Mai Més: «Nosaltres volíem veure si tot aquell que està llegint Sanderson i aquesta mena d’autors podien fer el salt i fer-ho en català»

Publicado por
Fotografía

(Versión en castellano aquí)

La literatura de gènere en català es troba actualment en un moment molt dolç. Només cal veure els aparadors de llibreries especialitzades (i fins i tot generalistes) per trobar un bon grapat d’editorials independents que estan fent un treball encomiable en portar al lector en català tant els clàssics com les noves veus de la fantasia o la ciència ficció: Chronos, Raig Verd, Males Herbes… i Mai Més. Una editorial nascuda fa poc més d’un any de l’esforç de Judit Terradellas (La Bisbal d’Empordà, 1977) i Sergio Pérez (El Papiol, 1982) i que s’ha guanyat un espai fixe a les prestatgeries a base de bones propostes, una pluralitat de veus molt representativa de l’actualitat que vivim i un important compromís social. I unes portades delicioses, tot s’ha de dir.

Ens trobem amb els editors a la Llibreria Gigamesh i xerrem sobre la valentia o bogeria de decidir llençar-se amb una editorial independent de les seves característiques, sobre els autors i sobretot autores que els tenen enamorats o sobre l’estat actual d’aquesta mena de bombolla de pau i germanor que és el gènere en català. Oh, i sobre Terry Pratchett, és clar.

Fa prop d’un any va néixer Mai Més, editorial de llibres en català i de gènere. Sincerem-nos: pensàveu que arribaríeu a l’any amb tan bona salut?

Judit Terradellas: La intenció hi era. L’aposta per al primer any eren sis títols, i per a aquest eren vuit, el que passa que amb la COVID els números se’ns han mogut una mica, però els farem. Hem mogut les dates del calendari. El que potser no ens esperàvem és que hi hagués la bona rebuda que hem tingut. 

Sergio Pérez: Sí, des del primer moment la sorpresa és que hi ha hagut una ràpida identificació per part dels lectors, i és d’agrair. 

JT: Sabíem que hi havia un buit en català, tot i que hi havia altres editorials que estaven fent aquests traduccions, però hem vist que molts tenien aquesta necessitat.

He llegit que vau fer una tasca d’investigació a veure si la gent demanava els títols en català, per exemple aquí a la Gigamesh.

SP: Quan vam decidir que volíem fer llibres de gènere vam començar a relacionar-nos, perquè érem força rates de biblioteca, i vam començar a moure’ns per a conèixer el món: l’Associació Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, venir a la Gigamesh no només a comprar coses sinó també a xerrar amb l’Antonio [Torrubia]… coses així per a copsar què és el que volen, què troben a faltar… Vam començar a fer moltes visites a llibreters, especialitzats o no, i a preguntar com veien la ciència-ficció.

JT: Intentàvem rebre el feedback de quina era la seva idea.

SP: Vam visitar unes vint o trenta.

JT: Vam fer força xarxa: llibreries, periodistes, gent de l’Associació Catalana de la Ciència Ficció, vam anar a les TerCat també… ja estàvem en contacte però ens vam endinsar més. 

SP: I també professionals. Com ja veníem de fer llibres, quan vam començar a explicar que volíem fer això molta gent amb qui havíem treballat es van destapar i van dir: “Eh, que jo també soc freak i m’agrada molt!”. Sortien com bolets.

JT: Va ser xulo, perquè vam veure que tots aquest professionals, com correctores i traductors, amb qui ja estàvem treballant, també estaven interessats, i tota aquesta gent són grans lectors. Els qui hi treballem sovint som els qui més llegim. Vam veure que tenien molt d’interès i ganes.

Una vegada entreu al món de l’edició de llibres de gènere en català, us trobeu amb resistències o en general hi ha bon rotllo entre les editorials?

JT: Per a nosaltres ha estat molt fàcil i amb molt bon rotllo. 

SP: Nosaltres fem llibres en català i de fantàstic. Anem a un nínxol molt petit, i les editorials amb qui tenim més contacte són les que estan tocant això. Potser les altres ens són més alienes.

JT: Sí, no tenim tant de contacte. En canvi amb aquestes hem fet més aliances.

SP: Amb Chronos, amb Raig Verd, Males Herbes…

JT: Amb tots els de Orciny, Insólita…

El que és cert és que sembla que hi ha una bona salut del gènere en català.

SP: És un moment molt dolç. I això ens va engrescar a què féssim el pas. L’any abans de començar nosaltres, Raig Verd va treure Els desposseïts de Ursula K. Le Guin i els de Males Herbes van fer Torn de nit de Stephen King. I que ells ho fessin, els funcionés i tingués repercussió als mitjans ens va ajudar a pensar que potser…

JT: Era possible. Ens va animar més.

SP: Ho fa més fàcil que ho facin ells que ja tenen una trajectòria, que no que arribem nosaltres dient que això mola molt. 

La tendència del lector català o la lectora catalana és de llegir en català o tant li fa una llengua que una altra?

JT: Hi ha molts lectors de gènere que estaven llegint en castellà. I estem notant que molts fan el canvi quan els dones una proposta que potser abans no tenien. Trobaven a faltar que determinats llibres no estiguessin en llengua catalana. 

SP: Avui un lector de gènere no tindria prou material en català com per a tirar tot l’any. I, per tant, molt de freak i d’aficionat al fantàstic troba refugi en el castellà. Nosaltres volíem veure si tot aquell que està llegint Sanderson i aquesta mena d’autors podien fer el salt i fer-ho en català. I sembla que no tenen gaire problema. La frontera de la llengua era més imaginària que real

Sembla curiós que els clàssics catalans de gènere moltes vegades s’hagin vist obligats a aparèixer per motius comercials dins de l’espai més generalista de les llibreries. Hem superat aquesta fase?

JT: Crec que no. Nosaltres voldríem que sí, però quan anem a les llibreries encara existeixen les estanteries i es separa per gènere, però les novel·les que funcionen millor les col·loquen a un espai més generalista. Fins i tot a altres països on hi ha més tradició, com els anglo-saxons. Molts autors es queixen que no els col·loquen com a la resta de literatura, sempre van al calaix. 

SP: Hem anat a llibreries per a presentar-nos, i quan hem dit que fem gènere, ciència-ficció i fantasia, ens han dit que són temàtiques que no toquen. I això amb la taula de novetats al davant, amb llibres que són de gènere. Un de Margaret Atwood, la Mercè Rodoreda amb La mort i la primavera

En relació amb això, l’interès de les mitjanes i grans editorials en el fantàstic ha anat creixent amb els anys. No hem d’anar gaire lluny per veure aquest Premi Herralde 2019 per a l’obra Nuestra parte de noche, de la Mariana Enríquez. Com us afecta això?

JT: És positiu. 

SP: Sí, però tornem al mateix: és un tema d’identificació. Nosaltres no rebutgem la identificació amb el gènere i diem que fem fantàstic, fem ciència ficció, som freaks. I si aquests llibres triomfen però se’ls treu l’etiqueta per a poder-los vendre no se’ls identificarà amb el que fem nosaltres. En canvi, si se’ls reivindica com a terror, per exemple, en el cas de la Mariana, no hi haurà problema. 

Podem dir llavors que no us treuen lectors. 

JT: [Riures] De moment no.

SP: Ens agradaria treure’ls lectors nosaltres a ells. [Riures]

JT: És difícil de dir, perquè després hi ha tota la xarxa comercial i on arriba cada empresa. Nosaltres som a un nínxol i tots aquells que s’identifiquen amb el nostre segell i aquestes lectures tan específiques també compraran llibres d’Anagrama o llibres de Periscopi, que és una editorial més generalista però que també està fent títols més de gènere. Es fa difícil.

SP: Però al final aquesta frontera hi és. L’altre dia El Biblionauta ho comentava. Fan uns premis anuals de ciència-ficció, fantasia i terror i no havien ficat els llibres de la Shirley Jackson perquè qui els edita no s’identifica com editorial de gènere -tot i que ho fa, perquè també ha fet un llibre d’escriptura de l’Stephen King-. Ni ells mateixos, que s’assabenten de tot el que va sortint, van caure en què allò és evident que és gènere i terror. 

JT: Amb nosaltres el lector sap què trobarà.

Ja que us definiu com a editorial de llibres freaks, què tal veieu el fenomen freak? Es manté als marges o s’està popularitzant? O potser el que s’està popularitzant no és exactament frikisme?

JT: Quant a altres tipus de narratives, més cinematogràfiques o de sèries, sí s’està popularitzant el fenomen freak i el gènere en general.

SP: De les etiquetes que reivindiquem és potser la més polèmica, perquè hi ha molta gent que no en vol dir freak, perquè diu que té un punt mainstream o perquè es reivindica des d’una cultura massa trash.

JT: O més superficial i de moda. 

SP: El típic de “Als vuitanta i noranta els freaks érem quatre i estàvem molt menyspreats, i ara ve tota una munió de gent dient que ho són i ens deixen sense espai a nosaltres”. Doncs no sé, crec que no és tan així. Fenòmens com Gigamesh són una bona mostra de què és un món amb bona salut.

JT: I s’ha anat expansionant per aquest triangle, per exemple. 

SP: I no a pitjor. Cada dia l’ambient és més maco.

Manté l’essència.

SP: Sí, manté l’essència i fins i tot lluita contra coses com per exemple que abans era molt més masculí. Ara s’ha obert i hi ha moltes més noies. Als actes que fem i entre el nostre públic hi ha més dones que homes. Si l’obertura implica això, benvinguda sigui. 

I tal com dieu s’ha fet generalitzat l’interès per la ciència ficció i el fantàstic a les plataformes d’streaming i al cinema… El públic ha deixat de veure el gènere com una cosa marginal o infantil?

JT: El públic general no. Els que en són fans venen a nosaltres, compren els nostres llibres i saben què es troben. Però encara s’ha de fer molt de camí. Potser hi ha molta gent que veu pel·lícules o sèries, però després una lectura li costa més. 

SP: Nosaltres, per exemple, quant a la imatge, no hem volgut fugir dels referents que ens donen la il·lustració o els referents de gènere, i això ha fet que a molts llocs ens classifiquin com juvenil. Fins i tot llibres que no són gens juvenils. I llavors li hem de dir al llibreter que aquell llibre no és precisament juvenil.

JT: [Riures] Ja ens agradaria. 

SP: S’ha d’anar educant.

Al vostre catàleg trobem ciència ficció i fantasia, però intentant no perdre mai un punt de reflexió política i social. Fins a quin punt us és rellevant aquest aspecte?

JT: Un no és imparcial quan escull les lectures, evidentment. Volem que siguin atractives per als lectors, però la nostra manera de pensar i la nostra perspectiva de la societat compta molt. I és molt fàcil, perquè ara moltes d’aquestes autores i autors estan bolcats al gènere donant noves alternatives socials, fent crítica a la societat, parlant del feminisme, del racisme… tots som allà mateix.

SP: Si anem a buscar publicar el millor que s’ha fet els últims anys és indiscutible que publicarem aquestes temàtiques, no podrem fugir. Però també és important que sabem que no ens farem rics, sinó que més aviat al revés. És per vocació i perquè ens agrada. I si ho fem per vocació ens preguntem què podem aportar a la societat. Si podem fer llibres crítics que ajudin a introduir una reflexió sobre el nostre món o cap a on anem. Però també és important reivindicar l’apartat més lúdic i que aquesta literatura també ofereix un espai d’evasió que és potser més rellevant que l’altra. Quan parlaves dels freaks, d’aquesta gent que s’ha sentit al marge de la societat, moltes vegades és gent amb una realitat complicada… com la mateixa Octavia Butler, que des de ben petita va trobar en la literatura de space-opera, naus espacial i la ciència-ficció un refugi de la seva pròpia realitat, un espai on sentir-se segura. I volem que aquest llibres segueixin fent això. Que quan algú digui que no pot més tingui el llibre.

JT: Un territori d’evasió que també l’ajudi a identificar-se amb personatges que a la seva societat no trobava.

I relacionat amb això també tenim la importància del femení. Com heu comentat abans cada vegada hi ha més lectores, però també cada vegada hi ha més autores. Compteu amb un bon munt d’escriptores, però també d’il·lustradores, com la Marina Vidal. Com està afectant al gènere l’aparició de totes aquestes autores?

JT: Des d’un principi ens vam plantejar que miraríem d’intentar publicar més autores que autors, una tasca que en moments se’ns ha fet difícil.

SP: Perquè malgrat que la situació és molt diferent ara a com era fa vint o trenta anys, la realitat impera, i als mitjans els llibres que són notícia són els que són, que són majoritàriament escrits per homes, i de vegades és difícil no sentir-te mogut per aquesta tendència i fixar-te en un tipus de contingut en concret. Per això hem de fer l’esforç i ens vam posar aquest norma, que potser és estúpida: no tindrem mai més autors que autores. Sabem que nosaltres mateixos com a lectors, si hem estat despistats i hem llegit el que ens queia a les mans, hem acabat llegint més autors que autores.

JT: Sí, has de fer un esforç i prestar una atenció especial. Fins i tot pensant en els llibres que hem publicat, al final sembla que és més fàcil que els mitjans es facin més ressò dels autors. Potser perquè ja són més coneguts i potser costa més obrir camí per a les autores.

SP: I que per als periodistes és un espai més còmode, perquè hi ha més literatura sobre ells i més on buscar.

JT: Són noms que han sonat més, per això nosaltres volem posar aquesta atenció extra i desvetllar autores que han estat més invisibilitzades o que no han estat tan conegudes, com la mateixa Octavia Butler, que no havia estat traduïda en català, mentre que en castellà se li ha via traduït un llibre i ara n’ha sortit un altre. I són autores clàssiques.

Comenteu aquesta tendència que hi ha a publicar més homes, però últimament hi ha una crítica força comuna dintre del món editorial on es parla de que si no ets dona no et publiquen.

JT: Hem sentit aquesta opinió i se’n parla molt des d’editorials generalistes, però al gènere encara hi ha molta feina a fer. Per exemple, quant a literatura anglosaxona hi ha moltes autores escrivint i sent premiades als Hugo o els Nebula, però realment no sé si n’hi ha tantes publicades aquí.

  1. I si hi són cal veure quina repercussió real han tingut, perquè ja hem citat abans la Jemisin, que és evident que ha estat un fenomen dels últims anys, i l’avalen els tres Hugo i moltes coses més, però si compares les vendes de la Jamisin amb el Cixin Liu quedarà molt mal parada. I si compares amb Ready Player One o amb El Marciano… Encara que sembli que ha tingut molta repercussió, malauradament la conversió en lectures reals, ressenyes als mitjans o conversions en pel·lícules o sèries són menys.

Parlant dels premis Hugo, ara també hi ha força polèmica perquè es diu que s’està premiant sobretot a dones. S’arriba a un punt de discussió sobre si els premis premien la qualitat o solament pretenen transmetre certs valors com entendre aquesta obertura.

SP: Quan movem aquests llibres entre els periodistes de blogs i mitjans especialitzats, una reflexió que et fan sovint és que allò ja ho han llegit, que el llibre està molt bé però… Són gent que ja han llegit 700 o 800 libres de gènere i et diuen que allò ja ho han llegit. I als jurats d’aquests premis n’hi ha molts d’aquests. Aquestes autores arriben al gènere des dels marges, i quan estàs a un cànon, encara que sigui de gènere, tendeixes a repetir un cert tipus d’història amb uns arquetips i rols preestablerts que també és el que busquen els teus lectors. I aquesta gent que ve de fora i que ve lluitant per a tenir aquesta visibilitat ja venen trencant i portant coses noves. Ja no només pel fet de ser dones, sinó pel fet de venir de fora.

JT: No només dones, sinó també d’altres ètnies o classes socials. Tenen noves perspectives i fan noves propostes i és més fàcil que et sorprenguin. 

SP: I ara aquests jurats s’estan deixant sorprendre per coses diferents. I aquestes coses diferents les estan escrivint dones que venen de fora de la indústria.

JT: Fins i tot Octavia Butler, que va ser molt llegida als Estats Units al seu moment, ara s’estan reeditant els seus llibres. Hi ha molt d’interès per aquestes noves temàtiques feministes.

SP: O Le Guin, que ara té una relectura diferent. Al seu moment tenia coses que marxava d’allò imperant, però destaca més ara.

Parlant d’estar fora d’allò imperant, m’atreviria a dir que els lectors i lectores del fantàstic són dels que més oportunitats estan tenint per obrir-se a noves veus en l’àmbit LGTBI. Vosaltres també hi poseu especial importància en la selecció per a aconseguir una bona varietat de veus. De fet, a la vostra presentació dieu que voleu fer una literatura declarada obertament feminista, integradora, compromesa políticament, ecologista, queer… S’ha acabat el regnat de la literatura de l’home blanc?

JD: Ens interessa tot tipus de literatura, però totes aquestes temàtiques que giren en torn als gèneres, els canvis, no tancar la sexualitat en els calaixos on sempre s’ha tancat… ens interessa. Porten millores a la societat. Les hem patit, com tothom, així que creiem que és important i interessant, tan per al homes com per a les dones.

SP: Si jo hagués de dir què és el gènere, per a mi hi ha una literatura gandula, que es la mimètica, que agafa la realitat i l’accepta com és, i després està la no mimètica, que són tots aquests autors, que són els que ens agraden, que no donen res per fet i tenen la necessitat de construir el món de zero quan escriuen, i estableixen totes les normes, la societat, la religió, al llengua, la sexualitat… Si construeixes un món de zero, per què has de donar per bons els cànons i els calaixos del nostre món? Potser n’has d’obrir de nous. Alba és un llibre interessantíssim per això. En lloc de dos hi ha tres sexes, i calen tots tres per a fer l’amor. Com seria un món així? Doncs això ho va explicar l’Octavia Butler fa 40 anys. 

JT: I ara és més interessant que mai. Relacionat amb el que deies, potser s’ha vist negatiu publicar autores perquè sembla que només es publiquen autores. Però nosaltres no pensem tant en aquest sentit. Ara sembla que s’ha demostrat que les dones llegeixen més, així que la literatura generalista portarà més veus de dones, i hi ha una mica de crítica en aquest sentit. Sempre s’havia pensat que hi havia més lectors masculins. I les reflexions que porten a capgirar els rols de gènere no són interessants només per a les dones, també hi ha molts homes atrapats en aquests calaixos del gènere o la sexualitat.

SP: I no només home o dona. Al nostre catàleg estranger hi ha autors d’origen afroamericà, un autor nigerià, una autora àrab, d’origen vietnamita… I ara farem autors locals, i començarem amb Tamara Romero i amb el Marc Pastor. És el nostre repte com editors no conformar-nos amb publicar aquells que ens arriben que estan dintre del circuit. I aquí a Barcelona, igual que a Los Angeles o Anglaterra, hi ha gent migrant, i se’ls haurà de donar veu, perquè ara mateix no la tenen, a la literatura de casa, i a la de gènere molt menys. O ens conformem amb el que tenim o fem un esforç per a trobar aquestes veus. I ens costarà, perquè no estem a aquest mundillo.

JT: No és fàcil de trobar, però s’ha de buscar perquè segur que n’hi ha. No ho hem trobat per les nostres pròpies limitacions. 

SP: Podem seguir publicant autors locals sense tenir això en ment o ho tenim i comencem a fer la feina de trobar-los. 

Sobre aquest aspecte, una de les vostres autores, l’Aliette de Bodard, que té orígens francesos i vietnamites, deia a la vostra conferència de celebració del primer any que quan llegia de petita acostumava a simpatitzar amb els extraterrestres, davant la impossibilitat de sentir-se representada pels homes blancs. És força representatiu dels temps que estem vivint.

JT: A una societat com la catalana, on domina molt una llengua i un determinat pensament, segur que hi ha molta gent que té ganes de poder-se reconèixer en aquestes lectures, perquè potser fins ara no trobava aquests personatges que estaven als marges, que formaven part d’un altre grup cultural i que són reals a la nostra societat. I fins i tot les persones que sí tenen aquests referents culturals poden tenir un pensament més crític i veure que hi ha una societat més plural i que no està tota representada.

Com s’ho està prenent tot això el fandom? Hi ha molt de masclista amagat?

SP: Ara nosaltres estem a una bombolla, que és la del gènere en català.

JT: [Riures] És un oasi.

SP: Un oasi de bon rotllo, en general. Veiem algunes guerres, però es naturalitzarà. Hi ha gent que guanya exposició amb aquests flames i dient certes coses, però després això passa i el que queda és la comunitat. De vegades hi ha sorpreses, veus gent que a les xarxes tenen un perfil hardcore i després en persona són una delícia. Però tenim la sort de què a Catalunya per ara és tot força amical.

JT: Fem aliances, col·laborem uns amb els altres…

SP: La Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia va tenir una dona com a primer president: la Rosa Fabregat, així que hi havia ja certa obertura de mires. 

Parlant de xarxes socials, una editorial independent ha d’estar sí o sí a Twitter o Instagram per a sobreviure? 

JT: Sí. Nosaltres teníem aquesta idea.

SP: Com a editorial petita has de ser aquí i a les llibreries.

JT: I com a gran també has de ser a les xarxes.

SP: Sí, però vull dir que has de propiciar aquest relació constant, a xarxes i en persona. Arribem on arribem, però sabem que és importantíssim.

JT: Tenim una bona distribuïdora, que és molt important per arribar a les llibreries i lectors. Però a més hem de visitar les llibreries, conèixer tots el llibreters, portar les nostres propostes…

SP: Explicar cada llibre…

JT: I el contacte més ràpid i fàcil amb els lectors són les xarxes, així que és fonamental. I les grans editorials també ho saben perquè també hi estan bolcades. 

SP: També ens fixem en el que fan altres sectors i altres indústries. Per exemple, la presentació aquí a Gigamesh que vam fer l’altre dia i que va anar tan bé és una presentació semestral, que l’hem copiat del món dels videojocs i del de les sèries de televisió. Ens va semblar que per al nostre públic i com es mouria després tot això a xarxes podia ser interessant aquest format.

Va ser interessant, perquè al món editorial hi ha una certa tendència a les presentacions més clàssiques, i tothom sap que quan presentes un llibre vindran tres persones que a més són amics. Perdràs una hora i després anireu a prendre una cervesa. Sembla que no s’ha pensat gaire en donar-li una volta.

JT: Fer una presentació és un esforç, però és important perquè és el moment en què els teus futurs lectors s’informaran de les propostes.

SP: I has de pensar en projecció cap a fora. Si venen trenta persona i s’omple la llibreria estarà molt contenta perquè hi haurà moviment al voltant dels llibres, però probablement hi haurà moviment també a les xarxes, i l’impacte potser arriba a 500 persones. 

JT: I aprofitant les noves tecnologies podem parlar amb autors que estan a Londres, París i Dinamarca. Ho fa molt més plural. O els traductors. Tenim molt enfeinat l’Ernest Riera traduint Pratchett, i millor que no es mogui de Girona [Riures]. 

SP: O per exemple ens ha fet molta il·lusió que dos seguidors de Twitter han format un club de lectura de El Test de Sylvain Neuvel per a fer-ho per Zoom. I nosaltres intentarem ser-hi perquè ens sembla magnífic que des de la pròpia comunitat neixin propostes alienes al mercat i al circuit de llibreries.

Ja que surt el tema digital: què tal és la vostra relació amb els ebooks?

JT: Volem publicar tots els llibres que tenim en ebook, i de moment n’hem publicat tots els que tenim la llicència.

SP: De l’últim, per exemple, no tenim la llicència per a ebook, així que no sortirà, i n’hi ha algun altre. La nostra idea és fer tot el que tècnicament podem assolir. I si podem tenir els llibres en versió impresa i en versió digital, doncs millor. I si poden tenir versió en audiollibre, també. Si hi ha lectors que prefereixen aquest format, per què no facilitar-ho? Nosaltres som més de paper, però a casa meva el meu pare, la meva mare i la meva germana llegeixen des de fa anys només en digital.

JT: El problema són els drets. Pagar un extra pels drets d’ebook o audiollibre… en llengua catalana el retorn que tenim és tan ínfim que si s’han de negociar els drets apart ens ho hem de pensar dues o tres vegades, no surten els números.

SP: No tenim cap audiollibre per un motiu tècnic: no tenim els recursos.

JT: Ho estem estudiant, explorant i parlant amb gent que es dedica a la venda d’audiollibres i ens interessa, el que passa és que no és tan fàcil: l’autor vol cobrar per aquesta nova distribució, i a nosaltres ja ens agradaria que al menys es cobrissin les despeses de fer els ebooks o audiollibres. Però sempre que podem, ho fem.

Considereu que escoltar un audiollibre és lectura? 

JT: És diferent. Quan estàs llegint un llibre en paper hi ha un moment en què pares, reflexiones sobre allò, aquell fil et porta a reflexionar sobre una altra cosa… hi ha un retorn a temes interiors que et fan pensar. Amb l’audiollibre també es pot fer, però no sé si es dona tant. Jo soc lectora d’audiollibres, també, però el que m’agrada més és el format paper.

SP: Són experiències diferents que aporten coses diferents. El Ruy D’Aleixo és expert en llengües antigues de l’Índia i diu que el format escrit és desnaturalitzat i que l’oral és l’òptim per a la narració i explicar històries. Al llibre de Ted Chiang que publiquem ara hi ha una relació al voltant d’això: quan l’home va deixar d’explicar històries i va començar a escriure-les va guanyar unes certes coses però també en va perdre d’altres. Trobem que s’ha de fer i s’ha de fer bé, amb una reflexió al voltant de tot això: quin narrador, per exemple. A mi Lovecraft és un autor al que m’és més fàcil accedir en audiollibre que llegit, perquè llegit em canso, em despisto i penso en altres coses. En canvi, ben narrat hi ha una suggestió que no la trobava llegint. 

JT: És un altre canal i té relació amb el pas de la literatura oral a l’escrita. L’escrita et deixa més reflexió, però a la societat on vivim, on molta gent es queixa de no tenir temps per a llegir, l’audiollibre ho fa molt fàcil perquè pots aprofitar els teus desplaçaments o les tasques mecàniques per a alimentar el teu intel·lecte. Llavors, benvingut.

SP: Jo no condueixo, ho fa sempre la meva parella, i em vaig adonar que era una mica egoista per part meva aprofitar els viatges llargs per a llegir mentre ella conduïa, així que vaig començar a llegir en veu alta.

Va, parlem de la cerca d’autors i autores. Com ho feu per escollir el que voleu publicar? Hi ha algun procés?

JT: Diferents. [Riures]

SP: Això és problemàtic. [Riures]

JT: Tenim una llista molt llarga, tenim molts autors i autores que no estan publicats en llengua catalana, sobretot per traduccions, que és el que havíem fet fins ara. Ara estem començant a fer també autors locals. 

SP: Tenim unes normes, com si fos el Dogma del Von Trier. Una és que sempre tindrem com a mínim el mateix número d’autores que d’autors. Una altra norma és que intentarem prioritzar aquells autors que no han estat mai traduïts al català i, evidentment, els que mai no han estat traduïts en general. Hi ha gent que ens demana que reeditem Dune, per exemple.

JT: I ens encantaria. De vegades penso que m’agradaria llegir-lo amb una nova traducció, però és que ja es va fer en el seu moment. 

SP: Fer això és no donar accés a un altre autor que està per descobrir. El cas de Terry Pratchett és evident. Que un autor de la seva alçada no hagués estat traduït mai al català era una cosa que s’havia de corregir. 

Com és que encara no s’havia traduït al català?

JT: Això se li hauria de preguntar a la resta d’editorials. De moment hi ha hagut una bona rebuda, per part de nous lectors i fins i tot per part de gent que ja l’havia llegit en castellà. Segurament no s’havia fet perquè ja està traduït gairebé tot al castellà i ara es ven en format butxaca, molt econòmic, i suposa un risc, per això no s’havia fet, probablement. Com podia ser que un autor que havia venut 80 milions de còpies arreu del món i que s’ha traduït a 40 llengües no existís en català?

SP: Si no ho han fet és perquè segurament el més fàcil és que no surti bé, perquè els altres editors no són tontos i no vindrem nosaltres a descobrir res. Nosaltres creiem que com és més una vocació de construir món i de fer una societat millor, no pot ser que una literatura seriosa no tingui a Pratchett. I, per tant, ho hem de fer. Ara el repte és comunicar això prou bé com per a engrescar la gent a apropar-se i comprar-se els llibres. Ho haurem de fer bé en els propers mesos per a què funcioni. I, igualment, si funciona no serà tan espectacular com per a treure’ns de pobres. El repte és fer que això tingui sentit, i per a això s’ha de comunicar la importància de l’autor i la importància de què arribi en català; i nosaltres, com a freaks, potser som una mica més aptes que altres que es preocupaven de com vendre-ho. 

JT: I una altra vegada: hi ha llibreries generalistes que, en saber-se això, s’han interessat i ens han dit que són grans fans de Pratchett. Segurament hi haurà més lectors interessats del que ens pensàvem. Bé, això és el que desitgem. [Riures]

  1. Per a nosaltres ja ha estat espectacular només la reacció de la gent a l’anunci. Ara hem de seguir treballant per a què aquest interès no decaigui. 

JT: Fins i tot la seva editorial i l’agència s’han posat en contacte amb nosaltres perquè els ha arribat el ressò de la bona rebuda que ha tingut.

Amb els autors coneguts el lector ho té més fàcil, però amb la resta una bona ajuda estan sent els premis. Per exemple, aquests últims premis Locus al Ted Chiang o Amal El-Mohtar i Max Gladstone demostren que teniu molt bon ull escollint títols.

SP: Si vols seguim amb les normes que et deia. Una altra es que veiem que aquell títol tindrà premis, que se’n parlarà. Llavors entre un llibre que ens agrada molt i que ens fa l’efecte que se’n parlarà molt i així ens faran la feina de comunicació, i un altre que també ens agrada molt però que passarà més desapercebut, triem el primer. O potser pel tema, si veiem que el llibre ens ajudarà a arribar a un altre tipus de públic o a reivindicar certes coses, li donem importància. Aquestes normes fan que el nostre gust personal no sigui transcendental quan triem què publiquem. Ens agraden molt, els llibres que publiquem, però a més hi ha motius aliens al nostre propi gust que justifiquen que un llibre vegi la llum i fem l’esforç econòmic i de feina que implica. 

Pot entendre el moment actual de la literatura de gènere un lector que no sigui conscient de l’existència de la ciència ficció asiàtica i africana?

JT: No. Com dèiem, ara els premis, per exemple, reflecteixen totes aquestes noves temàtiques. L’africanisme, el feminisme… estan molt en voga, i per a tenir una perspectiva general necessites estar molt atent a això.

SP: Són llibres que en molts casos no són tan obvis, i necessiten de cert esforç per part del lector per a entendre què, com allò no pertany a la seva realitat social o econòmica, no serà ben bé igual. He vist a aficionats al fantàstic i a la ciència-ficció parlant d’autors xinesos i dient que s’assembla a la ciència-ficció que es feia aquí als anys 80, no a l’actual. Has de fer l’esforç de ficar-te a una altra cultura que està a un moment molt diferent al nostre. 

JT: És una altra història, un altre moment històric, una altra política…

SP: Xina té a gran part del país entrant ara a la modernitat, i és una cosa que has de tenir en perspectiva i entendre el valor que allà en aquest moment s’estigui escrivint sobre aquesta temàtica. Són lectures que ajuden a obrir ments.

JT: I a tenir un pensament més crític.

Tinc una breu reflexió: està genial conèixer autores com la Nnedi Okorafor, però aquestes veus que generalment han crescut als Estats Units són realment les veus dels autors africans o estan d’alguna manera desvirtuades?

JT: Penso en l’Octavia Butler i, tot i que s’engloba al moviment de l’afrofuturisme, estem parlant d’una afroamericana que viu en una cultura occidental, la dels Estats Units. La perspectiva d’un autor que visqui a la Xina és molt diferent de l’Aliette de Bodard, que té una procedència vietnamita però que el seu entorn cultural és europeu. 

SP: Nosaltres com editors depenem molt de la literatura anglosaxona, i a moltes d’aquestes veus hem accedit perquè estan escrivint en anglès o perquè s’han traduït a l’anglès, perquè no llegim swahili o àrab.

JT: Estem limitats perquè no llegim les llengües africanes o asiàtiques i moltes d’aquestes veus no es tradueixen a les llengües que ens puguin arribar. Depenem del que proposin altres editorial d’altres països.

SP: En aquest sentit, Tade Thompson, tot i que és nascut a Anglaterra, va viure part de la seva vida a Nigèria, i llavors es nota que és un africà parlant des de l’Àfrica. O la Cassandra Khaw, que és nascuda a Malàisia. Ha emigrat i ha escrit en anglès perquè s’ha mogut per tot el món. Però al final la nostra porta d’entrada serà l’anglès o el francès. És trist, però és així.

JT: Hi ha altres autores que ens poden interessar, com la Lauren Beukes, que resideix a Sudàfrica des de fa molts anys. I potser algú podria pensar que no pot parlar tan bé d’Àfrica com algú que sigui d’origen africà.

SP: És complex, però ja som conscients d’entrada d’aquestes limitacions. I fins i tot si poguéssim llegir xinès, qui ho traduiria? Nosaltres, perquè coneixem prou bé l’idioma, o trobarem algun bon traductor del xinès al català?

Ho teniu fàcil per a trobar bons traductors al català?

JT: Ara mateix hi ha bons traductors. És molt important trobar aquell traductor que s’avindrà a la veu d’aquell autor o autora, perquè un pot ser molt bon traductor però no encaixar amb l’autor o autora. Aquest és el tema més delicat. Però sí, tenim a bons traductors con l’Ernest Riera, el Ferran Ràfols, l’Anna Llisterri… Per a nosaltres no ha estat cap problema. Els coneixem perquè som lectors i perquè fa anys que treballem al sector.

  1. Per ara no hem rebut cap queixa. Al contrari, no és per treure pit, però crec que moltes de les nostres traduccions són de molt bona qualitat i que comparant-les amb el que s’està fent en castellà… Semblava que la llengua seria un handicap, però al final ha estat un gust i un descobriment veure llibres que no s’han traduït a sac, sinó que s’ha fet amb carinyo. També té a veure amb el tema de les subvencions i moltes altres coses i entenc que les editorials en castellà han de lluitar amb altres realitats. 

JT: Aquí amb el tema de la llengua hi ha unes bones subvencions a la traducció al català. I són necessàries, perquè si no seria molt difícil poder publicar.

SP: Però més important que la pròpia subvenció és que fixa un preu de traducció, i llavors no podem anar a racanejar. Ja que pagarem bé podem triar els millors.

JT: Es fixa un preu, hi ha una cultura de la bona feina, hi ha una tradició… des de fa anys hi ha uns traductors que estan treballant per a totes aquestes editorials petites o mitjanes que formen part d’aquest territori de la llengua catalana. I ens han sorprès coses, com quan vam acudir a traductors que ja coneixíem per la seva llarga trajectòria, com l’Ernest Riera i, un cop li vam oferir Alba de l’Octavia Butler i li vam dir que ens volíem dedicar a traduir obres de fantasia, ciència-ficció i terror, ens va dir que és un gran fan i que tota la vida havia volgut traduir-los. O el Ferran Ràfols, que ens va donar les gràcies per descobrir-li Miéville o Ted Chiang

SP: I més enllà de la responsabilitat que li posem nosaltres a l’Ernest Riera amb el Pratchett, ell ja es posa la seva pròpia, perquè és un autor que idolatra i del que s’ha llegit tot.

A nivell local, heu decidit començar amb la Tamara Romero i el Marc Pastor. La primera, amb una obra del 2012 que va sortir publicada en anglès. Què us va cridar l’atenció de “Els dits de la bruixa”?

  1. Sobretot, que la primera obra de la Tamara hagués estat publicada primer en anglès tot i que la va escriure en castellà. La història ens va captivar i ens va fer pensar que aportava reflexions interessants sobre el feminisme i una societat que acaba de sortir d’una dictadura en un món de bruixes. I també que és de Barcelona i no havia fet cap incursió al català. Tot un seguit de fets curiosos que ens va fer pensar que se li havia de donar la oportunitat de que estigués publicada.

SP: És una de les veus més interessants del fantàstic a casa nostra i ens feia molta il·lusió tenir alguna cosa d’ella. Ella mateixa va voler traduir-ho i crec que ha quedat molt bé. 

I el Marc, o Víctor Negro, farà un apropament des de l’humor a l’univers lovecraftià.

SP: Estem molt emocionats. 

JT: I molt enfeinats. [Riures]

SP: Sí, perquè va a impremta la setmana vinent. Un dia que ens vam trobar amb ell ens va dir que tenia una cosa que ens podia interessar i ens va explicar que era una novel·la d’humor inspirada al món de Lovecraft. I ja vam dir: “On signem?” [Riures]

JT: A més nosaltres pensàvem que ens feia falta alguna cosa d’humor al nostre catàleg.

SP: I a més la seva solvència.

JT: Sí, si algú ens hagués dit al principi que publicaríem el Marc Pastor no ens ho haguéssim cregut. Va ser una gran sorpresa i ens va encantar. 

SP: Si escrius aquí fantàstic en català el més fàcil és seguir la tradició que ja existeix a casa nostra, que és la de Calders i Perucho, però el que ens agrada molt d’en Marc és que tindrà aquestes influències, però també hi ha Agárralo como puedas, hi ha Star Wars, hi ha cinema pulp italià i americà… és un pou de referents i estils que ens interessa i quedava molt bé al nostre catàleg. Tenim molta sort de tenir un autor com ell a la nostra literatura, i que a sobre el podem publicar…

Autors com el Marc Pastor van publicant en castellà i català. Existeix competència entre els dos idiomes?

JT: No, si aquest llibre es publiqués també en castellà segur que obriria un altre públic.

SP: Una altra de les normes, que no l’havíem dit, és que, com sabem que convivim amb el mercat castellà, una cosa important és que no només fossin inèdits a la nostra llengua, sinó també en castellà. Per exemple, Així es perd la guerra del temps, que ja ha guanyat tres o quatre premis, no està publicat en castellà. O Alba, que està descatalogat. I així amb molts. Ens va bé per a tenir a tots aquells que se sentien més incòmodes de llegir en català. Si només tenen aquesta opció ho hauran de fer. I així hem arribat a lectors nous. Quan hem provat amb llibres que ja estaven editats en castellà i ens feia més por a veure quant del nostre mercat s’havia menjat ja les traduccions prèvies, com La ciutat i la ciutat o La brigada lluminosa, hem vist que no havia estat tant. Fins i tot alguns han anat millor, perquè ja se n’ha parlat i la gent ja coneix l’autor i perquè hi ha tot un teixit de llibreries que treballen per a un públic que llegeix en català i probablement la primera edició del llibre de Miéville que han tingut ha estat la nostra. 

I suposo que hi haurà gent que, tot i haver-ho llegit en castellà, voldrà tornar a llegir-ho en català només pel fet de llegir-ho en català. A mi em va passar amb La ciutat i la ciutat.

JT: O per exemple Ted Chiang amb Exhalació, aquest recull de contes que publicarem al setembre, també sortirà en castellà, però pensem que és necessari que també el tinguem. 

SP: I, sortint al mateix temps, tota la campanya que fan ells també és campanya a favor nostre. El problema és quan t’imposen que has de sortir mesos després o, com amb Pratchett, que ja tingui moltes edicions. Has d’arribar a gent nova que encara no ha llegit a Pratchett o convèncer els que ja ho han fet i el tenen que val la pena una nova edició. 

Un any després i amb les tres col·leccions en marxa (clàssics, actualitat i curt/experimental), quina de les línies està tenint més èxits?

JT: Quant a vendes, aproximadament les tres.

SP: Sí, no hi ha grans diferències. Per poc, però els que han sortit millor són els clàssics, però també són els més difícils de fer, perquè són tapa dura, edicions més cuidades i més cares. Però hi ha gent que té els clàssics perquè potser pel disseny són els més accessibles a tot tipus de públic i això ho hem notat a les vendes, però també hi ha hagut molta identificació amb la col·lecció Catxap per part d’alguns lectors, que diuen que es compraran tot el que surti en aquesta col·lecció, perquè tot el que han llegit fins ara els ha agradat. 

JT: És una lectura ràpida que descobreix nous autors…

I té un punt diferent que crida l’atenció. 

JT: Aquesta col·lecció té més entrada a llibreries generalistes pel propi format, pels autors… i és més fàcil que entrin a un públic més general en llengua catalana.

SP: Però també era el que buscàvem. Amb Nüwa el que busquem són els premis i que l’actualitat sigui el que ens mogui els llibres. 

Va, per acabar: recomaneu-me autores i autors internacionals però poc coneguts que tot fan del gènere hauria de conèixer.  

JT: Per exemple Jemisin, que no està traduïda al català però que té traduïda a l’espanyol la seva trilogia de “La Tierra fragmentada”. 

SP: Soc molt devot de Becky Chambers. El que ha fet amb la nova trilogia de “La Peregrina”, és espectacular. He gaudit amb una lectura que per a mi és una barreja perfecta entre evasió i raonament crític i exploració de la nostra realitat. O el Runas de Victor LaValle, que em sembla brutal. Això d’estrangers. I d’aquí de casa…

JT: L’Elisenda Solsona, la Roser Cabré-Verdiell, la Carme Torras Okorafor i les clàssiques com Le Guin, que ara podem llegir gràcies a unes magnífiques traduccions de la Blanca Busquets. Tot i que les hagis llegit en castellà és una molt bona oportunitat per a poder llegir-ho en català.

SP: Estem molt atents a tot el que està publicant Insólita en castellà. Agafa molt bé el pols a l’actualitat internacional del gènere. 

JT: I d’editorials internacionals, tot el que publica Tor Books o Orbit Books. Estem molt atents a tot el que publiquen, perquè també estan publicant novel·les més curtes que ens encaixen a la col·lecció Catxap.

MENSUAL

3mes
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL

30año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 
 

ANUAL + FILMIN

85año
Ayudas a mantener Jot Down independiente
1 AÑO DE FILMIN
Acceso gratuito a libros y revistas en PDF
Descarga los artículos en PDF
Guarda tus artículos favoritos
Navegación rápida y sin publicidad
 

Comentar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.