Versión en castellano aquí
Traducció al català de Adrià Ruiz
A l’escriptora Adania Shibli li sobren mèrits perquè se la conegui i respecti en l’àmbit cultural i literari. No obstant, el rebombori polític i mediàtic creat amb motiu de la decisió de posposar sine die l’entrega d’un premi a la seva novel·la Un detall menor, —que s’havia de fer en el marc de la Fira de Frankfurt, dies després de l’atemptat de Hamas del 7 d’octubre de 2023 i de l’immediat esclat bèl·lic a l’Orient Pròxim que encara dura—, ha fet ombra a la seva rellevant aportació literària.
Amb tot, la polèmica ha servit com a revulsiu perquè l’obra, on algun crític alemany va «detectar» antisemitisme, arribi encara a més llars de tot el món, ja que la novel·la, que és excel·lent, va sumant traduccions, com la recent al català publicada per Editorial Navona, amb una traducció de Mohamad Bitari. L’editorial ha col·laborat, a més, perquè l’autora participi en un diàleg al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona («Escriure en l’esborrament»), i en un taller amb artistes al centre de producció i recerca HANGAR («Destrucció – Alto el foc»), tots dos a Barcelona.
Des de la seva publicació el 2017, Un detall menor no ha deixat de recollir èxits i premis literaris, a més d’haver estat preseleccionada per l’International Booker Prize i finalista del National Book Award. Compta, a més, amb la lectura i el sòlid suport d’escriptors com el Premi Nobel de Literatura John M. Coetzee. Sobre el llibre —dividit en dues parts, en dos espais, en dos temps, en dos estats de consciència— s’ha dit que pertany al gènere de la novel·la com a resistència. És, a més, un estudi sobre el llenguatge i un homenatge al llenguatge mateix i als seus mestres: Khalil Al-Sakakini, Primo Levi, Wisława Szymborska.
Ets una de les escriptores contemporànies en llengua àrab amb major projecció internacional. Fins a quin punt la teva biografia com a palestina i el teu origen familiar beduí estan presents en la teva escriptura, en l’ús que fas del llenguatge i del silenci? En el teu llibre Un detall menor t’allunyes de la forma narrativa tancada, la qual cosa és pròpia del relat oral, obert al canvi, no cristal·litzat.
Prefereixo no descriure’m amb el títol d’«escriptora», sinó amb la forma verbal, amb l’acte d’escriure (writing), que per a mi també significa viure (living). Per a mi Palestina no és una identitat nacional sinó una mestra de la vida, de com existir i de com relacionar-me amb l’art des d’una posició ètica i d’escolta, conscient i compromesa amb el que anomenem sensibilitat. Crec que la meva biografia personal no és important, no és el central. Tanmateix, soc testimoni de com el llenguatge sorgeix, d’una manera molt específica, en el context de Palestina. Un context d’exclusió i d’eliminació, també del llenguatge. Això m’ensenya a veure com es prevenen o com s’ignoren certes narratives i a observar aquests fenòmens des d’un cert sentit de nomadisme. No és una cosa triada, el context el marca una expulsió. Succeeix quan t’expulsen del territori de la narració, del territori del llenguatge i de la terra mateixa. És un tipus de nomadisme que també viuen les persones que es veuen obligades a migrar o a abandonar les seves cases. Amb el desplaçament físic també es dona un desplaçament del llenguatge en el qual vius. El llenguatge és com un paisatge molt íntim que et veus obligat a abandonar, si no íntegrament sí en alguns aspectes. Perds l’estat d’innocència quan passes de relacionar-lo amb el fet de comunicar coses a que, de sobte, aquest llenguatge es relacioni amb un estat de fugida i de càstig. L’exemple més immediat és que en els mapes no hi ha una referència a Palestina, no hi ha el seu nom escrit. Quan t’adones d’això, et converteixes en testimoni d’aquest conflicte.
La meva mare no era el que es diu una story teller, una narradora d’històries, ni tan sols parlava gaire, el meu pare encara menys. Però quan es tallava la llum ella ens explicava històries. Vaig aprendre que en la foscor, quan et concentres i escoltes, encara que al principi no vegis res, de sobte, el llenguatge té la capacitat de crear llum a partir de les paraules. Per a mi l’art de la narració es dona en qualsevol diàleg entre persones, fins i tot en la tafaneria. És interessant veure com una història pot canviar a partir d’introduir un concepte o una paraula que fa que variï el sentit del relat. Això passa especialment en la narració oral, mentre que l’escriptura fixa la narració, la reté. En el relat oral, el relat no necessàriament prové d’un llenguatge fluid, és possible que durant el curs de la narració t’emocionis, trenquis el ritme, t’oblidis del que anaves a dir o tinguis llacunes en el llenguatge. Totes aquestes faltes es resolen a la narració escrita.
Sostens que no t’interessa tant l’argument, el «què» de la història (about), com el lloc «des d’on» escrius aquesta història (from). Un des d’on que es desplaça en el curs del temps i del lloc. Com ho planteges quan escrius?
Aquest des d’on no el trio jo. És una cosa inesperada i fins i tot hipnòtica. No és que tu decideixes, escriuré des d’un aquí, des d’un ara… És com enamorar-se, no ho planifiques. L’acte d’escriure és com fer l’amor. Sempre associem fer l’amor amb una cosa sexual, corporal i privada, però escriure és una cosa així com fer l’amor. Ens entreguem de la mateixa manera que en enamorar-nos confiem sense tenir certeses ni conèixer bé la persona estimada, no sabem què passarà en el transcurs d’aquest escriure que és viure.
A la teva novel·la se sent, especialment a la segona part, un escriure que explora el llenguatge i el silenci.
El llenguatge i el silenci, i també el moviment que es produeix en el temps i en el lloc. Per exemple, l’eliminació d’unes certes paraules és en si un moviment en el temps i en el lloc. Un lloc que tenia un nom determinat, de sobte ja no el té. Aquest nou nom que hi ha ara prové d’una narrativa específica que no és la teva narrativa, sinó que és una narrativa que vol eliminar-te. Llavors sorgeix la pregunta de com confiar en el llenguatge, perquè pot nomenar-te però també eliminar-te. El llenguatge existeix de moltes formes, el mateix que el silenci, hi ha molts silencis possibles.
El teu cognom o nom de família, Shibli, és una imposició de les autoritats israelianes durant els anys 80 del segle passat. Quin era el vostre cognom anterior i què significa aquest canvi de nom que com dius és moviment i desplaçament?
Quan canvies el nom de les persones, canvies el nom dels pobles i de les ciutats, i també prives aquestes persones de la relació que tenien amb el territori i amb la terra. Si no s’hagués canviat el nostre nom de família, si s’hagués mantingut, hauríem tingut accés a un territori al qual aquest nom de família estava relacionat, però en canviar el nostre nom, en forçar-nos a tenir-ne un altre, la nostra relació amb aquesta terra es trenca. El nostre nom de família era Subeih (Sbeih). És un nom interessant que procedeix d’una matriarca de la família, una dona poderosa de nom Subeih. Quan la relació amb el nom queda trencada no només deixes de tenir una relació amb el teu lloc de naixement sinó també amb tu mateix a través del nom nou.
En la meva família ens encanta posar noms inusuals. Quan neix un nou nadó, tots anem al diccionari i comencem a cercar. Trobar un nom inusual es converteix en un art, l’art de nomenar. Un nou nom, et porta a un altre lloc, a una altra banda.
En la conversa en la qual vas participar al CCCB et vaig sentir dir que un dia vas decidir destruir la teva biblioteca. Explica’m aquesta decisió que per a mi és tan difícil de comprendre.
Quan et persegueix la destrucció… i tens un vincle d’amor amb els llibres, i t’agrada tenir llibres, però també tems que la teva biblioteca es destrueixi… Hi ha un pensador que estimo immensament i que em va influir molt, és el lingüista i escriptor palestí Khalil Al-Sakakini (1878-1953). Vivia a Jerusalem i tenia una biblioteca impressionant. Va ser una de les últimes persones en va abandonar el seu barri el 1948, després de ser bombardejat per les milícies, i va haver de fugir deixant enrere la seva biblioteca. Va ser una de les experiències més doloroses per a ell. Va escriure un text en el qual dedica unes paraules als seus llibres i al que va representar la seva pèrdua. Aquelles paraules de record als seus llibres i a la seva pèrdua m’han influït molt; em van fer pensar què faria jo amb els meus llibres, amb la meva biblioteca, si algun dia estigués en aquella dolorosíssima posició.
Ell va morir cinc anys després de veure’s obligat a abandonar Palestina. Sempre va enyorar la seva biblioteca. Al Caire va continuar escrivint els seus diaris, en una de les pàgines es pot llegir «hauríem d’intentar el silenci, hauríem d’intentar-lo, hauríem d’intentar-lo». El pensador i lingüista de l’àrab, llavors un dels més importants i influents de tota la regió, poc abans de morir, insisteix fins a tres vegades que hauríem d’intentar el silenci. Llegir-ho per a mi va ser com una sacsejada. Em va fer pensar que destruir la meva biblioteca era una manera de repetir el seu silenci, de tornar al seu silenci i de retre-li homenatge a ell i a la seva biblioteca robada. Perquè la seva biblioteca va ser robada per experts de la més tard anomenada Biblioteca Nacional d’Israel. Els seus llibres, com moltíssims d’altres, van ser robats de biblioteques privades i posats en aquesta institució.
Per a Sakakini els seus llibres eren una guia ètica. Per saber sobre la generositat, per exemple, buscava a la poesia per aprendre’n d’ella. Però aquells llibres ara robats que guiaven al pensador en la seva ètica de la generositat estan a la Biblioteca Nacional d’Israel. Em pregunto si algú allà es dirigeix a aquells llibres amb el mateix afecte i recerca ètica. Em pregunto com estan ara aquells llibres, com es comprenen.
El meu llibre Un detall menor és una reflexió sobre el llenguatge, sobre com ens narrem les coses i, malgrat això, un periodista a Alemanya hi va detectar un enfocament i una propaganda antisemita… La meva reflexió està arrelada en aquestes experiències de Sakakini de cerca de guia ètica en la literatura i en la narració. Si el periodista a Alemanya va comprendre antisemitisme, em pregunto què veuen els orientalistes israelians en els llibres robats del pensador i lingüista. Fora d’excepcions, molts d’ells treballen per a l’exèrcit i utilitzen el contingut en un sentit contrari al que Sakakini buscava en el llenguatge. Destruir la meva biblioteca ha estat per a mi un acte de prevenció.
Un col·lectiu d’artistes a Berlín, el Fehras Publishing Practices, fa exactament el contrari. Entre altres projectes, ha tractat de recuperar, en la mesura que sigui possible, la riquesa cultural que representava la biblioteca de l’escriptor saudita d’origen beduí Abdul Rahman Munif.
Conec aquest col·lectiu! Son excel·lents! És curiós que els citis! Per ells sé que la meva primera novel·la està entre els llibres registrats a la Biblioteca Munif! Em vaig sentir molt honorada! Quan vaig destruir la meva biblioteca, de fet no la vaig destruir, sinó que vaig repartir els llibres, entre ells hi havia novel·les de Munif, a qui he llegit molt.
El teu llibre Un detall menor em recorda al de Cristina Rivera Garza La cresta de Ilión en la manera com relacioneu la desaparició cultural, la violència física i el llenguatge. Totes dues escriviu des d’una realitat esborrada de manera que el lector no acaba de saber on sou. No sé si en el teu cas això té res a veure amb la fragilitat de la memòria.
Jo tampoc sé on soc quan escric (riu). Gràcies per la referència, m’agradarà llegir i conèixer el treball de Rivera Garza. Pel que fa a la memòria, en el meu treball no és central, no és el tema. Per a mi el central no és tornar a un esdeveniment sinó veure com aquest esdeveniment continua i et persegueix encara que ja no existeixi a la realitat. De totes maneres, què és la memòria? Per a mi és allò que queda fixat en el llenguatge. Per tant, el meu tema no és la memòria sinó el llenguatge mateix, o millor dit, allò que queda d’alguna cosa que ja no hi és però que en canvi existeix encara en el llenguatge.
El llenguatge és realment el teu gran amor. Com va començar la teva relació amb ell?
La meva relació amb el llenguatge no va començar de manera fàcil. Soc la més petita d’onze germans i la que em precedeix té quatre anys més que jo. La distància temporal amb els meus germans la sentia especialment amb el so que feien quan giraven els fulls llegint, quan jo encara no en sabia. (Reflexiona). M’encanta el so de girar fulls. És el so que relaciono amb la família, amb la família que llegeix plegada. Si em preguntes què és la família, per a mi, és el so d’un full que gira! Quan era petita jo encara no sabia llegir, però esperava impacient que succeís aquest moviment de girar fulls que em distanciava d’ells i l’única cosa que jo volia era llegir i escriure, formar part d’això. Tenia curiositat i els preguntava contínuament sobre el que llegien, fins que al final una de les meves germanes va decidir ensenyar-me a llegir, i de sobte, aquella distància, aquella bretxa es converteix en el lloc des del qual jo puc emergir. És una cosa màgica per a mi.
El llenguatge és gairebé com un paradís… no m’agrada aquest terme, i tracto de pensar en un altre, però diguem que ho empro en el sentit que pots estar-ne dins o fora. Més tard, la mateixa persona que em va ensenyar a llegir i escriure em va regalar un quadern perquè també escrivís, com una invitació per a endinsar-me en el llenguatge d’una altra manera. Vaig començar a fer-ho i va ser entretingut, perquè em vaig adonar que escriure és crear. La literatura i l’escriptura obren… el llenguatge és màgic i és un gran misteri. Vaig estimar tant les llengües que de jove desitjava aprendre-les totes i pensava que podia fer-ho si dormia reposant el cap sobre un diccionari, no sé com se’m va acudir! També m’agradava llegir el diccionari. Llegia i repassava paraules. La literatura fa alguna cosa enorme en unir aquestes paraules, en lliurar-les a un ritme… Segueixo pensant que hi ha màgia en els llenguatges, una màgia que va més enllà d’aquest desig de joventut.
En les llengües europees hem incorporat l’ús d’imatges i metàfores de mites grecs com «caixa de Pandora» o «cants de sirenes». Té el llenguatge i la literatura àrab metàfores similars?
El llenguatge àrab és completament diferent. El considero un llenguatge més boig i salvatge perquè una mateixa paraula pot significar el seu contrari, fins i tot la paraula que significa «sinònim» en àrab també significa «antònim». Incloure contradiccions en una mateixa paraula és una bogeria, però la qüestió és que es pot crear una relació de contradicció sense que hi hagi oposició. En la filosofia moderna del llenguatge de les cultures que provenen del llatí, es tendeix a comprendre alguna cosa en oposició amb el seu contrari, alguna cosa és verda perquè no és blava, el «jo» o el «nosaltres» s’entén en oposició contra els altres, que són els «altres». Hi ha trets del colonialisme en aquest mode de comprendre. En àrab no s’utilitza aquesta estructura, perquè cada paraula és el seu significat i el seu oposat al mateix temps, això ensenya que hi ha una inclusió i no una oposició tradicional. És una lliçó fascinant que prenc de l’àrab, una lliçó ètica de no témer la contradicció. L’estructura de la llengua àrab inclou el «nosaltres» en els «altres», no es produeix la relació dominant, sinó que fomenta el canvi constant. Les coses canvien, i en canviar canvia el seu significat, fins que pot tornar-se el seu contrari, llavors tu mateix entens que també contens aquesta contradicció.
Quan m’he documentat per a l’entrevista he llegit sobre aquesta estructura gramatical pròpia de la llengua àrab, Al-muthanna, sobre la qual acabes de referir-te, tan diferent del sistema de coneixement basat en l’exclusió i en el forçar unes certes definicions i percepcions. Digues-me una paraula bonica en relació al binomi oblidar-somiar tan necessari en els temps que corren.
A l’àrab tenim una paraula preciosa per dir «oblidar mentre es somia (saha)». Quan dorms i somies, oblidar és una cosa dolça i permesa.
Segons he llegit vas emprendre l’escriptura d’Un detall menor en un estat d’ansietat lingüística.
És el meu estat permanent (riures). Però l’ansietat canvia. La meva ansietat aquí neix de la pregunta que em faig de com narrar a partir d’un llenguatge trencat. Va ser un gran repte. Per cert, mai va ser la meva intenció escriure la segona part. Quan vaig acabar la primera part vaig deixar el text. Però després hi vaig tornar. A la primera part la narració és fluïda i es basa en un llenguatge oficial, militar i fred, que és alhora el llenguatge que crea dolor, que ens esborra i ens elimina. És un llenguatge neutre, no histèric, científic, fins i tot quan es comet un delicte el llenguatge és polit i important. I vaig aconseguir escriure en aquest llenguatge que no és el meu. No és el llenguatge de qui neix a Palestina, sinó el llenguatge de qui ostenta el poder. I després va arribar la segona part. És la part on un nou llenguatge es burla d’aquest oficial, o almenys intenta tibar-lo. És com dir: «Tu existeixes però jo també existeixo i puc tenir les mateixes paraules que tu però utilitzar-les de manera diferent. Ho faig com a oposició a aquest teu que em fa mal, tractant d’observar el mal que va crear el teu llenguatge, que va crear la teva narrativa polida i segura de si mateixa. El meu llenguatge, però, mostra vacil·lació, inseguretat, por, irracionalitat; exactament perquè el teu és clar, és el llenguatge dels poderosos i mai escriuràs d’aquesta manera ni et mouràs d’aquesta manera». Aquesta va ser la lluita en aquest llibre. A la meva pròxima novel·la abordo un altre tipus de problemes també a través del llenguatge.
Com t’ha influït el treball i el pensament de Primo Levi, de qui has dit que «amb la seva escriptura em fa confiar en la humanitat i recuperar la meva pròpia humanitat». Parla’m també d’Edward Said i d’algun autor o autora rellevant per a tu.
He llegit molt a Primo Levi, especialment sent a Palestina i en una època en què ni tan sols podia pensar en el llenguatge. Jo mateixa em negava l’accés a elaborar un pensament sobre el llenguatge, perquè era massa cruel involucrar-me en aquest terreny. Fins que vaig llegir el seu llibre Els enfonsats i els salvats. Guau! Em van venir unes enormes ganes d’anar a buscar-lo per donar-li les gràcies! Vaig comprendre que l’escriptura és tan valuosa perquè et salva de la desesperació. És sorprenent, perquè Primo Levi tracta la seva experiència de desesperació i la converteix en alguna cosa que el salva. Exercita la capacitat del llenguatge per tractar sobre una cosa tan terrible i canviar-la. Arrenca la desesperació de la violència imposada i la transforma en alguna cosa. Això et permet pensar que hi ha una nova manera d’existir amb el llenguatge que havies perdut.
D’Edward Said em va interessar com silencia l’idioma i el pensament àrab perquè escrivia en anglès. El seu llibre biogràfic Out of Place (Fuera de lugar. Memorias), és molt important perquè allà es dona un fora de lloc, fora de Palestina, però també un fora de la desesperació, fora del llenguatge àrab, de la poesia i dels textos àrabs, aquest paisatge ètic de l’ésser dels quals parlava Sakakini, un altre pensador que també m’ha influït.
Una escriptora molt important per a mi és Wisława Szymborska. La seva escriptura em va oferir un descans davant la crueltat del llenguatge. Crec que ella va ser la primera poeta que em va agafar la mà i em va portar a descobrir alguna cosa més amb el llenguatge. Cada llibre ens sosté i ens porta a algun lloc que fins i tot quan ni ho imaginem o coneixem. Aquesta és la màgia de la literatura. El miracle dels llibres.
Continuo pensant en aquesta convivència d’oposats en la llengua àrab. Entenc que el significat i el sentit de possibilitat i impossibilitat també van de bracet.
Exactament. La possibilitat i la impossibilitat viatgen juntes. Són amigues, no pas enemigues. Comparteixen el mateix pa, mengen juntes. No es tracta d’un aspecte entre una i la seva contrària. Totes dues es recolzen mútuament.
Viatges bastant i de fet parles i coneixes diverses llengües com el coreà, l’hebreu, l’anglès i l’alemany, a més de l’àrab matern. Creus que existeix alguna possibilitat, encara que vingui de la mà de la impossibilitat, d’acostament i comprensió entre els anomenats Orient i Occident?
No vull aquesta divisió Orient-Occident, crec que aquí s’inicia un primer esborrament. Soc molt internacionalista, no m’agrada el nacionalisme tradicional amb la seva tradicional falta de generositat i capacitat de victimització. No vull ser part d’això! Tampoc vull victimitzar a uns altres com si no mereixessin existir, crec que aquesta és la primera font de l’esborrament. El nacionalisme sent aversió per altres llengües, és monolingüe. I crec que el primer pas per començar a anar plegats, perquè sigui possible, és acceptar altres llengües. Els que sol·liciten asil, o qualsevol migrant, la seva primera petició és poder viure les seves llengües. Si la nació se sent amenaçada per altres llengües, si no poden conviure els idiomes entre ells, quin tipus de convivència pot donar-se?
Ni Estat d’Israel ni Estat palestí. Segons les teves paraules: «Les conseqüències del nacionalisme, que va ser l’origen de l’Estat nació, són desastroses. És un sistema que es basa en l’exclusió». Encara ho penses?
Sí. Ho penso des d’una posició anticolonial. En crear l’Estat d’Israel, el sionisme no va tenir en compte el que això significava per als altres. En nom del nacionalisme i de la protecció de l’Estat es cometen crims. Jo no vull confiar en la mateixa estructura, en aquest ideal nacionalista. Prefereixo pensar en com podem existir junts. Aquests ideals de generositat existeixen a la literatura. Jo viuria en un llibre! Crec que podem aprendre de la literatura, trobar-hi l’ètica perquè l’un i l’altre puguin coexistir sense animositat. La forma no és la de l’Estat nació, que sempre elimina el que considera oposat. Aquest és un dels perills. Ara mateix estem veient com l’ascens de l’extrema dreta, també a Europa, provoca més exclusió i eliminació. L’Estat, com a estructura, és una estructura de violència. Només sabem existir i organitzar-nos així? Ha d’haver-hi una altra forma d’afrontar el contrari, l’altre, el diferent!
Adania: ¿per què signes els teus llibres amb el cognom que us van imposar i no amb el de la matriarca?
Diguem que gaudeixo de l’esborrament. No m’agrada anar a contracorrent, sinó en paral·lel, és el meu mètode (riu).
