acabat-fer-puta-ramoneta-2195650

  • Molt bona l’entrevista. M’aprofitat molt per a una cosa que estic acabant. Salut

  • Magnifica entrevista llegida, millor que en televisió

  • Molt bona l’entrevista. He xalat com mai. Hòstia puta!

  • Molt bona, se’l veu còmode.

  • Gran entrevista. Monzo es una bestia de l’humor. Gracies Jotdown!

  • Doncs si, no té desperdici. Bons. Hòstia puta.

  • Gracias Enric González por tus escritos, por tus columnas, por tus entrevistas.

Responder

— required *

— required *